Fa uns dies, vaig publicar en aquest mateix mitjà un primer article en el qual abordava els que creia que eren alguns problemes en la tasca editorial ara mateix, i que tenen a veure amb la selecció d’originals i la preponderància de l’anglès com a llengua font de la majoria de traduccions d’obres de gènere fantàstic en el mercat editorial català. Avui completo aquelles idees amb un altre article en què convido a reflexionar sobre el paper que podrien jugar-hi les IAs.

A la novel·la humorística de Douglas Adams Guia galàctica per a autoestopistes (original 1978, traducció de 1994 d’Eduard Castaño per a L’Arcà), s’utilitza com a solució als problemes de comunicació interlingüística universal un peix de Babel, animaló petit i groc que s’introdueix a l’oïda de qui vol entendre un altre llenguatge. Tots hem somiat amb un artefacte que faci una funció semblant sense l’inconvenient de tenir una criatura viva voltant prop el cervell, i s’estan fent molts esforços en aquest sentit. Google, segons sembla, està treballant per fer realitat un intèrpret universal inspirat per Star Trek, imagino que com a app fàcilment instal·lable al mòbil. Mentre es troba una manera de traduir en viu i en directe la parla, com tots sabem Google Translate, altres serveis com DeepL i el propi Word (en una opció del menú una mica oblidada), ens ajuden a traduir textos escrits d’una llengua a l’altra amb un grau d’eficiència cada vegada més gran.

Fa cinc anys, Google Translate, inaugurat el 2006, es va transformar de fet en Google Neural Machine Translation (GNMT), un servei que usa un algorisme de màquina neural gestionada per una IA capaç de processar significat contextual, capacitació que en part explica la notabilíssima millora de la traducció automàtica. Suposo que DeepL va pel mateix camí. Justament, aquestes últimes setmanes es viu un encès debat sobre l’ús d’aquesta mena de traducció en la subtitulació castellana del mega-èxit de Netflix, la sèrie sudcoreana El joc del calamar. Com s’ha queixat ATRAE (Asociación de Traducción y Adaptación Audiovisual de España), la multinacional Iyuno, de la què és client Netflix, ha usat per primera vegada subtítols generats automàticament, que ha revisat posteriorment un traductor humà, cobrant un terç de la tarifa habitual (és a dir, entre 60 a 100 euros per una pel·lícula de 100 minuts). La posedició (com es denomina aquesta pràctica), protesta ATRAE, amenaça amb destruir molts llocs de treball i amb rebaixar la qualitat de la subtitulació. AVTE (Audiovisual Translators Europe) ja va publicar el passat setembre el Manifesto on Machine Translation on s’avisa del profund dany que la traducció automàtica farà a curt i llarg termini a l’àmbit audiovisual i on es defensa la necessitat d’arribar a una millor col·laboració entre els traductors humans i les companyies que ofereixen serveis de traducció automàtica basats en potents IAs.

Aquest debat no ha arribat al món literari, però el vull encetar agafant com a cas la ciència-ficció i la llengua catalana. No tinc una idea clara de les tarifes que cobren els traductors, però entenc que una novel·la de 300 planes en anglès pot sortir per uns milers d’euros (entre 2000 i 4000?) i si pensem en una xifra de vendes d’entre 100 i 500 còpies, ja veiem que el negoci és limitat, fins i tot impossible. No acabo d’entendre, si ho penso bé, per què hi ha un cert secretisme al voltant dels diners que costa publicar un llibre de ciència-ficció en català, però quan he preguntat directament a diversos editors quin volum de negoci esperen generar m’han respost amb evasives. Anava a dir que això és tema per a una altre debat, però és tot el contrari: ho és per a aquest. Si no sabem clarament què costa una traducció difícilment es pot resoldre el problema de com omplir els buits al mercat editorial de la ciència-ficció en català. Deixo de banda el delicat tema de les subvencions, que potser és el veritable centre del debat.

La proposta que faig a continuació no agradarà a ningú, i fins i tot podria escandalitzar molts. Agafo com a cas d’estudi l’autor anglès Richard K. Morgan, a qui acabo d’entrevistar al Festival 42 i l’obra del qual conec íntegrament en l’anglès original. Morgan té publicades nou novel·les, de les quals sis han estat traduïdes al castellà (una d’elles, Altered Carbon, dues vegades, per desacord de l’autor amb la primera traducció i trencament de contracte amb l’editorial). La seva trilogia sobre el súpersoldat Takeshi Kovacs, fa poc adaptada per Netflix, està a punt de ser completada en castellà, llengua en què es pot llegir la primera novel·la (Carbono modificado) i la segona, Ángeles rotos, i molt aviat la tercera, Furias desatadas. També estan traduïdes la seva primera novel·la, Leyes de mercado, i la trilogia de fantasia Sólo el acero, El gélido mando y La impía oscuridad. En canvi, la novel·la preferida de l’autor entre totes les que ha escrit i, per a mi, la millor, Black Man (coneguda als Estats Units com a Th3rteen) probablement mai es traduirà al castellà (a no ser, és clar, que Netflix també l’adapti). Quan li vaig insistir al seu editor en castellà que aquesta és una bona obra em va contestar que no té cap dubte que ho és però que es tracta d’una novel·la massa llarga i massa poc coneguda perquè li surti a compte traduir-la. Es comprèn perfectament. Sempre podria donar-se el cas que una editorial més gran es fes càrrec de Black Man, però suposant que això no passi llenço una controvertida proposta: li recomanaria al Morgan, i a tots els autors en situació semblant, que se subscriguin a una plataforma de traducció automàtica, paguin un traductor per fer una revisió del text generat i s’auto-publiquin, sigui al seu propi web o a plataformes com Amazon, Lektu… o El Biblionauta.

Si cap editor s’interessa per pagar una traducció i publicar-la, o no té recursos, penso que en Morgan (o qualsevol altre autor en una situació semblant) podria seguir el mateix mètode i autopublicar-se en la nostra llengua. Anticipo les protestes furioses d’editors i traductors, però, amb tota sinceritat, què ha de fer un autor que vol trobar un nou mercat en una nova llengua però que no troba editor? No és just que una obra es quedi sense publicar en una altra llengua perquè és massa cara de traduir o de publicar? Els autors han acceptat fins ara les regles del joc segons les quals un editor estranger és qui tria comprar els drets i encarregar les traduccions, i segurament ja tenen prou feina amb escriure com per encetar noves i estranyes aventures en el mon de l’autopublicació. Que jo sàpiga, els autors, a més, mai encarreguen traduccions sinó que esperen que els editors estrangers ho facin perquè lògicament és més barat per a ells. Tot és qüestió, però, de fer un càlcul de despeses. Si un autor conclou que li paga la pena autopublicar una traducció gestionada per ell mateix (o el seu agent) sigui usant traductors humans o traducció automàtica revisada, no hi ha cap obstacle perquè pugui tirar endavant. Tot depèn, com dic, de quines despeses es vulguin assumir.

No tinc pas cap intenció de contrariar els traductors ni els editors, gremis professionals que mereixen tot el meu respecte, però potser per culpa de la imaginació dels autors de ciència-ficció moltes coses estan canviant en l’àmbit de la traducció. Tenia la impressió que l’ús de la traducció automàtica estava molt menys estès del què està en institucions, negocis empresarials i àmbits professionals, però amics que són traductors professionals no han tingut inconvenient en explicar-me que ara es dediquen bàsicament a revisar textos traduïts per IAs. Es podria argumentar que la traducció automàtica està massa poc avançada com perquè no calguin profundes revisions del text tan cares com una traducció d’arrel, però aquest és un obstacle minvant, com sabem tots els que usem traducció automàtica (vull dir en tasques no literàries).

La visió d’un món on només tradueixen IAs i cap humà es forma com a traductor ens hauria d’esverar a tots, i m’esvera molt profundament però no tinc més remei que fer visible el problema de cap a on avança la traducció. Tindria una certa ironia que la ciència-ficció sigui el gènere al qual més puguin proliferar les traduccions automàtiques revisades al català, però seria una ironia coherent amb la pròpia naturalesa d’aquest gènere. Potser es poden posar regles, de manera que només es tradueixin combinant la feina dels IAs amb feina humana les obres que cap editor vulgui publicar (però com podem saber-ho, això?), o per les quals no es troba traductor humà al català, però és veritablement una pena que no ens arribin obres en altres llengües perquè les lleis del mercat editorial ho obstaculitzen. Si no hi ha mercat per algunes obres en algunes llengües (no parlo pas només de l’anglès) seria lògic buscar altres estratègies. Aquestes, per cert, haurien de ser sempre legals, mai es pot fer cap traducció al marge dels drets dels autors sobre la seva obra. Pensant en els autors opino, com dic, que la traducció automàtica revisada i l’autopublicació són les més adients.

Si trobeu aquesta proposta inacceptable, ens podem concentrar de moment en la primera proposta i convertir El Biblionauta en la seu d’un consell poliglota de savis lectors que pugui ajudar els editors a fer tries beneficioses per a tothom, relatives a quina ciència-ficció es podria traduir al català, usant traductors humans i més enllà de la llengua anglesa.