Fa escassament quinze dies que és a les llibreries l’últim llibre de Joan-Lluís Lluís i jo no me n’he pogut estar de llegir-lo amb avidesa i fer-ne ràpid ràpid la ressenya per a aquesta casa. Tan ràpid que, quasi, m’oblido d’una norma bàsica en un espai com aquest: un llibre, per aparèixer-hi, s’ha de circumscriure al que en diríem els gèneres no mimètics, o fantàstics. És a dir, ha de ser una història de ciència-ficció, fantasia o terror sobrenatural. Compleix aquest Junil a les terres dels bàrbars aquesta premissa indefugible? Joan-Lluís Lluís no seria el que en diríem un “autor de gènere”, en sentit estricte, però qui coneix la seva obra sap que no el defuig mai. Al contrari, el motor d’algunes de les seves millors obres (des de Les cròniques del déu coix a la multipremiada Jo soc aquell que va matar Franco) hem de buscar-lo precisament en el gènere fantàstic. No ha d’estranyar, doncs, si en parlem aquí.

Joan-Lluís Lluís, català nascut a Perpinyà fa 58 anys, ha explicat més d’un cop que la seva família s’ha mogut a una i altra banda dels Pirineus, depenent de les circumstàncies polítiques i econòmiques de cada moment. També ha explicat que fins a l’edat de vint anys pràcticament només usava el català per parlar amb el seu pare, i que fou tot un repte quan va haver d’enfrontar-se a la necessitat de disposar d’una llengua prou rica i manejable per a usar-la en la tasca d’escriptor. Fins i tot, explica, desconeixia que el català fos una llengua amb diccionaris i gramàtiques! Heus ací, potser, com d’alguna manera, conscient o inconscient, la vida ha acabat penetrant en la pròpia obra de Joan-Lluís Lluís i llegim d’aquesta necessitat peremptòria d’alguns dels seus personatges per a salvar les paraules, les llengües, des de l’Agustí Viladamat que s’endurà a l’exili un exemplar del diccionari Fabra fins a la nostra Junil, amb el seu rotlle amb els primers versos de Les metamorfosis d’Ovidi. També les ratlles, les fronteres, els territoris al límit, són espais explorats en la seva literatura abastament.

Precisament Junil ens situa en un d’aquests espais fronterers. El llibre ens transporta a Nyala, una petita població als marges de l’Imperi Romà, a l’inici de l’era cristiana. Allà hi viu una noia, la Junil, amb el seu pare. Una desgràcia, fa anys, va ocasionar que quedés sola al món amb ell, un ésser força menyspreable a qui l’autor castiga deixant innominat, i que la maltracta. Malgrat que Junil es veu obligada a treballar entre papirs, és absolutament llega. No sap llegir ni escriure. La curiositat i les seves ganes d’aprendre, però, i  les ganes d’ensenyar d’un esclau del seu pare anomenat Tresdits, faran que descobreixi les meravelles que s’amaguen en aquells fulls que sempre havia trastejat amunt ni avall, encolant-los, sense poder arribar a desxifrar-los mai. És així com Junil llegeix fragments d’Homer, de Virgili, de Lucreci, d’Horaci… i d’Ovidi. Sobretot d’Ovidi, de qui s’enamora des del primer vers. La tendra Junil no es pot resistir al gran poeta de l’amor i hi queda rendida. Literalment (mai més ben dit!).

Quan un seguit de fets desgraciats donin l’oportunitat a Junil de fugir de casa, no s’ho pensarà dos cops i, acompanyada de Tresdits, Lafàs, un sacerdot de Minerva, i Dirmini, un antic gladiador, i amb un regal impagable sota el braç (un pergamí de Les metamorfosis), emprendrà una aventura arriscada cap a les terres dels bàrbars. En aquell indret ignot que cap coneix de primera mà però tots saben que és al marge de les lleis de Roma, estaran segurs. Tots excepte Junil són esclaus que s’han escapat. A ella, però, la busquen per coses molt pitjors. Llei i justícia donen per a parlar-ne molt. La seva condició de malfactors els aboca a una fugida a la desesperada a través d’aquesta terra sense llei (però a voltes més justa), on alternant protagonismes en la novel·la, aniran, ara un ara l’altre, coneixent personatges de tota mena i déus estranyíssims, que els enriquiran i els faran aprendre, descobrir qui són realment. És el que té sempre el viatge, ho digui Homer o Cavafis. És viatjant que vivim, és caminant que fem camí. Som homines viatores.

Junil descobrirà aviat, però, que el món és divers, però no tant: fins i tot a la terra dels bàrbars tot es redueix a si ets amunt o ets avall. A si ets amo o ets esclau. Únicament un lloc s’albira com la salvació definitiva per a un grup tan pintoresc com aquest: la terra dels alans, un poble del que es diu que no tenen esclaus. La quimera d’arribar a aquest lloc esdevé el que empeny els peus de la companyia, que creix dia a dia. Serà Tresdits qui teixirà una bella analogia entre la seva peripècia i l’argument de La falconada, el gran poema èpic de Milcià que narra les peripècies d’un poble que fuig per retrobar la terra dels seus avantpassats. Si parlava al començament de com la literatura imita la vida, aquí donaríem la volta a la truita i parlaríem ara de com la vida imita la literatura. Aquella terra promesa, aquella Utopia, aquella terra del Preste Joan, serà l’objectiu de Junil i els seus esclaus. De camí, però, Junil decideix que faran marrada a Tomis. Atzarosament, ha sabut que el seu estimat Ovidi hi és exiliat i el vol conèixer i agrair-li com cal tot el que li ha fet sentir amb els seus versos…

A pesar de les limitacions que apuntava al començament, cal admetre que Joan-Lluís Lluís és un autor dotat amb un domini prodigiós de la llengua. Mica en mica, llibre a llibre, ho ha anat confirmant. Serveixi un exemple d’aquest Junil, tan sols: aquí l’autor és capaç d’explicar-nos una història en tercera persona però amb unes aconseguidíssimes interferències de la primera, que li serveixen per donar veu a tots i cadascun dels seus personatges principals. Sembla senzill (ni tan sols ens n’adonem si no estem alerta), però no ho és. Aquesta capacitat de fabular, de mentir (en el fons), és el que li permet de transitar lliurement pels marges de la literatura fantàstica sense que la versemblança i el realisme de les seves obres se’n ressenti. I sense que els lectors poc amics de la ficció facin escarafalls als seus llibres! El propi autor explica que el 90% de la literatura grega s’ha perdut. El que fa ell aquí, senzillament, és omplir aquest buit amb algunes obres inventades. Milcià? La falconada? El mateix passa amb la geografia: hàbilment, Joan-Lluís Lluís ens dona un marc espacio-temporal on ens podem imaginar els personatges interactuant, però sense concretar res. No hi ha noms precisos que puguem identificar en un mapa. Nyala, on és? També els déus bàrbars, tan extravagants com possibles, formen part de la nòmina dels éssers imaginaris de la novel·la (si és que creiem que hi ha alguns déus que no en són, és clar, d’imaginaris). Ablost, Alomén, Dumisté…

Aquest és, si fa no fa, l’argument de Junil a les terres dels bàrbars. El llibre, des de bon començament, no enganya. Es tracta de literatura d’aventures. D’excel·lent literatura d’aventures, com tanta n’hi ha, feta per grans autors (Verne, Kipling, Stevenson, Salgari…). El propi títol ens remet als àlbums il·lustrats d’Astèrix (a Hispània, a Bretanya, al país dels Helvecis…) o Tintín (al Tibet, a Amèrica…), si no a les mismíssimes peripècies de l’ínclit arqueòleg Indiana Jones. A més, l’estructura de la novel·la, fragmentada en moltíssims capítols curts (alguns molt curts), enforteix aquesta sensació de trepidació. Trepidació, no obstant, que no està renyida amb una certa placidesa en les peripècies de la Junil, per la qual val a dir que (almenys jo) no he patit gairebé mai. Potser aquest sigui l’únic “però” que li faria a la novel·la: no m’ha fet patir prou. Tot avança molt ràpid, amb una agilitat endimoniada, cap a un final, això sí, sorprenent i, novament, fantàstic (d’aquesta mena de fantasia quotidiana i “normal” que gasta sempre l’autor, però fantasia al cap i a la fi).

Ja a la novel·la anterior, Joan-Lluís Lluís ens deixava amb un pam de nas a la conclusió, quan semblava que, mort el gos morta la ràbia i tot havien de ser flors i violes en aquella Catalunya republicana, però no… No sé si anomenar-lo anticlimàtic, però en qualsevol cas sí que estic segur que no era un final convencional, com tampoc ho és aquest, al qual us asseguro que val la pena d’arribar-hi. Almenys jo hi vaig arribar corrents, com qui diu, ben de pressa, frisava per cloure l’última pàgina del llibre i saber si realment tot ho pot vèncer l’amor. Omnia vincit amor? que deia Virgili. Us convido a calçar-vos les botes més còmodes que tingueu i a emprendre aquest viatge per a saber-ne la resposta, perquè val molt la pena.