Mai havíem actualitzat una ressenya per tornar-la a publicar quan havia sortit una nova edició d’un llibre (*). Aquesta d’Un mag de Terramar, però, bé s’ho val. No només perquè és un llibre al qual diversos biblionautes estimem amb devoció, sinó també perquè la nova edició, a càrrec de Raig Verd, presenta prou al·licients per justificar que en tornem a parlar, començant per una nova traducció, de la mà (com no) de Blanca Busquets, que ja s’havia encarregat de traduir brillantment els primers dos títols rescatats per l’editorial d’Ursula K. Le Guin: Els desposseïts i La mà esquerra de la foscor (ambdós guanyadors del premi Imperdible a millor llibre fantàstic traduït al català, el 2019 i 2020, respectivament). Ara bé, és just que ens preguntem si calia, realment, una nova traducció del llibre. Sobretot quan l’anterior, obra de Madeleine Casas, era ben solvent i capaç de transmetre dignament les idees de l’autora. En l’ambiciós projecte d’editar Le Guin al català que s’ha marcat Raig Verd, però, hi ha la voluntat que tot soni amb una mateixa veu, i per això han realitzat aquest esforç. Res a dir, doncs. Des d’aquí només podem aplaudir el respecte demostrat per l’editorial de Laura Huerga a l’obra de l’autora i als seus  lectors en català.

Originalment, el Cicle de Terramar estava compost només per tres llibres: Un mag de Terramar (1968), Les tombes d’Atuan (1971) i La costa més llunyana (1972), però anys més tard s’hi afegiren Tehanu (1990), Contes de Terramar (1999) i L’altre vent (2001). Malgrat tots els inconvenients de la pandèmia i els mesos de confinament proppassats, Raig Verd segueix amb la idea de publicar escalonadament els tres primers títols aquest 2020 i els tres següents el 2021. Si Un mag de Terramar va tenir la dissort de treure el cap just en el moment que les llibreries i les impremtes (i els lectors!) es començaven a confinar, i això potser ha jugat en contra de la seva difusió (relativament, si fem cas a la recent estrenada segona edició del llibre!), la seva continuació està prevista que surti al carrer aquesta tardor (si els rebrots no ho impedeixen, és clar).

Els llibres de Terramar ens narren la història de Ged, anomenat Esparver, des del seu naixement i primera infància al seu llogaret natal, a Deu Verns, a l’illa de Gont, i fins a esdevenir Senyor de Dracs i Arximag i, possiblement, el fetiller més gran de tots. Aquest primer llibre de la saga funciona a mode de novel·la iniciàtica, de llibre de formació. Allà al seu poble, les habilitats naturals de Ged l’aproximen a la pràctica de la màgia, però de manera barroera i sense mètode. Primer al costat de la bruixa de la vila, que li ensenya el poc que sap (màgia rural, remeiera), però que en mans del noi esdevé fenomenal. Fins al punt de cridar l’atenció d’un gran mag d’allà a la vora, Ogion, que es presta a ensenyar al jove cadell la màgia veritable. Ged, evidentment, accepta perquè anhela saber-ho tot d’aquell art seductor i poderós. Ara bé, la manera com s’hi aproxima no és l’adequada, ja que ho fa des de l’orgull i l’ambició.

És per això que el mestratge d’Ogion aviat arriba a la seva fi per a Ged, que l’abandona i decideix anar-se’n a l’Escola de mags de Roke, on creu que podrà aprendre tot allò que Ogion li nega. Allà, sota la tutela dels Nou, no trigarà en destacar per les seves fabuloses habilitats màgiques, molt superiors a les de qualsevol altre aprenent que hagués entrat mai a l’Escola, però també pel seu menyspreu per les normes i la seva temeritat. A l’Escola és també on coneix en Veça, el seu amic fidel, tot bondat i temprança (els relectors s’adonaran del canvi de nom: ja no es diu Garrofí, en aquesta edició, sinó Veça) i en Jaspi (no pas Jàsper), l’antagonista d’aquesta història i qui precipitarà la caiguda d’en Ged. En una exhibició de gallardia entre ambdós, precisament, Ged desafia les forces de la natura i va més enllà del que podia anar amb la seva màgia. Pretén cridar un esperit dels morts, però alguna cosa surt malament, de tal manera que obre un esvoranc en el món pel qual permet l’entrada d’una ombra, un mal sense forma, una Potestat de la no-vida que s’abat damunt seu i el malfereix.

Gràcies a la ràpida intervenció dels professors de l’escola salva la vida, però l’Arximag mor i ell queda marcat, per dins i per fora. I el que és pitjor, l’ombra s’escapa i vagareja pel món, i no descansarà fins a posseir en Ged i, amb ell, els seus fabulosos poders. Resulta inevitable teixir semblances entre aquesta escola de mags i aquesta ombra que vola en el vent i l’escola Hogwarts de màgia i bruixeria i els dementors de les fantasies de Harry Potter, de l’autora J.K. Rowling. I no tan sols en aquests aspectes, també en alguns altres. I amb moltes altres obres (vegeu la meva ressenya de El nom del vent, per exemple). Els nans sempre pugen a les espatlles de gegants per semblar més alts!

A partir d’aquell moment, en Ged canvia. Ha hagut de ser de la pitjor manera, però a la fi corregeix el seu orgull. D’ençà aquella nit a la collada de Roke, el seu desig es torna tan contrari a la fama i a la glòria com abans n’havia estat a favor. Afrontant les conseqüències del que ha fet, en Ged abandona Roke i emprèn un viatge per Terramar per tal de trobar la manera d’acabar amb aquella terrible amenaça que deambulava pel món. Si no en pot escapar, s’hi encararà. És una lliçó de vida, la que ens ensenya l’autora en l’actitud d’en Ged. No hem de fugir mai del que ens espanta, perquè podem ser nosaltres mateixos, la nostra contrafigura obscura, i no ens en podrem desfer i ens passarem la vida fugint i tement en va. A Le Guin li agraden els contraris que no ho són del tot, les dues cares de la mateixa moneda: clar-fosc, fred-calent, home-dona, bo-dolent. El dualisme de fet és el tema central La mà esquerra de la foscor. Cal fer el viatge (interior, exterior) que ens dugui a recuperar l’equilibri. El nostre o el del món màgic, tal hi fa. Mai és massa tard i sempre hi ha tornada enrere, sembla dir-nos en el seu missatge d’esperança (perquè la prosa de Le Guin sempre conté un missatge esperançador. Crític però esperançador).

Aquest viatge durà en Ged a lluitar contra dracs i espectres i a retrobar-se amb Ogion (i comprendre l’error que fou abandonar-lo i escollir el camí més ràpid i més fàcil cap al món màgic) i amb en Veça, i a arribar fins a la fi del món per encarar-se al seu destí. En tot aquest itinerari pels confins de Terramar s’insinua, s’esmenta, es comenta de passada tota una mitologia que sobreentenem complexa i intrínseca a les cultures d’aquell món i que l’enriqueixen, però en cap cas Le Guin té la voluntat de crear una cosmogonia perfecta, detallada, enciclopèdica, a l’estil de Tolkien. En el món de Le Guin té més importància la idea que el detall, l’esperit que la pedra, la paraula que la lletra. De fet, en el món de Le Guin la paraula cobra un sentit extraordinari. És a través d’ella que s’esdevé la màgia, ja que el poder màgic està inclòs en el nom veritable de totes les coses. Qui coneix els noms, domina les coses, o les persones. Molt hàbilment, a Un mag de Terramar Le Guin teixeix una bella faula sobre la humilitat i el procés d’aprenentatge i com aquest està estretament lligat al coneixement d’un mateix. I quin coneixement millor que el que es fa a través de la paraula? En Ged necessitarà saber el nom de la seva ombra per sotmetre-la, però tot primer no ho aconsegueix, perquè no cerca on hauria de cercar, dintre seu.

Un altre al·licient per comprar aquest llibre (fins i tot a pesar de tenir ja l’edició anterior), és per l’epíleg. Igual com amb La mà esquerra de la foscor, l’editorial ha inclòs al final del llibre un extraordinari text de l’autora explicant el seu origen i on reflexiona, amb la intel·ligència que la caracteritza, al voltant del gènere de la literatura juvenil (en principi el llibre li van encarregar per a satisfer lectors d’aquesta franja d’edat), la fantasia èpica o la pròpia literatura femenina, o feminista. Per als impacients, les últimes pàgines de totes són les primeres del següent llibre: jo he preferit esperar i no llegir-les ara, la veritat, però per a qui no s’hi vegi en cor, d’esperar, pot fer un tast al pròleg de Les tombes d’Atuan i llegir-ne el primer capítol. És clar que això ja és una altra història i (com deia aquell), almenys al web en parlarem en una altra ocasió… Tot això, juntament amb el que hem explicat i a la meravellosa edició (amb aquestes cobertes magnífiques que quasi recorden un diorama i la il·lustració d’Agustín Comotto, que respecta fidelment l’esperit de l’original) fa d’aquest llibre (i de les continuacions que vindran) una de les notícies més engrescadores de l’any per als amants del fantàstic en català. Des d’aquí us el recomanem molt, tant si ja l’heu llegit però us voleu retrobar amb Terramar, com per als que encara no heu tingut el plaer de fer-ho.