El jo i l’altre (jo). Reflexions des de casa sobre l’alteritat i la literatura fantàstica

OPINIÓ

El jo i l’altre (jo). Reflexions des de casa sobre l’alteritat i la literatura fantàstica

El confinament ens ha fet disposar d’un temps inesperat per a reflexionar al voltant de qualsevol cosa, també de l’alteritat, aquest conceptre que tantes alegries literàries ens ha donat al llarg de la història.

Professor i editor

Fa uns mesos, el company David Guixeras em va demanar que li escrivís alguna cosa sobre el tema de l’altre i la literatura fantàstica, per a una publicació escolar que fan al seu institut, a Banyoles. Fa pocs dies em va passar l’enllaç a la revista, que acaba de sortir, i li vaig donar una ullada. En rellegir les meves paraules he de confessar que no m’hi vaig reconèixer. Em va semblar que les havia escrit algú altre, en un altre món, feia molt. Un món de gent que sortia al carrer i anava a treballar i no tenia (tanta) por de l’altre. Amb deu dies de confinament a casa i de veure per la televisió com el nostre primer món (sobre)viu a porta tancada com pot, no puc evitar percebre tot allò de manera molt diferentment a quan ho vaig escriure. Jean-Paul Sartre va dir allò de “l’infern són els altres” en la seva obra de teatre Huis Clos. A la peça, dues dones i un home arriben a l’infern i s’adonen que el botxí de cadascú és els altres dos, i que el càstig consisteix en viure junts. Paraules que, en l’estat actual d’alarma i d’aïllament social, prenen un sentit revelador, aterridor. “L’altre” és qui et pot contagiar, matar-te amb la seva sola presència. L’altre és realment l’infern. Ara bé, T.S. Elliot, sens dubte molt més proper al missatge bíblic a propòsit del proïsme i defensor d’una visió comunitària de la vida humana, corregia el francès en afirmar que “l’infern és un mateix, i és solitari”. Déu n’hi do, també, si ens interpel·len avui dia aquestes paraules del nord-americà. Qui és el valent que li pot dur la contrària, en l’actual situació d’isolament! Sort en tenim d’internet, i dels llibres, i de Netflix (Déu beneeixi Netflix!). Sigui l’infern els altres o siguem nosaltres l’infern, m’ha semblat que aquelles quatre ratlles podien resultar d’interès als lectors d’aquest web, especialment durant aquestes hores greus –o almenys poden ser-li un entreteniment per fer-los passar l’estona–, i per això les he reproduït aquí.

La literatura fantàstica ha tingut sempre tant d’èxit perquè és molt simbòlica, i això li ha permès parlar de tot. La figura del doble, del doppelgänger (paraula que vindria de l’alemany i estaria formada per doppel, que significa “doble” i gänger, “que camina”), apareix des del segle XIX associada a dobles malignes, la majoria de casos. La fantasia, especialment, ens n’ha llegat exemples memorables: E.T.A. Hoffman a L’elixir del diable (1815) va imaginar un protagonista al qual en beure un determinat elixir se li apareixia el seu Doble, que el perseguia. Degué servir d’inspiració a Robert Louis Stevenson, l’autor de la popular novel·la L’estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde (1886), en la qual un mad doctor inventava un beuratge que, en prendre-se’l, l’alliberava de les seves restriccions morals i es convertia en un doble capaç d’actuar sense consciència. No estem gaire lluny, tampoc, del doble pintat, bell però malèfic, de El retrat de Dorian Gray (1890), d’Oscar Wilde.

Més enllà de l’element fantàstic, fabulós o purament increïble d’aquests casos, la veritat és que l’excusa permet als autors aprofundir en qüestions importants sobre la condició humana i fer-se preguntes d’aquelles que en diríem transcendentals: Qui soc jo? Quins són els límits de la meva identitat? Què em diferencia dels altres? El que li faig a un altre, m’ho estic fent també a mi mateix? Els autors que he esmentat s’han dedicat a explotar el tema del doppelgänger més des de l’àmbit de la fantasia, és a dir, més com a faula de la deformació moral del model original que no pas com un doble strictu sensu, genèticament, vull dir, que ens acostaria més al que seria la literatura de ciència-ficció i a les especulacions sobre la clonació, per exemple. Ben bé com aquells herois de l’Espanya vuitcentista que es veien grotescos quan es reflectien al mirall còncau de Valle-Inclán, en el Callejón del Gato. Deformats, sí, però en el fons autènticament com eren.

En la rica literatura fantàstica hispanoamericana, la figura del doble –allò que tan bellament s’ha donat en denominar “la otredad”–, ha tingut molt d’èxit i l’han treballat autors tan cèlebres com Jorge Luis Borges i Julio Cortázar. L’estranyament, la confusió i el joc hi són constants. En la nostra literatura, segurament qui n’ha tret més partit, del tema del doble, hagi estat el gran contista Pere Calders, tan proper a causa del seu periple vital al realisme màgic hispanoamericà. Des del seu primer llibre i fins a l’últim, passant per Cròniques de la veritat oculta (1955) o Invasió subtil (1978), Calders ens parla de molts tipus de dobles: dobles en el temps, dobles per divisió, dobles trobats i dobles per multiplicació. També de dobles rejovenits atrapats en el reflex d’un mirall, al conte “El miracle de l’ànima”, una història meravellosa impregnada de l’habitual ironia caldersiana, a mig camí del mirall valleinclanià i de la faula de Wilde.

Un altre dels grans noms del fantàstic català de la segona meitat del XX és el de Joan Perucho, del qual se celebra aquest any el centenari del seu naixement. D’ell mateix s’ha dit que duia una doble vida, exercint d’advocat als matins i d’escriptor a les tardes. De fet, el seu ofici “de matins” el va dur a Banyoles, on va exercir una breu –però fructífera– temporada com a jutge, durant la qual va tenir ocasió de descobrir les meravelles de la col·lecció del Museu Darder, que més endavant inspiraria el gabinet de curiositats d’Antoni de Montpalau, el caçavampirs de Les històries naturals (1960). La presència d’alguna cosa semblant a un doble la trobem en la seva altra gran novel·la, el Llibre de Cavalleries (1957). Aquí, un senyor del segle XX, Tomàs Safont viatja en el temps fins a la Catalunya medieval i es converteix en una mena de doble del seu jo futur, el cavaller Tomàs Çafont.

En aquesta nòmina de dobles fantàstics nostrats, no podia faltar una menció a Manuel de Pedrolo. El tema del doble el tracta clarament al conte “Weiss per la finestra”, en què un personatge se suïcida però després torna a casa i, quan mira per la finestra, veu el seu cadàver al carrer. També a “L’altre”, en què en fa una visió inversa. En certa manera, igualment es podria interpretar que tracta del doble a Obres púbiques (1991), d’una manera humorística i eròtica: en una crítica del mode de vida nord-americà, el protagonista del relat al vespre quan torna a casa seva, en una típica urbanització ianqui, s’equivoca i va a parar a una altra. Però com que tothom s’assembla i tothom viu en cases quasi idèntiques, ningú no se n’adona i tot segueix tan normal. A Successimultani (1981), centrada en els viatges en el temps, també podríem veure un original cas de dobles. És clar que a partir de les habituals especulacions pedrolianes sobre l’espai i el temps, i segurament això ja ens allunyaria de la nostra intenció de cenyir-nos a la fantasia i ens aproximaria al gènere de la ciència-ficció. I, com deia aquell, aquesta ja és una altra història que caldrà explicar en una altra ocasió…

L’altre ens salvarà de nosaltres mateixos, semblava defensar Ozymandias a Watchmen (1986), o no ens salvarà ningú. Per això és únicament amb la unió de totes les gents del món que a la novel·la gràfica d’Alan Moore i Dave Gibons s’aconsegueix esquivar la Tercera Guerra Mundial. Ara bé, el preu és molt alt: la mort de milions a mans d’un calamar alienígena que fa esclatar una bomba psíquica enmig de la ciutat de Nova York (sic). Obviem la “boutade” i centrem-nos en allò veritablement important: la idea és la d’un desastre absolut, un mal radical. En la realitat contemporània, el calamar gegant ha pres la forma d’un virus microscòpic, però els estralls estan essent també considerables i el mal és igualment radical. Global. Ara bé, la resposta de la Humanitat no és precisament la d’unir-se, sinó tot el contrari: s’han aixecat fronteres, elevat murs, confinat persones. La solidaritat entre nacions és poca. Cadascú lliura la guerra pel seu costat. El món està més dividit que mai… Fins i tot l’home més intel·ligent del món pot equivocar-se? Més aviat ens equivoquem nosaltres. Nietzsche, un altre esplèndid pessimista, deia que “el que no mata ens fa més forts”. Sobreviurem plegats, més forts, o no sobreviurem, aquesta és la lliçó de l’alteritat. Perquè nosaltres també som els altres i no podem sobreviure’n separats.

[*] Vull agrair l’amabilitat en contestar els meus dubtes tant a l’Antoni Munné-Jordà, reconegudíssim expert en l’obra de Pedrolo, com a en Julià Guillamon, segurament qui millor coneix la vida i l’obra de Joan Perucho. Per a Calders és molt recomanable llegir els articles de Carme Gregori. Jo ho he fet.

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Xavier
Xavier
4 years ago

Pensava que ningú llegia Perucho, que exercia d’escriptor a Albinyana i tenia unes filles molt guapes