La por és un dels sentiments que més ens fascina als éssers humans. Va molt més enllà de ser l’encarnació dels nostres instints de supervivència, és una reacció del subconscient contra tot allò que no podem entendre, contra tot allò que s’escapa de la nostra comprensió racional. Ja només veient tots els sinònims que té la paraula «por» en català (paüra, paor, terror, horror, esglai, temor, temença, pànic, basarda…) ja ens podem fer una idea de l’obsessió que hi hem tingut (i encara hi continuem tenint) al llarg del temps. Incomptables han sigut escriptors de terror que han volgut immortalitzar aquest sentiment en paraules, però, sens dubte, un dels que va saber-ho fer millor és el gran Howard Philips Lovecraft.

L’horror sobrenatural en la literatura és una lliçó magistral sobre la història del gènere de la literatura sobrenatural, d’horror, estranya (com li ho vulgueu dir) que repassa les millors obres i autors que ha donat aquest gènere fins als anys 1920 (quan es va escriure aquest assaig) des d’una visió molt personal d’un dels grans genis del gènere com és Lovecraft. Tanmateix, en el moment de publicar aquest assaig, el mestre de Baltimore era un autor molt desconegut (de fet, es convertiria en l’escriptor de culte que és avui dia després de la seua mort, gràcies als escriptors del Cercle de Lovecraft) i, per tant, hem de llegir aquest llibre tenint en compte que l’escrivia com un aficionat del gènere (i escriptor de segona, si voleu), i no com la figura d’autoritat que seria avui.

La introducció amb què el mateix autor ens presenta el seu assaig és, per a mi, la millor part del llibre. Lovecraft ens descriu què és per a ell la por i quines són les característiques que ha de tenir una bona obra de terror sobrenatural. És una delícia poder llegir de primera mà la passió que l’autor transmet per aquest gènere i poder entreveure les dèries que caracteritzarien després tota seua obra.

En els capítols següents, Lovecraft entra ja a dibuixar-nos aquesta història del gènere de l’horror sobrenatural. Comença esbossant els precedents del gènere, des del folklore cèltic, i les Eddes nòrdiques, passant per autors com Flegó, Ramon Llull, Thomas Mallory, Daniel Dafoe o William Shakespeare, fins a arribar a la literatura gòtica i El castell d’Otranto (1764) d’Horace Walpole que, malgrat que a Lovecraft no l’entusiasmava gaire, admet que és el que posa les bases del terror com a gènere modern. A partir d’aquí, Lovecraft va repassant cronològicament les obres més destacades del gènere i en fa la seua valoració completament subjectiva, basant-se en com l’autor juga amb el sobrenatural, el sentiment d’estranyesa que provoca i si aconsegueix l’objectiu de suggerir aquesta «atmosfera completa i unificada» que l’obsessionava tant. A través d’aquestes pàgines, podem percebre la personalitat obsessiva que tant caracteritzava Lovecraft i en descobrim la seua important faceta lectora i erudita. Podem veure els referents que acabarà projectant a les seues obres com Ann Radcliffe, Lord Dunsany, Mary Shelley, Robert Louis Stevenson, Nathaniel Hawtrone, Clark Ashton Smith, August Derleth i, per descomptat, Edgar Allan Poe. De fet, a Poe hi dedica un capítol sencer on fa un repàs exhaustivíssim de la seua obra i l’encimbella com el màxim exponent d’aquest gènere:

Malgrat que aquest repàs minuciós del gènere del sobrenatural és una autèntica joia, en certs fragments Lovecraft es deixa endur massa per la seua opinió personal o es perd fent resums massa llargs de les obres que l’apassionen, que acaben fent que en certs moments sigui una lectura una mica feixuga. És recomanable, doncs, anar-lo llegint en petites dosis.

L’assaig va precedit d’una introducció del mateix traductor, en Jordi Llavoré, que fa un excel·lent resum, també molt exhaustiu, de la vida i obra de Lovecraft, i de la recepció que ha tingut aquest autor en la literatura catalana. Això últim, sobretot, és de lectura obligatòria, perquè és una classe magistral de la gran influència que el mestre de Baltimore ha tingut en escriptors catalans que van de clàssics com Joan Perucho, Mercè Rodoreda, Víctor Mora o Ofèlia Dracs, fins a autors més actuals com Joaquim Carbó, Albert Sànchez Piñol, Salvador Macip o Sergi G. Oset.

Aquest llibre no podia estar publicat enlloc més que en la mítica col·lecció L’Arcà, de Laertes, l’editorial que ha publicat més llibres de Lovecraft en català, cinc en total. Hem de celebrar que una editorial històrica com aquesta encara avui continuï apostant per portar-nos literatura fantàstica de qualitat com aquesta. He d’admetre, però, que hi ha certs aspectes de l’edició que no m’han acabat de convèncer; sobretot, pel fet de trobar-hi massa errates seguides, que penso que es podrien haver solucionat fàcilment amb una altra lectura de les galerades. Això, tanmateix, no desmereix la gran traducció que ha fet Llavoré del llibre que, per a mi, és un volum imprescindible per tot aquell amant no només de Lovecraft o del gènere de terror, sinó de la literatura fantàstica en general.