Jacobs i la cientificció

OPINIÓ

Jacobs i la cientificció

Joan Manuel Soldevilla ens aproxima a la figura d’Edgar Pierre Jacobs, un pioner del còmic de ciència-ficció.

Professor i escriptor

La recent exposició a París sobre la sèrie de còmic Blake et Mortimer que es pot visitar durant uns mesos al Musée des Arts et Métieres ha suposat una excusa magnífica per rellegir la col·lecció i per reflexionar al voltant del concepte ciència ficció, troncal en aquest còmic creat per Edgar Pierre Jacobs l’any 1946.

Per a aquells que no estiguin molt avesats al món del còmic franco-belga cal subratllar que Blake et Mortimer és considerada una de les obres fonamentals i fundacionals de la línia clara, ben a prop en importància a Les aventures de Tintin, i que la seva popularitat en el món francòfon és excepcional; a això ha ajudat no només la qualitat dels àlbums originals sinó molt especialment el fet que, a diferència del que ha passat amb Tintín, des de finals del segle passat s’han escrit i dibuixat nous àlbums dels personatges que han tingut tirades de centenars de milers d’exemplars.

La sèrie va ser obra del belga Edgar Pierre Jacobs, un cantant d’òpera reconvertit en dibuixant i col·laborador d’Hergé durant els anys de l’ocupació alemanya; quan va sorgir el setmanari Tintin l’any 1946, va sacsejar els joves lectors de la publicació amb Le secret de l’Espadon, una ficció que plantejava la hipòtesi d’una tercera guerra mundial quan encara es vivia entre les runes reals de la segona. Aquest primer títol –recollit en tres volums-, encara força maldestre en la seva concepció narrativa i gràfica, va permetre a l’autor madurar i emprendre un seguit d’àlbums que al llarg dels anys cinquanta van marcar una fita en la història del còmic. Le mystere de la Grande Pyramide –en dos volums-, La marque jaune, L’enigme de l’Atlantide, S.O.S meteors i La piège diabolique són àlbum veritablement essencials per a qualsevol lector de còmics i algun d’ells, com La marque jaune, ha esdevingut gairebé una icona de la cultura de massa. Als anys seixanta, amb L’affaire du collier i el primer volum de Les 3 formules du professeur Sato, la sèrie va entrar en un certa desorientació que la mort de l’autor l’any 1987 va semblar convertir en cloenda; no va ser així perquè, a part de publicar-se pòstumament el segon volum de Les 3 formules –dibuixat per Bob de Moor, un dels gran col·laboradors d’Hergé-, a partir de 1996 diversos autors van emprendre la continuació de les aventures d’aquests personatges amb resultats irregulars, però amb fites remarcables com L’affaire Francis BlakeL’Étrange Rendez-vous. Fins avui han aparegut setze títols nous que, en nombre, ja han superat els onze que va dibuixar i publicar Jacobs. El debat sobre si és millor que les obres quedin tal com les van deixar els autors originals o si és oportú continuar-les amb les aportacions de nous creadors, queda obert.

Si portem a les pàgines d’El Biblionauta aquestes aventures llegendàries és perquè l’exposició de París porta per títol Scienfiction i proposa una aproximació a la sèrie com un exemple paradigmàtic de com la ciència i la tecnologia van començar a esdevenir, en un moment determinat, un territori notablement engrescador i fructífer per als creadors de ficcions. Perquè es bo recordar com a Blake et Mortimer, tot i que no va ser exclusivament una sèrie de gènere, hi van tenir una presència decisiva les armes de destrucció massiva, les màquines del temps, els androides, els viatges extraterrestres, els artefactes que controlen a voluntat la meteorologia o els ginys que permeten sotmetre fins a límits increïbles la ment humana. En aquest sentit, Jacobs, recollint l’herència verniana, va veure en la revolució tecnològica que estava vivint el seu temps un real potencial per al camp de l’aventura; la seva mirada, però, sempre va ser prudent ja que des d’un primer moment va advertir com aquesta transformació, en mans del Mal, podia provocar la pròpia destrucció de la humanitat. És evident que els anys de la segona guerra mundial, les bombes atòmiques o la carrera armamentística desfermada amb la guerra freda van despertar en l’autor belga una mirada fascinada i, alhora, crítica i cauta sobre el poder de la tecnologia.

Significativament, els comissaris de l’exposició parisenca  han emprat la paraula Scientfiction per titular la mostra, un neologisme encunyat als anys vint que va servir inicialment per identificar la literatura que utilitzava la ciència i la tecnologia com a territori de la ficció, un mot que ràpidament va ser desplaçat per science-fiction; de fet Scientfiction ha quedat com una paraula que defineix una certa ciència ficció una mica naïf i en aquest sentit cal remarcar l’encert de la proposta del Musée des arts et Métiers perquè l’obra de Jacobs, rigorosa i escrupolosament documentada quan retrata el món real –el magisteri d’Hergé és inequívoc-, sovint entra en un terreny fantasiós, imaginatiu, inversemblant i en ocasions una mica enfollit quan decideix incorporar la presència de la tecnologia.

Aquesta ciència ficció poc científica no esdevé, però, un demèrit per a l’obra i, de fet, tampoc per a la pròpia ciència ficció. Si ens situem en el context dels anys cinquanta cal destacar el paper extraordinari que la novel·la popular, el cinema i els tebeos van tenir a l’hora de divulgar aquest gènere entre el gran públic. És veritat que, en moltes ocasions, les anticipacions, les explicacions científiques, els éssers d’altres planetes o les mínimes lleis de la versemblança esdevenien, als ulls actuals, un autèntic disbarat, però no ho és menys que aquesta ingent producció radiofònica, audiovisual, lexico-pictogràfica i literària va familiaritzar el gran públic amb la possibilitat de mirar el món més enllà de les nostres coordenades i més enllà de la fantasia tradicional, fos aquesta de caire màgic o bé èpica. Novel·letes de l’espai, films de sèrie B, tebeos de baixa qualitat o serials de pa sucat amb oli van predisposar els espectadors i lectors cap a una nova manera de mirar la realitat des de la fascinació i el temor que sempre han despertat les transformacions tecnològiques.

El cas de Blake et Mortimer és excepcional perquè no estem parlant d’una obra menor sinó d’una bande dessinée d’una qualitat excelsa on el lector troba un dibuix d’un detallisme i perfecció enlluernadora, uns guions de gran complexitat molt ben teixits i uns diàlegs i textos d’una densitat i redundància que, com sovint s’ha dit, atorguen a la sèrie una mise en scène de caire operístic. En definitiva, una de les grans obres del còmic europeu que, més enllà de les múltiples virtuts que va tenir, es va atrevir a apropar-se a la ciència ficció amb respecte i una absoluta manca de prejudicis per mostrar als lectors la potencialitat d’aquest gènere; perquè Jacobs, malgrat el seu cientifisme una mica elemental i senzill, sempre va entendre que qualsevol immersió en la ciència ficció era una ocasió única per poder oferir una mirada crítica sobre els temps que ell vivia i sobre els riscos i perills –i també bondats- de la tecnologia. L’autor belga va saber transmetre als seus contemporanis –i als milions de lectors que l’han llegit des de fa més de cinquanta anys- que la bona ciència ficció és sempre política, és a dir, que reflexiona sobre la polis, sobre les seves contradiccions, en definitiva, sobre les llums i ombres dels temps que estem vivint.

El nostre apèndix habitual sobre les versions catalanes de l’obra analitzada serà força decebedor. Les primeres traduccions en castellà que van arribar a casa nostra de l’obra de Jacobs van venir de Mèxic, de l’editorial Novaro, que va publicar tres títols als anys seixanta. L’any 1983 la revista Cairo –una de les plataformes de la modernitat- va serialitzar S.O.S Meteoros i La marca amarilla en unes memorables traduccions de Ramón de España que van saber capturar l’estil grandiloqüent i ampul·lós de l’original. Poc després l’editoral Grijalbo va començar a editar la col·lecció completa amb un altre traductor de luxe, Andreu Martín, així com també Alfred Sala i Jesús Alegría. I Blake i Mortimer en català? Mai no hi ha hagut cap traducció de l’obra d’E. P. Jacobs, i és una pena, perquè aquest parlar culte, selecte i un xic sobreactuat de l’autor belga hagués sonat de meravella en la nostra llengua. Un altre petit drama d’un país massa petit…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Josepa
Josepa
4 years ago

Sempre et superes, els teus comentaris constanment són cultura. Josepa.