Sobre les etiquetes i la seva necessitat: el fantàstic feréstec [per Víctor Martínez-Gil*]

Deia Roman Jakobson que les etiquetes literàries havien de ser per als crítics com les agulles per als sastres: servien per muntar un vestit però, un cop tretes, el vestit s’havia d’aguantar tot sol. Certament, no ha de ser la prioritat del crític la taxonomia, però el símil de Jakobson també indica que les etiquetes són necessàries per poder tenir entre mans alguna cosa més que pedaços i retalls inconnexos. Si algunes de les agulles ens punxen, perquè s’han quedat travades entre els plecs, què hi farem!, és el preu que cal pagar. En el nostre cas, el vestit seria la convicció argumentada que la literatura fantàstica catalana existeix i que és el resultat d’una tradició àmplia i matisada. I he dit “literatura fantàstica”, que aquí seria la mare de totes les etiquetes i de difícil definició (“catalana” deixem-ho en “escrita en català”). Si el poguéssim bastir, aquest vestit, mataríem dos pardals d’un tret: seríem fidels a una certa veritat i fixaríem una estratègia comercial.

Il·lustració The Rearranging of Humpty Dumpty, a “Weird Fiction Review”.

Comercial? Sí, si és que la literatura fantàstica catalana ha de ser alguna cosa més que la il·lusió d’uns pocs. Al capdavall, quan diem ciència-ficció, terror, fantàstic, cyberpunk, steampunk, fantasia èpica, literatura especulativa, etc., estem acotant la realitat, però també el mercat. Ho sabien bé els nord-americans: calia fer la literatura pulp ben visible als quioscos, i amazing, weird o science fiction eren paraules cridaneres que acompanyaven unes revistes amb portades plenes d’heroïnes poc vestides i de BEMs. Volem llegir literatura fantàstica o especulativa catalana? Llavors cal construir-la, cal convèncer tothom, escriptors i lectors, que això existeix, ara i en el passat, i que aquí ningú no donarà gat per llebre. És a dir, que hi haurà un mínim de qualitat i de sentit creatiu. El camí, però, és costerut. Perquè hi topem amb dos obstacles de consideració que s’alimenten mútuament. El primer, que s’ha assenyalat sovint, és la sobrerepresentació del realisme dins del discurs crític i erudit més o menys oficial.  La recuperació de les narracions llegendàries i meravelloses durant la Renaixença? El que importa és el llarg pas del costumisme al realisme. Les fades, la natura maligna i les aparicions fantasmals a la literatura del tombant de segle? En el fons, tot plegat no és sinó una manera d’actualitzar el naturalisme i de dur-lo cap a formulacions de representativitat simbòlica. I així podríem anar esgranant exemples.

El comte Estruch i les tres bruixes. Il·lustració de Marina Polo per a l’article “El comte Estruch: Gènesi d’un vampir català” a Llegendàrium.

Manuel de Pedrolo, amb una obra que es basa en la distorsió constant de l’espai-temps, ha estat considerat repetidament com un autor realista (encara que sembli mentida). Pere Calders o Joan Perucho, que per la banda del fantàstic semblarien inatacables, han estat interpretats en primer terme com a mestres del joc amb el tòpic i amb la ironia erudita. Naturalment, la literatura fantàstica o especulativa té tots aquests significats, i més que en trobaríem. El que és evident, però, és que, llevat d’escasses excepcions, no hi hagut en la literatura catalana el reconeixement d’una poètica del fantàstic per se. I això ha afavorit la persistència del segon obstacle: la feblesa del mercat editorial català, especialment greu si parlem de gèneres que, com el fantàstic i els relacionats, solen provocar una arrufada de nas en el lector general. Una bona crítica i una bona erudició, a més de donar arguments als ja convençuts, podria fer que aquest lector general, si llegeix en català, s’acostés de tant en tant al gènere, com ja passa amb la novel·la negra o amb la històrica. Encara més: podria fer que els aficionats al fantàstic que no creuen que calgui llegir-lo en català acabessin veient que tot plegat no és un desvari. Vaig proposar parlar de “fantàstic feréstec” en la meva antologia de les Narracions extraordinàries (2017) de Joan Santamaria amb tota la consciència d’estar capgirant la nostra tradició lectora i interpretativa –com en el fons havia volgut fer amb Els altres mons de la literatura catalana (2004) sota la inspiració dels mestres (i erudits lliures) A. Munné-Jordà i Emili Olcina. La literatura del tombant de segle, la literatura modernista, si realment és una literatura de la modernitat, s’ha de poder contemplar des del fantàstic. Ja s’ha parlat del “gòtic modernista”, però deixem-ho més clar: els vampirs i els fantasmes de Ruyra, els bosquerols de Raimon Casellas, l’Ànima i l’ermita de Solitud, o les obscuritats  de Josafat, no es poden explicar sense la literatura fantàstica. Els sots feréstecs de Raimon Casellas són un escenari al·lucinat i al·lucinant. Podem projectar en aquestes obres tots els significats que vulguem, des del paper de l’intel·lectual fins a les al·legories sobre la situació social catalana, però també hi hem de veure una poètica del fantàstic –sovint no pura, però sempre soterrada i a l’aguait– feta des de la dictomia entre natura i civilització. Hi ha més fantàstics al tombant de segle –el prerafaelita, per exemple, o el decadentista a la manera francesa–, però el feréstec és el que segurament aconsegueix implantar de manera més clara una tradició. Joan Santamaria va recollir aquest fantàstic, el va ampliar –en aquest sentit, s’assemblava als autors nord-americans que feien weird fiction des de la seva pròpia tradició– i va contribuir a fer-lo arribar fins a autors com Salvador Espriu o Mercè Rodoreda (grans lectors de Ruyra i de Víctor Català). Tot i que de feina sobre aquestes qüestions ja se n’ha anat fent, encara hem de buscar molts més corrents i els hem de contrastar amb les influències internacionals. Estic convençut que qualsevol etapa de la literatura catalana contemporània, des del Romanticisme fins als nostres dies, conté una interpretació en clau de literatura fantàstica –i, des del concepte de la literatura imaginativa, encara podríem tirar més enrere. El que dic no és pas que tots els autors s’hagin de llegir així, sinó que tenim el dret de reetiquetar la nostra literatura des d’aquest punt de vista, el dret de buscar-hi una tradició i de fer-la conscient d’ella mateixa.

© Víctor Martínez-Gil


Víctor Martínez-Gil (1966) és catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha escrit llibres i articles sobre crítica textual, sobre les relacions culturals entre Catalunya i Portugal, sobre la postmodernitat i sobre autors com Salvador Espriu, Quim Monzó o Manuel de Pedrolo. Va publicar l’antologia Els altres mons de la literatura catalana (2004) i ha prologat i editat obres de literatura fantàstica d’A. Munné-Jordà, Josep M. Miquel i Vergés i Joan Santamaria. És codirector de la revista Els Marges i forma part de l’equip de coordinació de l’edició crítica de les obres completes de Salvador Espriu. Ha traduït al català autors portuguesos com Mário de Sá-Carneiro, Fernando Pessoa, José Saramago, Her­berto Helder o Valter Hugo Mãe.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada