Una de les sorpreses més grans que me’n vaig endur en editar el volum col·lectiu Explorant Mecanoscrit del segon origen: noves lectures (Orciny Press, Octubre 2018) va ser descobrir que hi havia grans diferències entre els autors a l’hora d’entendre l’ideari de Pedrolo al voltant del gènere (identitari, no pas narratiu). Tant la Isabel Santaulària –autora d’un article comparant Mecanoscrit amb la trilogia juvenil La cinquena onada (2013-2016) de l’americà Rick Yancey– com jo mateixa, amb la meva contribució centrada en la masculinitat del Dídac, presentem Pedrolo com autor pro-feminista. En canvi, el nostre company Pedro Nilsson-Fernàndez rebutja radicalment aquesta perspectiva al seu capítol sobre l’Alba com a ‘última dona’, dins el subgènere postapocalíptic, per massa idealitzada.

Per ell, la tendència de Pedrolo a “polititzar el cos femení com a paisatge” fa que “la violència exercida contra Catalunya present en les seves obres” esdevingui “anàloga a la problemàtica representació de la violència contra els seus personatges femenins”. El professor Nilsson-Fernàndez demana “desmitificar la militància de Pedrolo com a autor feminista”, pas imprescindible, segons ell, per “emprendre qualsevol estudi seriós de la seva obra”. És, doncs, un home qui argumenta que Pedrolo no és pas feminista, mentre som dues dones les qui el defensem, des d’una postura rigorosa i militant dins el feminisme, com a creador de l’Alba, heroïna icònica com no hi ha altra. El cas de Mecanoscrit del segon origen planteja, doncs, el problema de si la mateixa obra es pot llegir de maneres diametralment oposades. Evidentment, això és el que hem fet nosaltres tres i cal esbrinar per què i com ha succeït.

Cal aclarir, per començar, que els valors que transmet un text (sigui novel·la, poema, pel·lícula, obra de teatre i un llarg etcètera) sempre es mantenen oberts a interpretacions divergents, excepte en el casos declarats de posicionament ideològic. Aquests casos acostumen a ser molt més clars en l’obra d’autores explícitament feministes, que escriuen des de la militància i amb intenció de transmetre missatges configurats per la seva ideologia de gènere. Això no vol dir pas que totes les autores són per definició feministes sinó que és més fàcil trobar una obra escrita per una dona que es presenti com a text feminista que no pas una escrita per un home que es presenti com a text masclista (o, en el vocabulari que prefereixo, patriarcal). Els autors masculins rarament es posicionen en temes de gènere i, encara que n’hi ha de tots tipus, com és lògic –des de l’antipatriarcal fins a l’ultramasclista patriarcal– queda normalment en mans de la crítica feminista col·locar-los en un lloc concret d’aquest ampli espectre.

Un cas molt interessant per controvertit és el de George Orwell, autor anglès de sòlida reputació com a lluitador incansable contra les injustícies. Quan l’any 1984 es van publicar nombrosos estudis sobre la seva obra, coincidint amb l’arribada de l’any que dona títol a la seva famosa obra mestra (publicada el 1949), la crítica feminista va llençar un atac ferotge contra la misogínia i l’antifeminisme de l’autor. La intensitat d’aquest atac va ser, de fet, molt més gran del què hauria estat en el cas d’un escriptor conservador justament perquè Orwell s’havia presentat públicament com a defensor dels drets dels marginats. Quan les dones acadèmiques van demostrar que la caracterització de tots els seus personatges femenins és inacceptable pel seu masclisme –afegint a més proves de la tírria que Orwell tenia contra autores feministes com ara Virginia Woolf– es va desfermar una notable batalla entre defensors i detractors.

Els defensors, tots ells homes, van haver d’adoptar una nova postura crítica amb l’autor, encara que van rebutjar tota interpretació seguint valors dels anys 80 que Orwell no podia conèixer. Segons el professor John Rodden, doncs, cal mesurar els seus escrits comparant-los amb els propis valors expressats per l’autor, acceptant que molts lectors han de sentir-se decebuts en comprovar que Orwell no respectava les dones, malgrat els altres valors positius que transmet la seva obra. En canvi, la professora Daphne Patai, autora d’un llibre sobre la mística masculina a l’obra d’Orwell que desmunta amb gran habilitat la façana progressista per mostrar el rerafons patriarcal de l’autor, va acabar rebutjant el seu propi treball com a mostra negativa de la imposició de valors feministes sobre la interpretació literària. L’explicació que va donar és que la seva experiència de les intenses lluites internes dins el feminisme acadèmic l’havia decebut i que, en tot cas, calia llegir Orwell dins el context del seu temps, quan la majoria d’homes mostrava un masclisme clar i rotund.

La postura del professor Rodden de valorar l’autor en relació al conjunt del què expressa a la seva obra, i no pas per criteris del temps quan era viu o pòstums, sembla força assenyada. D’altra banda, com a feminista i lluitadora antipatriarcal, opino que cal llegir les obres tant en el seu context original com en el nostre perquè, senzillament, és inevitable fer-ho: no podem tornar al 1949 per llegir Mil nou-cents vuitanta-quatre, ni podem tornar al 1974 per llegir Mecanoscrit del segon origen. Tampoc poden estar 100% segurs dels criteris del propi autor. Encara més: el públic lector que repeteixi la lectura de qualsevol obra al llarg de la seva vida la trobarà ben diferent en les diverses lectures. En el meu cas, l’Alba que vaig conèixer als 14 anys, quan ella i jo teníem la mateixa edat no és la mateixa noia que he retrobat passats els 50, amb una experiència lectora i personal més àmplia. El text és el mateix però el meu context és un altre. Cal, doncs, combinar perspectives diferents, i fins i tot contràries, sense poder emetre un veredicte final sobre el feminisme d’un text.

Pedro Nilsson-Fernàndez ha acabat aquest mateix any la seva tesi sobre la representació del territori a l’obra de Pedrolo. Em va explicar en persona que ha llegit uns 80 volums del total de 128 volums publicats per Manuel de Pedrolo. Ell té, per tant, una visió molt més àmplia de la què jo pugui tenir, limitada a una dotzena més o menys de llibres pedrolians. És ben cert que la lectura d’altres novel·les com ara Procés de contradicció suficient, amb les seves bellíssimes joves disposades a practicar sexe sempre que ho vol el protagonista, o Totes les bèsties de càrrega, amb la brutal operació de la mare d’un altre protagonista masculí, desperten molts dubtes sobre el sexisme de l’autor. Insisteix el professor Nilsson-Fernàndez que com més Pedrolo es llegeix més s’esvaeix la singularitat del Mecanoscrit i més es veu el patró sexista habitual a les fàbules pedrolianes: la dona, que s’identifica amb la nació, ha de patir molt per tirar endavant, si és que sobreviu; és cert, a més, que per damunt de ser una persona és un cos, sovint explotat o maltractat. I és més que evident la tendència pedroliana a destacar els pits en les descripcions i les accions de les seves dones. A Mecanoscrit això és freqüent, i, de fet, l’Alba es passa la novel·la mig nua.

Aïllada, doncs, del conjunt de l’obra pedroliana, que és com la majoria hem llegit Mecanoscrit del segon origen, sembla una novel·la més profeminista del què segurament és. No dic ‘feminista’ perquè seria molt innocent suposar que el propòsit de l’autor era exaltar la figura de la dona –el seu propòsit era, més bé, narrar una història de regeneració nacional per la qual calia una dona… fèrtil. Mecanoscrit es pot veure, efectivament, com una obra masclista on l’Alba només pren protagonisme perquè té un úter funcional, capaç de posar en marxa l’espècie de nou i on la seva feminitat és equivalent a la seva capacitat de ser mare. Si la veig profeminista és perquè, fins i tot acceptant el sospitós discurs nacional(ista) de Pedrolo, l’Alba pren les seves decisions i és ella qui tria posar el seu cos al servei de la nova civilització humana. Potser perquè és més gran que el Dídac (ella té 14 anys, ell 9 quan comença la seva història), l’Alba assumeix la posició amb més poder dins la parella que acaben formant. Com explico al meu article, la jove educa el noi per ser un home amb valors antipatriarcals liberals (els mateixos que l’Alba ha après del pare) amb força èxit, com demostra el fet que ell mai qüestiona les decisions que l’Alba pren en nom dels dos. Això, diria jo, és força agosarat per a 1974 i fins i tot per a 2019.

A Mecanoscrit del segon origen mai es dubta de la capacitat de l’Alba per sobreviure ni es dubta de cap de les passes que pren. Hi ha qui ha dit que el seu enginy per resoldre tots els problemes que es presenten, juntament amb l’habilitat innata del Dídac per dominar la mecànica de les màquines que troben, sembla un miracle difícil de creure. Potser ho és, sobretot perquè tots dos són molt joves, però el miracle encara més gran és que l’autor no pensés en una parella de supervivents clàssica amb ell en el paper de Robinson Crusoe i ella en el de Divendres. De fet, Pedrolo li va donar la volta conscientment a la mítica història de Daniel Defoe, posant la noia al davant i transformant la barreja racial del noi en factor fonamental pel futur de Catalunya i de la humanitat.

D’altra banda, reconec que les dones feministes sovint trobem feminisme on no n’hi ha gens ni mica per una simple raó: són tants els personatges femenins deplorables creats pels autors patriarcals, que quan en trobem un que sobresurt de la mitjana el llegim com a absolutament heroic –en suma, com a consol. Potser és el cas de l’Alba. O potser no, i més enllà del què va voler l’autor, ella és la nostra gran heroïna feminista.