Per molt que alguns encara vulguin anar d’alternatius deixant-se els calés en marxandatge d’Star Wars, el cert és que la cultura friki ja ha assolit el mainstream, s’ha convertit en acceptable i ha estat plenament assimilada. S’ha gentrificat.

El terme «gentrificació» deriva de la paraula anglesa, no exempta d’un cert to despectiu, gentry (alta burgesia, gent de bé) i se sol utilitzar com a sinònim d’aburgesament o elitització. Normalment s’empra per descriure els processos urbans pels quals certs barris degradats de grans ciutats es converteixen de la nit al dia en zones superguais gràcies al foment de la cultura. Va passar al SoHo de Manhattan i aquí ho vam veure al Born de Barcelona: un barri que estava fet caldo de sobte es revaloritzava i els voltors compraven fruiteries a cop de talonari per instal·lar botigues de roba fashion o galeries d’art. Això va fer que els preus dels pisos es disparessin i fos impossible per a la gent de tota la vida del barri de continuar vivint-hi, però escolta què guapa que s’està posant Barcelona, i el Born es va convertir en un barri guai amb la cara rentada (no s’ha de confondre amb el procés hereu de la gentrificació pel què estan passant ara les ciutats, ja que aquest buidatge no està lligat a la cultura ni a l’elitització, sinó que el que vol és que els edificis de les ciutats siguin carcasses maques de pisos turístics i comerços d’explotació del personal autòcton en condicions laborals de merda).

La superproducció cinematogràfica El Senyor dels Anells va convertir la fantasia i la ciència-ficció, és a dir, la cultura friki, en quelcom que es podia consumir a gran escala. Tant, que fins i tot es podia veure en català en algunes sales del país! D’aquella fita pionera es van derivar altres fenòmens de masses com The Big Bang Theory, The Walking Dead, Joc de trons o el més recent èxit Stranger Things, que van elevar la subcultura a l’estatus de cultura. Abans, tot això no eren més que ximpleries per a nens, en el millor dels casos. Ara és tan acceptable, que Disney s’ha comprat Marvel i la franquícia Star Wars. Abans, els escriptors i editors fugien de l’etiqueta encara que els llibres estiguessin plens d’éssers que no existien o ambientats en el futur. Ara, tothom puja al carro de la distòpia (paraula que ja substitueix el terme «ciència-ficció» per fer-lo més acceptable).

Però a veure, em direu, tot això està molt bé per als aficionats a aquests gèneres, no? Potser sí i potser no. Ara ja no hem de somiar amb unes pelis de súper herois on els protagonistes no sembli que van en pijama i l’Spiderman s’hagi de servir de cordes i trucs de càmera per pujar per les parets perquè ja existeixen, són superproduccions. Tampoc no cal que vagis a una copisteria amb la teva foto preferida del capità Kirk a fer-te una samarreta perquè te la vendrà Inditex. Però aquesta explosió del fantàstic com a quelcom que per fi és acceptable és una mena de Pla Marshall: en un principi, els productors d’aquests tipus de continguts ens pensàvem que havíem ampliat el nostre públic objectiu, però el cert és que ens hem quedat com els del poble de la pel·li de Berlanga perquè el públic mainstream vol allò que és mainstream per poder-ho comentar a la feina o a Twitter i passa de produccions més petites, com pot ser l’autòctona. Quantes estrelles del fantàstic català em podeu senyalar? Doncs això. I si se us acut algun nom, us ben asseguro que forrat, forrat, no està.

El fet que abans quelcom pogués ser considerat underground significava que no estava controlat pel discurs majoritari i encara guardava un cert espai per a la transgressió i per plantar cara al corrent de pensament «acceptable». Amb el control del mainstream es desactiva tot possible contingut polític que aquest pugui tenir. A tots ens impacta molt El conte de la criada perquè ens està ensenyant, mitjançant una distòpia, que el món en què vivim és en realitat una dictadura neoconservadora, però no deixa de ser un conte que ens expliquem a nosaltres mateixos i d’alimentar la ficció que estem lluitant, quan en realitat estem al sofà mentre ens estan avançant per la dreta (per la alt-right, concretament). Per cert, qui més protesta contra la càrrega política de l’art sol ser gent que no vol admetre que és reaccionària i que se sent molesta per les polítiques progressistes.

I és que la cultura friki pateix les mateixes guerres i tensions que qualsevol cultura dominant. En realitat, aquesta ha passat al centre de la cultura dominant amb un fet cultural tan important com va ser (és?) el Gamergate, que es va originar en la cultura dels videojocs, paral·lela i en molts casos comuna a aquesta cultura friki, i que ha acabat marcant més d’una agenda política i convertint en celebritats/ideòlegs a gent com Milo Yiannopoulos. Com l’Angela Nagle assenyala a Muerte a los normies, aquestes (abans) subcultures d’internet han acabat jugant un rol important a nivell polític i tenen els mateixos bàndols que la política tradicional: per una banda, la alt-right amb els seus trolls i la seva misogínia i, per l’altra, la cultura del linxament fàcil i de la purga intel·lectual de qualsevol que, sense voler, hagi caigut en alguna mena de discriminació. I és que sembla que la dreta s’hagi fet amb les armes que tradicionalment eren d’esquerres, com és el cas de la transgressió a què han acabat per buidar de significat, al temps que l’esquerra fa servir la censura i el linxament, abans eines més pròpies del conservadorisme. Si el debat que s’hagués originat de tot això tingués alguna mena de nivell, potser estaria bé, però aquest s’ha rebaixat per convertir-se en un joc per veure qui s’insulta més ràpid en una xarxa social i ensopeix la capacitat crítica i de reflexió d’uns o fa que d’altres baixin del carro i deixin els nens que es barallin al pati.

Aquesta gentrificació també fa que els projectes activistes i de dignificació que abans pertanyien a una subcultura, morin a la mateixa casella de sortida o siguin assimilats (i per tant, rebaixats, vestits de seda i convertits en acceptables) i, amb sort, convertits en producte de consum. Un exemple d’aquests efectes ensopidors és també la celebració del dia de l‘Orgull Friki. Orgull de què? Orgull de col·leccionista de funkos? Orgull d’algú que te calés per deixar-se la pasta en Mr.Potatos de Darth Vader? No negaré que als vuitanta o als noranta algú pogués haver estat objecte de bullying pels seus gustos, però és que l’idiota que fa bullying buscarà qualsevol excusa per fer-lo. El dia de l’Orgull Friki s’apropia de la reivindicació de la identitat sexual i de gènere d’un altre col·lectiu per buidar-la de significat. Quan ha tingut la cultura friki el seu Stonewall? De fet, aquesta celebració és tan poc curosa en el seu plantejament que es va oblidar (bé, ara ja ho ha assimilat, tot correcte, circulin) que el mateix dia ja es celebraven dues efemèrides relacionades amb dos autors que se suposava que eren referents culturals com són Adams i Pratchett. Però com que són escriptors…

Aleshores, què fem amb aquesta gentrificació? Ens hem d’autoflagel·lar perquè ens agradi Joc de trons i per fi ho puguem comentar a la parada del bus o a la feina? No, no passa res. Encén Netflix o compra’t aquest llibre que recomana l’Obama. No ho dic amb segones intencions, a mí també m’agrada. Gaudeix-lo ara que pots, que demà es posarà de moda una altra vegada l’Auca del senyor Esteve i tot serà força més avorrit. Si al final no és més que una qüestió de consum i tots hi juguem. Però que sàpigues també que quan brandes la bandera del frikisme no ets pas l’únic, que sou legió.

I si ets dels que volen lluitar contra aquesta gentrificació, se m’acut que hi ha dues maneres de fer-ho. Una és trepitjar l’accelerador i buscar coses que aquests que ara es diuen frikis vegin com a massa estrany i que la seva transgressió no estigui desposseïda de missatge. Els que em coneixeu ja sabeu en què estic pensant… Els que no, teniu Google. Busqueu. Hi ha gent fent coses molt interessants i que no surt als anuncis patrocinats de Facebook ni a les converses amb el teu company del departament de comptabilitat, i que segurament és meravellós i ho pots compaginar amb allò altre. La segona opció és passar de frikis i anar amb els normies.