Article: La novel·la de zombis total

Homero Aridjis és un dels principals poetes mexicans del segle XX i XXI. És, també, un dels darrers autors en el gènere de la novel·la zombi amb la seva Ciudad de zombis (2014), una obra que combina tots els aspectes del gènere. En primer lloc, no hi ha una sola manifestació del monstre en qüestió, sinó una multitud de variants. Al seu torn, des del punt de vista narratiu ens posa en el lloc de fer-ne una lectura zombi. Finalment, toca tots els llocs comuns que s’han pogut veure en el gènere des que aquest va néixer ja entrat el segle XX. Aridjis aconsegueix a Ciudad de zombis portar el gènere una passa mes enllà sense desentonar amb la seva carrera d’escritpor i polític mexicà.

A Ciudad de zombis tenim diverses tradicions del monstre zombi en un sol text. Hi ha la connexió amb el folklore haitià, tal i com es pot veure en l’amo del mon criminal de la ciutat imaginada de Misteca: el Senyor dels Zombis anomenat Carlos Bokor. Aquí, de forma evident, el terme bokor fa referència al tipus de sacerdot vudú implicat en el procés de zombificació. També és una referència clara al malvat que controla zombis i que podem trobar en les primeres representacions fílmiques del gènere: White Zombie (1932), Ouanga (1936) i I Walked With a Zombie (1943).

No obstant, Aridjis també beu de la influència del model apocalíptic de zombi, segons el qual les criatures són altament destructives i apareixen no se sap molt bé com. A la ciutat on transcorre l’acció aquests monstres es divideixen, al seu torn, en dos grups: els morts vivents pròpiament dits i els vius morts. En el segon grup es troben els delinqüents, prostitutes i drogadictes, entre d’altres, que apareixen al servei del Senyor dels Zombis. La línia que separa un viu mort d’un mort vivent és prima:

¿Cómo distingo a los muertos vivientes de los vivos muertos?

S’ho preguntava una de les nenes habitants de Misteca. En qualsevol dels dos casos els zombis són objectes “cotidianos bañados de irrealidad” susceptibles de rebre tot tipus de violència, tal i com es veu a la novel·la en múltiples ocasions. Per tot això, Aridjis no es casa amb cap de les tradicions del zombi en particular, sinó que utilitza la que mes li convé per explicar els múltiples temes que apareixen a Ciudad de zombis.

La forma en què la informació se’ns presenta ens converteix a nosaltres mateixos en un tipus de zombi. David Laraway ho anomena una forma d’hermenèutica davant un gènere esgotat. Per Laraway això ja apareix a Los vivos y los muertos de Edmundo Paz Soldán (2009) i, especialment, a Zombie de Mike Wilson (2009). Nosaltres, com lectors-consumidors, ens apropem amb una idea preconcebuda del que és el producte de consum: pel cas que ens ocupa, el zombi pensat com a tal, però també allò que podem llegir com si fóssim zombis.

La forma de narrar a Ciudad de zombis és semblant a la forma de narrar periodística. Això és, en part, pel fet que els protagonistes estan realitzant una crònica del que passa a Misteca, al mateix temps que ells també veuen, senten o llegeixen a la ràdio, la televisió, les xarxes socials o la premsa escrita. Sovint aquestes notícies tenen un to telegràfic, com de cable d’agència de notícies. Això, unit als cartells, grafitis, missatges de mòbil i anuncis que van llegint, augmenta la sensació de bombardeig informatiu i d’informació transmesa a trossos.

No és només l’ambientació post-humana de les noves formes d’informació el que impulsa la narració tan entretallada que conforma la novel·la d’Aridjis. Un altre dels factors que la promou és l’estil poètic de l’autor, quasi es podria dir influenciat pels poeminims d’un altre poeta mexicà: Efraín Huerta (1914–82). Per això a vegades apareixen poemes llegits pels protagonistes com autèntics minipoemes. Alguns exemples serien “Cuidado con las paredes si se caen mueres en el excusado” i “Todo encuentro es una amenaza. Patea al desconocido”.

Un altre dels factors que contribueix a l’estil narratiu de Ciudad de zombis és la influència del còmic. L’obra d’Aridjis és una novel·la gràfica sense vinyetes. Els sequaços, aliats o rivals del Senyor dels Zombis són autèntics villans d’aquest gènere. Apareixen descrits amb poders especials i amb formes grotesques, com Amarillo, Matagatos o la Malinche Negra, els quals semblen sortits de Sin City, Heavy Metal, Silent Hill, o d’un àlbum de cromos. És per això que considero la forma de narrar en aquesta novel·la com a lacònica, una forma de narrar un trauma a nivell col·lectiu, com si els lectors fossin una gran massa de zombis. El fet de ser capaç de posar al lector en la situació d’un mort vivent (o un viu mort) dóna a la novel·la d’Aridjis una profunditat inusual en el gènere.

Finalment, Ciudad de zombis és una novel·la total en el sentit que reuneix tots o quasi tots els temes del gènere de zombis: el monstre com a símbol, el monstre com a metàfora, la relació del genere amb la novel·la negra, la relació amb la literatura juvenil, amb el món del còmic, la presència de l’erotisme, la presència del nazisme, les connexions amb el món haitià, l’antropologia del zombi, el zombi generat per l’home, per extraterrestres, per la naturalesa, el zombie master, el cliche de la dona en perill, la qüestió racial i tot allò relacionat amb el sexe, per citar els principals. També és una novel·la total des del punt de vista que agrupa tots els temes literaris propis de l’autor: la història, l’ecologia, Mèxic, la capital mexicana, els àngels, el crim organitzat i el poder.

Aridjis és un autor conegut per la seva independència intel·lectual, la seva originalitat, i per la seva creativitat literària. Un producte cultural com Ciudad de zombis és un exemple magnific de l’ofici d’aquest autor. Ha estat capaç de combinar múltiples formes del monstre conegut com zombi o mort vivent. Ha estat capaç de situar al lector davant un text que tot sovint només pot llegir-se com si un mateix fos un zombi. I, per finalitzar, ha estat capaç de tocar les diferents dimensions que solen apareixer en productes culturals d’aquest tipus. A principis del segle XXI la novel·la de zombis està arribant a uns nivells d’originalitat superiors a la seva contrapartida cinematogràfica, potser per aquesta capacitat que té la literatura escrita d’explicar-se a si mateixa, de mostrar les seves contradiccions i les seves influències, d’explicar acudits que no tothom entendrà.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada