EL MUNDO DE LA TARÁNTULA (2016) – Pablo Carbonell

Títol: El mundo de la tarántula
Autor: Pablo Carbonell
Editorial: Blackie Books
Any:. 2016.
Pàgines: 380
ISBN: 9788416290512
Valoració: ★★★★★

 

Si algú s’acosta a les memòries de Pablo Carbonell esperant trobar una combinació d’anècdotes de disbauxa rockanrolera, dosis d’humor absurd i sagaços dards contra la intransigència, que no es preocupi: El mundo de la Tarántula no el defraudarà. Sens dubte, en el llibre apareixen el sexe, les drogues, el rock and roll i moltes anècdotes que semblen escrites de manera conjunta per guionistes de La Dimensió Desconeguda i els Monthy Pyton. Però hi ha alguna cosa més. Tres coses més, almenys. Una és l’estil —directe, acurat i lliure—, una altra l’Emoció i una altra la Veritat.

Explica Carbonell que després de llegir Cosas que los nietos deberían saber, l’estupenda biografia de Mark Oliver Everett —cantant i compositor dels Eels— va escriure a l’editorial Blackie Books per felicitar-los pel llibre. Poc després va rebre la proposta de la mateixa editorial perquè escrivís les seves memòries. No es van equivocar: Carbonell ens ofereix un llibre amb la mateixa màgia, duende i mojo, que té el llibre d’Everett.

De tots és conegut que l’autor d’aquestes memòries és un tipus polifacètic. Ha estat molts Pablos al llarg de la seva vida: rockandroll star, còmic —com a ell li agrada qualificar l’ofici de la interpretació—, periodista sagaç, pedra de toc de La Movida —al costat d’ Alaska, al costat de Poch (que bo és Poch)—, ha dissenyat portades, pintat quadres i fins i tot ha dirigit cinema. Sempre creatiu, li va faltar un pèl per convertir-se en dibuixant de còmics de la revista El Víbora; va refusar l’oferta de ser membre de ple dret de la Fura dels Baus; a causa de la seva complexió (ros, atlètic i amb ulls clars) va estar a punt de convertir-se en galant de cinema en una telesèrie al costat de Patxi Andión… Però Pablo Carbonell també és fill, germà, pare, amic, aspirant, famós, company, cràpula i poeta. I de tots ells, de tot aquest Ell calidoscòpic, ens  en parla a les seves memòries.

Per això no en té prou amb un sol narrador. El mundo de la tarántula està escrit en primera persona, sí, però amb dos narradors. Un, Pablo, ens explica la seva vida, les seves anècdotes, els seus gustos, les seves emocions… mentre que un altre —que utilitza la cursiva— aclareix, desenreda o enrotlla la narració, encara, amb més proximitat, com si fossin notes a peu de pàgina de Foster Wallace.

El primer narrador, a més, varia el to. Pot ser suggerent, evocador, fins i tot poètic i en canvi, per moments, sembla que el lector s’està prenent unes canyes amb un col·lega mentre aquest t’explica històries tan inversemblants, tan divertides, tan esbojarrades, que per força han de ser certes.

I d’aquí l’altra paraula que defineix el llibre: Veritat. No només per una sinceritat brutal, sinó per aquesta sensació de Veritat a la qual malauradament no estem acostumats. Dos narradors però una sola veu que no tracta de ser amable, ni condescendent, ni de caure simpàtica. Una veu, en definitiva, que tracta d’explicar les seves llums i les seves ombres en una narració de bogeries i rialles però també d’errors, de pèrdues i de comiats.

Carbonell aprofita per retre panegíric a Pedro Reyes, a Javier Krahe i a la seva germana Núria, cim del lirisme d’aquestes memòries, que contrasta amb les divertidíssims anècdotes de La Moguda Madrilenya.

A El mundo de la tarántula es defensa la genialitat de Lorca davant de la mediocritat de Pemán, o se cita Tintín, Astèrix —m’ha faltat un Spider-man— i fins i tot apareixeran els dos pitjors versos del millor —o del segon millor— poeta del Siglo de Oro. La tornada d’una cançó de Los Toreros Muertos és de Góngora: “Dejadme llorar, orillas del mar“.

¿Bisexualitat? ¿Vacil·lades a polítics poderosos? ¿Idil·lis amb ministres? ¿Excessos colombians? Sí, tot això hi és i enlluerna, és clar. Però no es pensessin pas que el llibre és només això, perquè igual que els grans dramaturgs com Lope, i a imitació de la vida, aquí queda entrellaçat el món tràgic i el món còmic, en un tot que és el món de la faràndu.. aix, el món de la taràntula, volia dir.

Jordi Casals
Sobre Jordi Casals 28 Articles
Llicenciat en Filologia. Professor de Llengua i Literatura Castellana. Autor de les noveŀles Muerte por funky, Telecaster circus i Ratafia Supernova.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.