Article: Ciència, art i por a Alfonso Hernández Catá

L’escriptor cubà nascut a Espanya Alfonso Hernández Catá (1885-1940) va tenir, entre la seva producció escrita, una sèrie d’obres imaginatives de terror i ciència ficció. En general va publicar novel·les curtes amb temes claus com ara la vanitat, allò grotesc, el contacte amb la ciència i la idea de ruptura. Aquesta ruptura situa a Hernández Catá en el camp d’un naturalisme científic ple de descripcions de màquines, personatges grotescos i morts espantoses.

Alguns d’aquests texts excepcionals de l’obra de Hernández Catá son El aborto (1921) i El laberinto (1915). Aquest últim té elements d’espiritisme en el seu argument, mentre a El aborto uns científics son capaços de convertir al ximple d’una humil aldea espanyola de 1919 en una persona intel·ligent per la via d’injectar-li la consciencia d’un difunt. L’element del transplantament també apareix a El tercer Fausto (1923), on un impotent vol recuperar el vigor mitjançant una substitució de penis.

Aquests son alguns exemples de com la ciència està present en l’escabrositat de l’autor cubà. Una ciència i una tecnologia en harmonia amb allò artístic, tal i com va escriure Gregorio Marañón en el pròleg de 1929 a la novella de Hernández Catá El àngel de Sodoma:

Porque arte y ciencia se nutren de la misma substancia, que es la vida y sus misterios. En los albores de la humanidad se aprendía cantando, como todavía aprenden muchos niños.

51v1bg5wn8l

L’estil que utilitza Hernández Catá a l’hora de mostrar aquesta combinació de ciència i art està a mig camí entre el modernisme i el naturalisme. En un dels moments finals a El laberinto (102-04) podem veure un exemple de naturalisme grotesc disfressat de ciència:

Y el rapto llegó, la segadora incomprensible que á veces desdenya las espigas maduras y malogra florecillas tempranas, afilaba su guadaña en la sombra. Un día los vecinos supieron que el niño estaba enfermo. Aquel niño tan robusto que, según todos, “parecía un rollito de manteca”, se demacraba, se consumía. Primero fué una gástrica causada, según el médico, por haber mezclado sopas y otros alimentos con la leche. Además, la leche de la madre era mala… ¿Qué otra cosa que anemia ó tuberculosis había de producir su mísera naturaleza?

A El aborto, la mort per suïcidi de Casiano (el ximple del poble convertit en conillet d’Índies) despertarà la colera dels veïns, els quals mataran els científics estrangers a cops de pedra. Els darrers dies de Casiano i els seus benefactors ens recorden les descripcions mes arquetípiques del naturalisme:

La cólera podía menos que el miedo, y la distancia no se acortaba; pero las piedras hendieron el aire. Los de La Umborsa, al ver a los dos hombres y oír las voces, tuvieron un solo instante de estupor, tras el cual armáronse de piedras y arremetieron también sobre los fugitivos. En el crepúsculo bermejo, los trozos de piedra caliza se desmoronaban con dolor sobre las carnes sudorosas y los de pedernal las rajaban y ensangrentaban. La caza duró poco. El profesor cayó primero, y las mujeres lo remataron con saña, mientras los hombres seguían a Teufelsdroeckh, que cayó minutos después, muerto, por fortuna suya, de un certero cantazo en la sien derecha.

cata-1

La por que pot més que la còlera és el resultat d’un ús tan fred de la ciència per part de l’autor. A El laberinto María Luisa sent horror en les sessions espiritistes del seu pare, en les quals havia buscat consol per la pèrdua del seu fill. El terror s’apodera del lector al mateix temps que desapareix en la protagonista:

Aquella noche Luisa le oyó, como antes, hablar en la oscuridad con seres invisibles. Al oírlo tembló, y una ola de ternura la agitó toda. Ya no hablaba sólo con ella, sino también con él, con su hijito, con el hijito de su triste amor, que tan poco había podido dormir sobre su regazo y que ahora estaría aterido bajo la tierra… De los labios del anciano salían frases mimosas: “mi muñeco, mi nietecito”. Y Luisa no tuvo miedo como antaño; ya no tenía ante sí toda la vida, ya no le repugnaba creer que todo ideal pudiera haberse quedado detrás de ella y venir de los muertos.

Més exemples d’aquesta por es poden trobar en el que pateixen els dos científics de El aborto quan es queden sols amb la seva creació. Tampoc dorm tranquil, per por, el protagonista de El tercer Fausto quan es queda sol amb els seus pensaments i nota que una violència estranya i primitiva amb tocs homicides es va apoderant d’ell. En el fons, la combinació de ciència i terror permet aquesta “especie de creencia en la naturalidad de lo sobrenatural” de la que parlava Eugeni d’Ors en relació al barroc.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada