LOS BOSQUES IMANTADOS (2016) – Juan Vico

Autor: Juan Vico
Títol: Los bosques imantados
Editorial: Seix Barral
Any: 2016
Pàgines: 220
ISBN: 9788432227400
Valoració: ★★★

 

Los bosques imantados, de l’escriptor badaloní Juan Vico, arranca amb força. Ens situem l’any 1870, a França. Víctor Blum, periodista d’un important diari parisenc, viatja en una diligència cap al bosc de Samiel, a Saint-Boffon, on com cada any per aquestes dates un grup de mags, mèdiums, fanàtics i curiosos de l’ocultisme es reuneixen  per invocar les forces curatives del bosc. Durant el llarg trajecte, s’enceta una animada discussió entre Blum i el seu company de viatge a propòsit de les extravagants teories de Franz Anton Mesmer i l’intent de combinar certes doctrines astrològiques i mèdiques (Paracels, Helmut) amb les noves experiències amb l’electricitat i el magnetisme. És el mesmerisme. Un excel·lent capítol introductori que, com qui no vol la cosa, ens ha posat al corrent del fons teòric (segurament desconegut de la majoria de lectors) sobre el qual es basteix la trama argumental del llibre.

A més, aquell any tindran lloc dos fets que revestiran l’acte d’una significació especial: en primer lloc, està previst que la celebració coincideixi amb un fenomen únic, un eclipsi lunar. I en segon, Locusto, un famosíssim mag alquimista, sembla que ha promès presentar-s’hi. A causa de totes aquestes coincidències, doncs, diversos mitjans de la capital han decidit enviar a la petita localitat els seus repòrters per cobrir l’acte. Com és el cas del propi Blum.

Ara bé, la intenció de Blum no és únicament la de jugar un paper passiu en tot l’afer, consignar els fets per al seu diari i prou, sinó que sembla estar animat d’un particular esperit racionalista que el mourà a provar de desemmascarar el que ell considera un xarlatà i un hàbil estafador. Un dels pilars sobre els que pivotarà la novel·la, doncs, serà la confrontació entre aquests dos punts de vista: el supersticiós, encarnat en l’enigmàtica figura de Locusto i els seus acòlits, i el racionalista, defensat per Víctor Blum i els seus companys periodistes. Val a dir que el plantejament resulta tremendament engrescador. La disposició de les peces damunt del tauler feia pensar en una trama entretinguda i plena de matisos, on Blum hagués de barallar-se amb l’acèrrim fanatisme dels seguidors del mag, posant en perill la seva pròpia integritat si era necessari. I no només això, Vico posa en joc hàbilment un altre contrincant per al cientifisme desinteressat dels homes de ciutat: la gent del petit poble de Saint-Boffon, que viu una fe mesmèrica més que interessada i veu en el fenomen i la massa de creients que cada any vénen al bosc una bona font d’ingressos.

Henrik Ibsen, el genial dramaturg noruec, ja havia assajat a la seva arxiconeguda Un enemic del poble (1882) un cas semblant: El doctor Thomas Stockmann denunciava que les aigües del balneari d’un poblet, la seva font principal d’ingressos, representaven un risc per a la salut de les persones, de tal manera que esclatava un conflicte entre els interessos econòmics i els sanitaris. De les múltiples lectures que se’n poden fer d’aquesta obra, algunes de total actualitat, hi ha evidentment la que contraposa el racionalisme de l’home de ciència a l’interès econòmic (i fins a cert punt a la superstició) de la gent del poble. A més, la demagògia política, el paper dels mitjans de comunicació i la manipulació de l’opinió pública són temes que, en major o menor mesura, trambé podem trobar a Los bosques imantados.

El catalitzador de l’acció a la novel·la és el sacrilegi d’una església i l’assassinat d’un dels repòrters. Ambdos fets aporten el punt just de misteri que feia falta, en un moment en què el lector impacient ja podia començar a preguntar-se cap on anava el relat. Llavors, ens allunyem d’una història amb tocs fantàstics i ens apropem a una típica novel·la de detectius ambientada al segle XIX. Inevitablement, ressonen ecos de l’ínclit Sherlock Holmes en aquestes escenes, però després d’uns capítols d’una certa inacció, centrats en disquisicions un pèl erudites sobre els fenòmens del bosc o la vida de les persones del poble, el lector abraçarà amb interès la idea que comencin a passar coses. La combinació de tot plegat, però, es queda a mitges. En comptes de perseguir els culpables de la profanació o l’assassinat, Víctor sembla més interessat en descobrir qui ha conegut realment el misteriós Locusto, i si realment cal esperar la seva visita al bosc la nit de l’eclipsi o no. A més, alguna trama paral·lela té l’inconvenient d’apartat l’atenció del que hauria de ser realment central en el llibre: el bosc.

L’autor fa l’efecte que s’oblidi del bosc més del convenient, quan en realitat hauria d’haver estat l’autèntic protagonista. Triga massa Víctor a posar-hi els peus, i la descripció que se’n fa està mancada de misteri. No sembla possible que en aquell indret hi hagin de passar gaire meravelles. Vico s’ha ocupat tant de mostrar-nos la cara científica de l’assumpte, que l’aspecte més fantasiós ha estat desatès. En cap moment sembla possible imaginar que Víctor Blum estigui equivocat, que pugui haver-hi lloc per a una sorpresa, per a la màgia, i això li resta emoció. Conan Doyle va entendre a El gos dels Baskerville (1902) de les possibilitats que oferia enfrontar el màxim representant de la lògica deductiva a un enemic sobrenatural, i va acabar fent dubtar tothom (també l’hiperracionalista Holmes) de les seves pròpies conviccions, gràcies a una ambientació suggerent i farcida de misteri fins al final.

Precisament el final és un dels moments més controvertits de la nostra novel·la. L’obra va teixint, de manera irregular, una certa tensió dramàtica, unes expectatives, que sens dubte el lector espera que tinguin una feliç resolució al final del llibre. Doncs bé, el desenllaç és certament sorprenent, però no en la mesura que s’espera. De fet, alguns han parlat d’anticlímax. No està mal vist. Víctor Blum llegeix al llarg de la novel·la el llibre de Jules Verne Viatge a la lluna, llibre que acaba amb una falsa resolució. Una advertència al lector, potser? En qualsevol cas, he de confessar que no ha estat gaire del meu agrat. La gràcia de les novel·les de misteri és que al final el lector tingui la impressió que havia tingut la resolució del cas a tocar, que només havia d’haver unit els punts hàbilment i això l’hauria conduït a l’esclariment de tot plegat. Però no és el cas de Los bosques imantados, on la resolució és massa complexa, inesperada i fortuïta.

Potser es degui al fet que no és una novel·la de misteri, strictu sensu. Ni tampoc és, evidentment, una novel·la de terror. Ni fantàstica. A quin gènere l’hem d’adscriure, doncs? La indefinició, en més d’un aspecte, personalment penso que li ha jugat en contra a aquesta novel·la. És possible, però, que la sensació agredolça del final es degui simplement a què n’esperava massa del llibre, després de la magnífica obertura. El meravellós títol, ja de per si, havia tingut en mi un efecte magnètic i les primeres pàgines, si era possible, havien ocasionat que les expectatives fossin encara més altes. M’havia atrapat, vaja. Però la sensació, a mesura que avançava en la lectura, ha estat que l’efecte engrescador es diluïa i que les trames no discorrien pels llocs més adequats. A la llarga, ni tan sols la prosa elegant de Vico, sens dubte un dels punts forts de la novel·la, ha estat suficient per mantenir la tensió. En definitiva, es va constatant poc a poc que no serà una novel·la excel·lent i que ens haurem de conformar, en el millor del casos, amb una bona novel·la.

lectura patrocinada per:
logo seix barral

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada