Article: Titans. Si Adolf Hitler hagués fet manga

L’any 2009 arribava el còmic escrit i il·lustrat per Hajime Isayama titulat Attack on Titan, el qual va ser catalogat per la revista io9 com l’equivalent japonès a The Walking Dead. De moment són dinou volums que han tingut gran èxit al Japó des del primer moment. Quatre anys més tard l’impacte va venir de la mà de la sèrie d’animació, vint-i-cinc episodis als quals els han seguit OVAs, videojocs i una pel·lícula dividida en dues parts l’agost i el setembre del 2015. Fins i tot Universal Studios Japan va mantenir algunes atraccions basades en Attack on Titan durant el 2015.

safe_image
Imatge d’un Tità en un parc d’atraccions.

Pel que fa a l’ambientació i gènere, Attack on Titan podria ser considerat una ucronia o novel·la històrica alternativa. En aquest cas ens trobem en un segle IX que es correspon tecnològicament a l’Europa de la primera meitat del segle XIX. És, de fet, un exemple més del gènere steampunk. La pel·lícula del 2015 desplaça aquesta estètica cap a un estil dieselpunk. Això darrer crec que és deliberat pel fet de ser un producte cultural amb tocs evidents de militarisme, un tret que s’està recuperant a marxes forçades en el nacionalisme nipó. Per tant, mentre una estètica de tipus steampunk es relaciona més amb la França, la Gran Bretanya o els Estats Units del segle XIX, el dieselpunk juga amb els elements tecnològics propis del 1920 al 1940, el període de màxim expansionisme japonès.

Sense abandonar el còmic i la sèrie d’animació, el que tenim és una humanitat closa darrera tres línies de muralla enormes que els protegeixen de l’atac exterior d’uns éssers gegantins (els titans) que, pel que sembla, tenen com única funció menjar humans. És, per tant, una societat sota setge. Una societat homogèniament blanca. De fet, si l’Alemanya d’Adolf Hitler hagués produït sèries d’animació, aquesta hagués estat la primera. Una humanitat sota setge en la que tothom té noms d’origen anglosaxó, germànic o italià. No hi ha negres ni res que s’aparti del model caucàsic, i només hi ha un representant del que al còmic s’anomena gent de la tribu oriental. Una japonesa, vaja. Gairebé tothom és atractiu, en un grau més o menys alt, i és digne de destacar l’absència del típic personatge grassonet i còmic propi de l’animació japonesa.

La cosa no acaba aquí. La gent que viu al cercle més interior és la més rica i, com ja he dit, es tracta d’una societat profundament militaritzada. Els valors d’aquests militars, especialment en dues de les seves branques (el Regiment de Guarnició i el Regiment d’Exploradors), són els de viure sota la incomprensió per part de la societat civil, al mateix temps que tenen uns codis i discursos de lleialtat i lideratge propis del feixisme. No podia faltar el darwinisme social: sempre es donen els càlculs de la gent que mor o pot morir en cada atac dels titans, mentre la societat té més o menys recursos depenent del tros de terra en el que viu. La mobilitat social o geogràfica sembla ser mínima

Aquesta societat de centenars de milers d’habitants tancada entre murs s’assembla a l’Alemanya nazi de 1943-45, amb els seus discursos de guerra total i comptabilitat de naixements i defuncions com a termòmetre bèl·lic. Respecte això és magistral com el protagonista de la sèrie descobreix la incoherència que roman en el fet que els deu millors cadets de cada promoció són automàticament enviats a la Policia Militar, on no hauran de lluitar mai contra els titans malgrat ser els més ben preparats per fer-ho. Una lliçó cabdal per entendre com funcionen les forces armades a l’hora d’enviar com a carn de canó als membres més vulnerables de l’estructura bèl·lica (i, per tant, social).

Si hagués de comparar aquest producte amb d’altres del món del còmic i l’animació japonesa, jo ho faria a partir de l’element mecha que té Attack on Titan. En un moment de la història es descobreix que alguns humans tenen l’habilitat de convertir-se i poder dirigir titans des d’una mena de simbiosi biològica. És per aquest motiu que aquesta sèrie va una passa més enllà en el món del mecha biològic, element que ja havíem vist a Neon Genesis Evangelion (1995). La diferència entre els dos productes és que aquesta darrera és un exemple clar de realisme èpic, mentre a Attack on Titan la gent viu immersa en l’èpica heroica estàndard. El món mecha ha tingut moltes formes, des de la més convencional a Mazinger Z (1972) fins als dobles pilots de Pacific Rim (2013), passant per l’assemblatge de Bioman (1984) i les armadures mecha d’Escaflowne (1996). Tot i així, Attack on Titan és capaç de donar una volta més al gènere.

planete-sauvage-02-g
Fotograma del film d’animació El planeta salvaje (René Laloux, 1973).

Hi ha encara un darrer paral·lelisme que es pot establir entre Attack on Titan i un altre producte d’animació o còmic. Es tracta d’una pel·lícula d’animació dècades anterior i allunyada del món oriental. Gràcies al caràcter inquietant en un sentit freudià que els titans tenen, és difícil no trobar alguna connexió a nivell primari entre el còmic japonès en qüestió i El planeta salvatge, dirigida per René Laloux el 1973.

Francesc Xavier Morales
Sobre Francesc Xavier Morales 10 Articles
Llicenciat en Humanitats i Ciències Socials. Professor instructor a la Universitat de Gainesville. Participa en diversos mitjans digitals.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.