Round #5: AVENGERS VS. HAZAÑAS BÉLICAS

Títol: Los Vengadores. Grandes Amenazas
Guió: Jim Shooter
Dibuix: Buscema-Pérez-Byrne
Editorial: Panini
Any: 1977-1978 (2011)
Pàgines: 188
ISBN: 9788498857047
Valoració★★★★★
Títol: Hazañas bélicas. Tomo 1
Guió: Boixcar (Guillermo Sánchez Boix)
Dibuix: Boixcar (Guillermo Sánchez Boix)
Editorial: Planeta de Agostini
Any: 2013
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-684-2086-8
Valoració★★★★

OBERTURA: Un combat amb Hazañas bélicas? Siguem sincers: estem comparant Salvar el soldat Ryan amb un documental del NODO.

Els Avengers haurien d’estar competint amb els seus coetanis sesenteros com els 4F o La Lliga de la Justícia. O si preferiu, compareu-los en just combat amb Els Defensors, o amb Els Campions —que també apareixen a Grandes amenazas—, o amb Els Inhumans o amb qualsevol d’aquells supergrups que es van posar de moda durant els 70 després de l’èxit de Chris Claremont amb la Segona Gènesi de la Patrulla-X ideada per Len Wein; potser podrien competir amb Alpha Flight o amb l’Esquadró Suïcida o fins i tot potser amb els primers X-men. Si voleu estripar, barregeu gèneres i compareu-los amb el Supergrup que va crear Jan. El de Super López i el Capità Hispània entre d’altres… Però mai haurien de competir amb Hazañas bélicas perquè no estan a la mateixa lliga.

Voleu còmics bèl·lics? Jack Kirby va escriure molts còmics d’aquest gènere. Tant Kirby com Stan Lee van participar a la Segona Guerra mundial —Kirby va combatre, Stan Lee va col·laborar des d’una oficina—. Busqueu per aquí si podeu, o si no, remeneu els primers números del Capità Amèrica —els signats per Joe Simons i Jack Kirby— potser podrien servir de contrincant als còmics de guerra del gran Boixcar però… Els Herois més poderosos de la Terra? Ni de conya.

No és un combat just. És com si en un duel un dels contrincants, vestit amb l’armadura del Dr. Doom, amb l’Excalibur a la mà dreta i les espatlles salvaguardades per dos Terminators, s’enfrontés a l’altre duelista, armat tan sols amb uns nunchakus —que sí. Dels bons. Oficials i patentats pel mateix Bruce Lee… però tan sols amb uns nunchakus després de tot—.

No és que vulgui ser condescendent amb Soldevilla —a l’enemic ni aigua— però és que li ha tocat ballar amb la més lletja —em refereixo exclusivament a les batalles comiqueres biblionàutiques, ja que a la vida real això de amb “la més lletja” res de res: quants voldrien ballar amb la suma bellesa-sacro-santa que té per dona—.

Siguin justos i votin en conseqüència. Avengers, reuniu-vos!

Els Avengers han estat un pilar per a l’adolescència de molts dels que tenim ja, en el millor dels casos, crisis d’aquestes que només s’arreglen mitjançant la compra d’una Harley. Si la crisi, les teves prioritats o la teva estètica no et permeten fer-te amb una american chopper t’ofereixo un altre remei: torna a rellegir (o llegeix per primera vegada) les Sagues dels Avengers.

Stan Lee i Jack Kirby els van crear per competir en vendes amb la Lliga de la Justícia de DC. I és que, el 1960, la gran editorial Detective Comics, va reunir en un mateix còmic Superman, Flash, Batman, Wonder Woman, Green Lantern, Aquaman i el Detectiu Marcià. Incontestable, oi? Tots junts van formar un supergrup supertalentós conegut com la Lliga de la Justícia (JLA, American Justice League). No cal dir que l’al·licient de poder trobar a la mateixa vinyeta tots aquells herois favorits va fer les delícies dels fans i va provocar un enorme èxit editorial.

20160516_154348

Per competir en vendes amb aquest supercòmic, Stan Lee i Jack Kirby (sí, de nou Stan Lee i Jack Kirby) van decidir posar a treballar conjuntament alguns vells coneguts de l’afició -Thor, Hulk, Iron Man, The Wasp i Ant-man – i crear un supergrup que emulés i aguantés la tirada de vendes de la Superlliga de DC. [1]

L’excusa per reunir els Herois més poderosos de la terra —epítet èpic que els acompanyarà per sempre— va ser l’amenaça de Loki (el germà de Thor amb més perill que una truita amb maionesa fora de la nevera al mes de juliol) a qui, potser, per separat no haurien pogut vèncer.

Els primers Avengers aguantarien junts uns pocs números. El Capità Amèrica —a qui Hollywood ha anomenat erròniament “El primer venjador“— se’ls uniria al número 4. Poc després tots els Avengers-fundadors abandonarien l’aliança deixant al Testa Alada amb l’exsupervillain Hawkeye i els perillosos mutants Bruixa Escarlata i Mercuri: els fills de Magneto.

A partir d’aquí, la nòmina d’herois que han estat membres dels Avengers ha patit més canvis que el cinc inicial dels Lakers o la banqueta del Reial Madrid. Cada guionista ha anat incloent els seus herois favorits. Això ha provocat quelcom semblant al que passa a Joc de Trons: cap personatge és intocable.

De la mateixa manera que els personatges han anat deambulant en les diferents èpoques dels Avengers, també ho han fet diferents guionistes, com Roy Thomas, Gerry Conway, Jim Shooter o dibuixants de la talla de George Pérez, John i Sal Buscema o el mateix John Byrne.

Però hi ha una màxima que diu així:

Una vez vengador, vengador siempre.

Això permet que, a criteri del guionista, els herois retirats puguin tornar a aparèixer a la sèrie —Quantes vegades hauran abandonat el grup Hawkeye o el Capi, per exemple, per acabar tornant-s’hi a unir?

Ara cal triar una Saga. Només una. Penso primer en les Guerres Kree-Skull. En Les Guerres Asgardianes. En L’Era d’Ultron. En La Corona de serp… però no. I com que del tàndem Thomas-Buscema ja vaig parlar-ne a Capità Trueno Vs. Conan, m’he decidit pel volum Grandes amenazas. Per què? Perquè trobarem un bon nombre d’amics i enemics de l’univers marvelià, però sobretot per tres motius. Pel conflicte entre The Vision i Wonder Man i també per poder parlar, per primera vegada des d’aquestes pàgines, de Hank Pym i de Jim Shooter.

Crec que no val la pena insistir en la conegudíssima valentia dels Avengers, ni en el reconeixement i confiança que dipositen en ells gairebé totes les Nacions —fins i tot l’ONU—, ni en les batalles interestel·lars o interdimensionals —contra l’Esquadró Suprem, per exemple— … Prefereixo parlar dels Avengers a Nova York. Dels herois en escenaris reals i versemblants amb conflictes humans i mundans —guardo amb afecte l’episodi en què Jarvis [2], el majordom, lidera un moviment veïnal per lluitar contra delinqüents comuns.

Un d’aquests conflictes “terrenals” apareixia entre batalla i batalla, en una segona línia argumental, gairebé amb tuf rosa melodramàtic en els números dels últims anys dels setanta: el triangle amorós format per Vision, Wonder Man i La Bruixa Escarlata. Però per a això, apreciat lector, abans hauré de parlar de Hank Pym.

A més de membre fundador, és el responsable d’un munt de trames i d’un bon nombre dels pollastres, mogudes, problemes i maldecaps que pateixen els Herois més Poderosos [3]. Ja veurem si sóc capaç d’explicar algunes d’aquestes causa-efecte que provoca Pym com si fos una matrioska, una nina russa d’aquestes que en contenen una altra -i una altra i una altra- al seu interior.

Ell inventa la <<Partícula Pym>> i gràcies a aquesta podrà convertir-se —o podrà convertir d’altres—  en Ant-man, en Yellow Jacket, en Goliath i a la seva futura dona, Janet van Dyne, en The Wasp. Però Pym —científic i tecnòleg al nivell de Tony Stark o de Reed Richards— és també el creador de, si no el més gran, un dels més grans arxienemics dels Avengers: el robot Ultron. Un ésser d’adamantium, intel·ligent i indestructible, amb més vides que un gat empatxat de mongetes màgiques, que té com a únic propòsit destruir el grup del seu creador.

Sense Hank Pym no hi ha Ultron. Sense Ultron no hi ha Yocasta —la robot creada per Ultron que s’acabarà unint als Avengers—. Però, sobretot, sense Pym ni Ultron no existiria The Vision.

Ultron es farà amb el cos d’aquell androide que, des de les pàgines de Timely Comics, amb el nom la Torxa Humana —avui coneguda com la Torxa humana original per diferenciar-la de Johnny Storm dels 4F— lluitava contra Namor als anys 40.

20160516_154004

A aquest cos de robot li implantarà les coordenades mentals de Simon Williams. Que qui és Williams? Simon Williams es convertirà en Wonder Man quan el Baró Zemo li proporciona poders per destruir The Avengers. Però el mateix Zemo el matarà quan aquest el traeix en pro dels Superherois més Poderosos de la Terra. El setciències de Hank Pym havia guardat abans una còpia de les pautes cerebrals de Williams, que seran robades per Ultron i implantades al cos de l’androide per  crear The Vision. Números després, Wonder Man tornarà sense consciència, com si fos un zombi —un a zero, Robert Kirkman— a La Legió dels Morts i s’enfrontarà de nou als Avengers. Recuperada del tot la seva consciència, s’unirà al grup i… apareixerà el conflicte:

The Vision sap que és un androide creat per un enemic i que la seva ment, els seus pensaments i els seus sentiments són una còpia barroera dels de Wonder Man. Pateix perquè és una foto de les pautes mentals de Simon Williams. La seva estimada Wanda, la Bruixa Escarlata, diu estar enamorada d’ell, de The Vision, però com conformar-se amb la còpia tenint tan a prop l’original? Per si fos poc, el Segador, germà de Simon Williams, apareixerà per imposar la seva justícia i la seva venjança.

Cal remarcar que Grandes amenazas no és un títol autoconclusiu. És un recull de deu números de la sèrie regular en els quals apareixerà també Yocasta, Ant-man, Graviton, Black Panter, Nefaria, Ultron…

Els dibuixos van a càrrec d’artistes espectaculars. John Byrne (reviseu el combat en aquest blog entre La Patrulla dels Castors vs. La Patrulla X), Sal Buscema i George Pérez. Tres dibuixants que han passat ja a l’Olimp del món del còmic. Sal “the pal” Buscema, que ràpidament es va treure de sobre per mèrits propis l’allargada ombra del seu germà John en sèries com l’Increïble Hulk. O el mig geni George Pérez, que va dibuixar els Avengers per Marvel i La Lliga de la Justícia per DC.

El guionista és Big Jim Shooter, editor de gairebé dos metres d’alçada que acabarà dirigint La Casa de les Idees i que serà responsable, entre molts èxits, d’escriure la fantàstica sèrie de 12 números Secret Wars, el primer gran crossover de Marvel en el qual els millors superherois s’enfrontaran als pitjors supervillains  —per descomptat no podran faltar uns quants Avengers a les Secret Wars: el Capi, Iron Man, The Wasp, Hulka, Capitana Marvel.

© Jordi Casals


La sèrie Hazañas bélicas constitueix una de les fites més remarcables de la historieta espanyola. L’obra va ser creació de Boixcar (1917-1964), responsable del guió i dels dibuixos, i sens dubte la figura de referència, encara que a la col·lecció també hi van col·laborar altres artistes, com el joveníssim Jordi Longarón, veritable nen prodigi del còmic d’aquells anys. Va començar a publicar-se el 1948, en la que seria la primera sèrie de la col·lecció –vint-i-nou lliuraments-, per reprendre la seva presència en el mercat el 1950 i mantenir-se ininterrompudament fins a mitjans dels seixanta, al llarg de més de tres-cents números; a partir d’aquest moment les reedicions van ser permanents i constants convertint-se en una experiència compartida per diverses generacions. Així s’entén la creació el 2011 per part d’Hernán Migoya de les paròdiques Nuevas Hazañas Bélicas, ambientades a la guerra civil -amb la versió vermella i la versió blava-, el recull de les Hazañas bélicas de Longarón per part de EDT el 2012 o ja el 2014 -setanta anys després de l’aparició del primer quadernet- la reedició de les aventures dels anys cinquanta, el gruix de l’obra de Boixcar, a través d’una col·lecció de setanta-cinc lliuraments que va ser precedida d’una intensa campanya publicitària.

Aquesta longevitat i permanència en el mercat i en la memòria col·lectiva no ha estat l’únic mèrit destacable de l’obra; si diem que és una fita, això es sustenta en virtuts tant gràfiques com narratives. Sovint, amb aquesta capacitat tan absurda de criticar a la babalà el nostre patrimoni més valuós, s’ha acusat a Boixcar d’un innegable hieratisme a l’hora de dibuixar els personatges, de la seva escassa capacitat per dotar-los de trets diferenciadors, d’una certa limitació gràfica esmenada per l’ús abusiu de documentació, procedent en moltes ocasions de la revista de propaganda de la Werchmat, Signal. Sense negar aquests trets, no s’ha subratllat prou les seves extraordinàries virtuts: el grafisme sòlid i convincent, el classicisme compositiu, els seus dots per a la il·lustració que li permetien crear tant portades d’una contundència expressiva insuperable com vinyetes sense text de grans dimensions que condensaven els moments més dramàtics i espectaculars de cada episodi. Criticar el rigor documental i la dependència de les fonts fotogràfiques o gràfiques d’altres publicacions no deixa de ser un disbarat; a Hazañas bélicas, al mateix nivell que els drames humans, les màquines adquireixen un protagonisme demolidor. Davant aquesta evidència, Boixcar treballa amb rigor el retrat de les bèsties de metall, de tancs, canons, submarins i avions, i ho fa amb aquest talent únic que tenen els grans dibuixants que saben fondre el document d’origen amb el seu estil personal. Per no parlar de les trames manuals, teixides pacientment, que aconseguien dotar de textures úniques cadascuna de les seves composicions. O de l’absència d’onomatopeies, silenci gràfic enmig de batalles i explosions que doten l’obra d’una grandesa i solemnitat úniques.

3Hazañas-Belicas-Extra-pag-02

Però si Hazañas bélicas és un còmic d’innegables troballes gràfiques, en el camp narratiu ofereix virtuts inqüestionables. És evident que ens trobem davant d’un magnífic exemple de còmic bèl·lic, però no es pot menysprear el talent de Boixcar per combinar aquest gènere amb el melodrama, la sèrie negra o el drama religiós. Sacerdots que converteixen comunistes de cor noble, dones fatals que, avergonyides, es redimeixen com infermeres al front, cieguitas que són salvades de la desesperació, innocents acusats de crims que no van cometre, germans bessons enfrontats per una dona, criminals castigats finalment al front, lords enamorats de simples empleadillasLa passió esclata en les pàgines d’un còmic que, enfront del que podríem pensar, també va tenir un ampli èxit entre el públic femení, obligat pel mercat a llegir un tipus d’historieta més carrinclona i cursi.

Es va acusar Boixcar de germanòfil, però la veritat és que en la majoria de les seves creacions sempre hi ha enemics clars: o els comunistes o els orientals. O els comunistes orientals. És cert que els alemanys sorgeixen amb freqüència com a personatges positius, enfrontats als excessos rojos, però no és menys cert que, quan es publica la sèrie, ja en els anys cinquanta, un cert fatalisme sembla recórrer aquests triomfs germans: tots els lectors saben que, tot i aquestes victòries puntuals, aquests alemanys que han vençut la maldat malaltissa i criminal dels soviètics, veuran el seu país envaït, destruït i derrotat.

La majoria dels episodis estan ambientats en la segona guerra mundial, la guerra entronitzada pel Hollywood d’aquests anys, però de vegades la sèrie funciona com a crònica periodística. Quan el 1950 esclata la Guerra de Corea, aquest serà l’escenari on es desenvoluparan infinitat de lliuraments de la sèrie convertint-se Hazañas bélicas en una mena de relat de l’actualitat. Aconsellem als lectors curiosos que llegeixin al mateix temps l’obra de Boixcar i els prodigiosos còmics bèl·lics de l’EC publicat a Estats Units a l’escalf del conflicte bèl·lic, un exercici d’historieta comparada que de ben segur ens despullarà de clixés i reduccionismes.

Boixcar112-2 006

Fatalisme, èpica, mirada amarga sobre la guerra, voluntat moral, grafisme clàssic, rigor compositiu, tremp narratiu, amalgama de gèneres. Guerra i tragèdia. La vida convertida en relat. La mort com a fantasma que sobrevola desenes de vinyetes. Davant d’això, les hazañas bélicas d’impossibles i inversemblants superherois que viuen peripècies fantasioses, només ens poden despertar una mirada simpàtica i un somriure indulgent.

TANCAMENT: Dues maneres d’enfrontar-se al mal. Amb la història d’aparença real o amb la fantasia més desbordada. Hazañas bélicas vs Los Vengadores. Una granada de mà o un martell asgardià, el coratge d’un senzill noi convertit en soldat o la valentia d’un superheroi dotat de poders prodigiosos per salvar el planeta. Els uns i els altres davant el mal, lluitant pel que creuen, amb els companys al costat, patint amb ells, morint amb ells. Dues maneres d’entendre el còmic.

© Joan Manuel Soldevilla


XXX_8804_1312828377_1RIIIIING! Final d’aquest nou assalt. I novament, torna a ser l’hora que els lectors escullin el seu bàndol en aquesta particular civil war entre els nostres experts en còmics: o bé us quedeu amb l’heroisme dels grans superherois americans o amb el més humà dels espanyols. Soldevilla o Casals? I vosaltres, amb quin bàndol aneu?

[poll id=”7″]


[1] I Spider-man? Per què Stan Lee no va voler afegir com a membre Spider-man? DC no es va guardar cap as a la màniga. La Marvel, va reservar-se l’adolescent amb poders aràcnids. Spiderman no formarà part dels Avengers —i només ho serà per uns pocs números— fins força anys després.

[2] Per què redimonis Hollywood ha convertit el simpàtic Jarvis en un ordinador? A ningú se li acudiria fer una cosa semblant amb l’Alfred, el majordom de Batman, no?

[3] Alguns problemes són ben humans, com quan els Avengers es divideixen després que Pym piqui la seva dona, la Vespa. Uns entendran que Hank és un malalt mental i necessita ajuda, altres es decanten per defensar la Vespa, i qualifiquen Hank Pym de maltractador. Al final resulta que el gran científic i heroi patia una malaltia mental. Tot plegat va ser una excusa ideal per reflexionar sobre la violència de gènere.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada