TELECASTER CIRCUS (2016) – Jordi Casals

Autor: Jordi Casals
Títol: Telecaster circus
Editorial: Laertes
Any: 2016
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-7584-995-9
Valoració: ★★★★

 

És innegable que les pitjors ressenyes per escriure són aquelles de les quals coneixes l’autor del llibre ressenyat, ja sigui un amic, un conegut o un simple saludat. I és cert: sempre és més fàcil criticar un mal llibre d’un escriptor que no coneixes, a qui no t’importa si li sap greu el que dius i a qui no hauràs de donar mai explicacions si te’l trobes pel carrer (si és que quan te’l trobes no et gira la cara o, en algun cas més extrem, te la trenca). Per això sempre desitges que els llibres dels amics, coneguts i saludats siguin bons. Molt bons. Per no haver de mentir en la ressenya o per no haver de patir en trobar-te l’autor en un carreró fosc, a la matinada. Doncs bé, puc dir amb la mà al cor que Telecaster circus, l’última novel·la del saludat, conegut, amic i biblionauta Jordi Casals… m’ha semblat un tros de novel·la.

Telecaster circus ens explica dues històries aparentment desconnectades, però que acaben convergint. Per un costat hi ha la història de Diego, un guitarrista a qui l’amor de la seva vida acaba d’abandonar i que ha de guanyar-se la vida fent playback en un programa de la tele de joves talents. Dins d’aquesta primera història la reconstrucció sentimental de Diego i, sobretot, la música, són els protagonistes principals. Per un altre costat, hi ha la història de Tomás i Chiscu, dos penques del barri del Raval que van heretar una cutre pensió de la seva mare i que l’han convertit en un hotelet per a parelles fogoses (la “Love BCN Inn”), una mena de meublé per hores. Però amb una particularitat: el seu esperit emprenedor els ha dut a instal·lar clandestinament a les habitacions càmeres de vídeo, per gravar els clients en les seves hores més íntimes. Després comercialitzen sense remordiments les escenes més calentes per internet i es guanyen una bona pasta. La vida als barris i el món del porno amateur són els protagonistes d’aquesta segona història.

Casals (membre de bandes mítiques del panorama musical alternatiu -gironí especialment- com Soul Taja o Komando Moriles, i que actualment abandera quan la feina, la família i ara també l’escriptura li permeten, el grup de sons funktàstics El impassible Jack Kirby) no entén la vida sense la música, com tampoc l’entén Diego, un dels protagonistes d’aquest llibre. “El” protagonista, segurament. Per això la música es converteix en el bàlsam, la medicina, que lentament l’anirà guarint de les ferides que li ha dispensat la Vane.

En el cas d’aquesta novel·la, el fet de conèixer personalment l’autor m’ha dut a apreciar algunes connexions que, si bé no resulten fonamentals per entendre l’obra, sí que són mostra de l’honestedat de Jordi Casals com a persona i com a escriptor. En Jordi escriu el que viu i sent el que toca (amb la seva Fender Telecaster vermella). De fet, qui el conegui una miqueta s’adonarà de seguida que la música és un dels eixos claus de la vida de Casals. Ultra la seva família i la literatura (en tots els seus gèneres, des del Quixot als còmics de la Marvel i DC), és clar. En aquest sentit, Diego, juntament amb els seus col·legues de la infància Serji (així, amb “j”) i Silvio, amb aquell respecte reverencial pels seus ideals musicals, tan allunyats de la porqueria televisiva que els alimenta (impagables els capítols on s’esbudellen les intimitats d’aquests reality shows que ens intoxiquen diàriament), representen perfectament aquesta honestedat que deia.

Pensó en el irónico título del disco de Zappa: We are only in it for the money (…) Televisión. Dámelo todo… Tócate los cojones.

Però no només ells. També els germans Chiscu i Tomás la representen, a la seva manera. Honestedat, aquesta, lligada a les preocupacions socials de l’autor i a l’enyorança per una Barcelona (la “seva” Barcelona, ja que ell és xava de naixement) que s’ha rendit al turisme. La trama que gira al voltant de Chiscu i Tomás li servirà, doncs, a les mil meravelles per parlar de les misèries d’aquesta Barcelona de disseny que ha expulsat els barcelonins de tota la vida de la seva ciutat en favor dels macrohotels i els turistes que vénen a fer shopping. Enyorança per una Barcelona (la dels yonkis, les putes, el barri xino), aquella Barcelona canalla i carvalhesca, que potser no era millor, però sí més autèntica. Ferotge crítica social la que destil·len algunes pàgines: El Pla d’Usos Turístics, les màfies hoteleres, les associacions veïnals…

La música i Barcelona són de nou protagonistes, doncs, en aquest segon llibre de Jordi Casals, com ho eren també en la seva magnífica novel·la de debut, Muerte por funky (o el Eutanasio). De fet, totes dues novel·les tenen innegables paral·lelismes, començant perquè ambdues transcorren en el mateix món, aquesta Barcelona mítica, enyorada, autèntica i literària. També totes dues estan farcides de referències al món del cinema, la televisió, els còmics i el Barça, en el que ja és tota una marca de la casa de l’autor.

Ella no era Mia Wallace, él no era Vincent Vega y aquello no era una escena de Pulp Fiction.

També, en aquest cas, els capítols són breus i intensos i, més que capítols, podem dir que són tracks, pistes d’audio. No en va cadascun va batejat amb el títol d’una cançó (vegeu al final la llista d’Spotify amb el llistat complet, gentilesa de la Marta, per si us ve de gust escoltar-la, potser mentre llegiu la novel·la). També en aquest cas els protagonistes són personatges moralment reprovables, però que cauen simpàtics. És fàcil empatitzar amb ells. Diego i el seu cacau sentimental i Tomàs i Chiscu amb el seu negoci de porno amateur són antiherois contemporanis. Signes dels temps. Com l’Eutanasio de la seva primera obra.

Cansados de recibir humillaciones. De pequeños, para evitar hostias. De mayores, para llegar a fin de mes.

Tampoc la idea que la vida humana és feta de casualitats ridícules no és nova en l’autor.

Però si el món de Telecaster circus és cert que és el mateix que el de Muerte por Funky, cal dir que alguna cosa ha canviat, en l’estil. Ha evolucionat. S’ha embrutat. Més enllà d’altres virtuts, la novel·la ofereix una excel·lent oportunitat per aprendre idiomes, a base de conceptes com bukake, MILF, hard core o facial, entre d’altres. Proper molts cops a un hilarant realisme brut, l’autor es “desmelena” (metafòricament, és clar) i ens ofereix un espectacle estilístic incontingut, amb girs argumentals impossibles, d’alta volada. És casualitat que soni el My Way de Sinatra o una autèntica declaració d’intencions? Casals aquí és més Casals que a la seva primera obra, està menys encotillat, i el resultat se’n ressent positivament. El seu món literari comença a prendre volada, forma, envergadura i a ésser reconeixible pels seus lectors a base de tots aquests tics, d’aquestes constants, característiques pròpies dels bons escriptors. Veurem…

Des d’aquí només podem dir el que li digué Palpatine a un joveníssim Anakin Skywalker: Seguirem la teva carrera amb gran interès.


La B.S.O. de la novel·la, en una llista pública a Spotify:

lectura patrocinada per:
logo_LLC_color
Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada