Article: Àngel Puigmiquel, un clàssic desconegut

Àngel Puigmiquel (1922-2009) ha estat un dels grans ninotaires del país i tota la crítica coincideix a col·locar-lo en una posició de privilegi dins la història del còmic, valorant-lo com una figura de referència inqüestionable. Si bé pot semblar singular aquesta concordança en la valoració de la seva obra –no per manca de mèrits, evidentment, sinó perquè acordar judicis entre sensibilitats diferents no és habitual-, encara sorprèn més aquesta circumstància quan es constata que Puigmiquel és, davant la nostra sorpresa, un dels grans desconeguts a casa nostra. Aquesta pot semblar una afirmació sorprenent, fins i tot paradoxal. Com un autor reconegut pot ser titllat de desconegut?

El nostre autor va començar la seva trajectòria professional quan encara no tenia vint anys, a principis de la dècada dels quaranta, i la seva va ser una irrupció realment abassegadora, rutilant. En pocs anys el seu traç, la seva manera de composar la pàgina, la seva concepció del guió i de l’art del diàleg va esdevenir un referent per al públic i per als companys de professió, un veritable descobriment, una alenada d’aire fresc i de talent en els anys de la golden age del tebeo espanyol, una època de penúries i limitacions però que, en contrapartida, va suposar un moment d’esplendor de la historieta, venuda i difosa com mai. El més remarcable de tot el consens crític esmentat és que, quan els estudiosos valoren la importància de Puigmiquel, només fan referència a la seva obra publicada en aquest període, poc més de deu anys i, principalment, a la que va veure la llum a través de les pàgines de la revista Chicos. Anys d’intensa creativitat, d’indagació en les possibilitats del mitjà, d’assimilació de les influències americanes i de la fusió entre la tradició autòctona d’abans de la guerra i el talent personal. Però anys de formació, en definitiva.

A partir de 1952, quan el nostre autor es desplaça a Veneçuela, s’acaba el coneixement directe de l’obra de Puigmiquel, s’obre un gran buit que s’estén al llarg dels anys de l’experiència americana i que es perllonga fins a l’etapa del seu retorn, quan es dedica de ple al món de la publicitat. Àngel Puigmiquel és un dels grans artistes del país, però aquesta valoració només es fonamenta en l’estudi i anàlisis de l’obra dels seus anys de joventut, del que podríem anomenar la seva primera etapa. Quina va ser l’obra de maduresa d’aquest artista? De quina manera va evolucionar el seu talent? Quines influències posteriors el van marcar definitivament?

20160402_104647

La seva aventura americana suposa un etapa de creixement i consolidació artística excepcional; no només li permet desenvolupar un treball gràfic de primer nivell i esdevenir un dels dibuixants més importants de la premsa veneçolana sinó que, en companyia d’Alfons Figueres i d’Arturo Moreno, desenvolupa una intensa tasca en el camp de l’animació i de la publicat; fent de fotògraf, animador, dibuixant, periodista, cronista esportiu o publicista, el nostre autor entra en contacte directe amb la modernitat. Mentre a Espanya es sobreviu encara entre cartilles de racionament i una tímida expansió econòmica, Puigmiquel està en contacte directe amb un món en expansió, en un país que viu una època de fort creixement econòmic gràcies als seus extraordinaris recursos naturals. I això no és tot; la proximitat geogràfica no només li permet estar al dia de la historieta nord-americana –que ell sempre havia admirat i imitat- sinó que són freqüents els seus viatges a Nova York per motius professionals, sovint en companyia del pintor Josep Bartolí, que li permeten aquest contacte esmentat, directe i immediat amb la modernitat.

El retorn a Barcelona a principis dels anys seixanta suposa el retrobament de l’artista amb un país canviat; tot i que la dictadura segueix mantenint amb fermesa –i violència- les regnes del país, és innegable que es comencen a veure els efectes de les noves polítiques econòmiques. Aprofitant el bagatge americà, l’aprenentatge assolit i la sòlida experiència acumulada, Puigmiquel desembarca en l’incipient món de la publicitat, que creixia paral·lel a l’inexorable desenvolupament de la societat de consum, i es converteix en una figura de referència. L’any 1966 crea els Estudios Cormorán –en actiu fins a l’any 1991- i comença una activitat professional frenètica que el duu a esdevenir un dels referents inqüestionables en el camp dels anuncis per a televisió on no només obté èxits de gran repercussió popular sinó també diversos premis i reconeixements d’àmbit nacional i internacional.

Des d’inicis dels anys noranta, la jubilació suposa un nou territori per al nostre artista, vital i amb el mateix talent de sempre, Puigmiquel es troba amb un regal del que feia anys no havia pogut fruir: el temps. A partir d’aquell moment es desferma una època de gran creativitat on explora nous camins expressius i retorna, després de molts anys, a la historieta. Són anys on intenta buscar un petit espai en un mercat força escarransit, que està vivint una època de transformació i que molts, de manera equivocada, consideren ferit de mort; de fet, un projecte creat per a Toutain Editor, un dels principals editors de la dècada anterior, El terror gris, no veu la llum perquè l’editorial tanca a causa de la crisi del sector.

Ja en el nou segle, l’any 2006, l’editorial Glénat, a partir de la iniciativa i l’entusiasme de Joan Navarro, publica una edició excepcional de part de l’obra dels anys quaranta publicada a la revista Chicos. El ladrón de pesadillas esdevé un luxós llibre que novament reivindica la transcendència de la producció de joventut del nostre creador. La seva implicació en el volum fou més que notable; aportà obra inèdita i reelaborà material antic mostrant així el rigor de l’artista i la seva condició de figura clau dels tebeos al país. L’any 2009, l’artista mor deixant un impressionant arxiu d’obra inèdita i de documentació diversa recollida al llarg d’una vida plena i intensa.

1454404048817
El professor Joan Manuel Soldevilla durant la presentació del seu llibre sobre Àngel Puigmiquel.

La recent  donació d’una fracció del fons de l’artista a la Biblioteca de Catalunya per part de la seva dona Cristina Durbá ha permès l’edició per part de Diminuta Editorial del llibre Àngel Puigmiquel, una aventura gràfica, un treball que permet una aproximació global a la vida i l’obra d’un artista que ha viscut la paradoxa ja comentada de ser, al mateix temps, reconegut i desconegut. En ell s’edita una àmplia selecció de material inèdit, des de les planxes de la seva etapa americana a l’inèdit El terror gris. Avui en dia comencem a veure que ens  trobem davant d’un creador d’enorme magnitud però, alhora, un gran desconegut, un enigma a mostrar i desvetllar, un artista de referència que té molt a dir-nos amb la seva obra i amb el seu compromís personal  envers la feina del dibuixant. Un artista autodidacta però, al mateix temps, de sòlida formació, d’esperit ultralocal i alhora cosmopolita, defensor de la llibertat creativa i personal, irreductible, infatigable, generós i fidel al seus principis artístics.

1 Comment

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada