Article: La Manxa era una festa (2a part)

La segona part no desmereix la primera, des de les identitats diverses del batxiller Sansón Carrasco -Cavaller dels Miralls, del Bosc o de la Selva (2, XI-XII), o de la Blanca Lluna (2, LXIV )- i del seu escuder, el pobletà Tomé Cecial. O l’aparició d’aquells que es dediquen a viure de la representació, la companyia d’actors (2, XI), o Maese Pedro, el mico i el retaule de Melisendra (2, XXV-XXVI), o fins i tot aquells que traslladen els relleus dels Sants Cavallers (2, LVIII). Un ideal horacià de vida retirada sembla portar don Diego de Miranda, el cavaller del Verde Gabán, un cavaller pagès i ric que se’ns mostra com un dels escassos personatges decorosos de tota la novel·la, i per això potser el més extravagant.

Tots els habitants d’un llogaret es disfressen i equipen de guerrers per dur a terme la guerra del bram contra un poble veí (2, XXVII), hi ha justes a Saragossa i Barcelona, on hidalgos pacífics es vesteixen de cavallers i participen en competicions anacròniques i on en unes noces camperoles com les de Camacho (2, XIX-XX) es duen a terme representacions descomunals i els amants despitats com Basilio són capaços de crear una fantasia tràgica que es transforma en comèdia. Si això fan els vilatans, no és estrany trobar nobles que semblen només viure per a la broma i la representació. Les aventures en el palau dels Ducs, a partir del capítol XXX encadenen una infinitat de mascarades, cuchufletas i festes de disfresses que semblen no tenir fi: Merlí, la comtessa Trifaldi, Clavileño o Altisidora dominen una sèrie d’episodis que culminaran amb el govern de Sancho a l’ínsula; allà la vida és pur teatre, mentida convertida en veritat, però també teatre dins del teatre, com quan en la seva ronda nocturna Sancho, governador, (2, XLIX) descobreix a la filla de don Diego de la Llana vestit d’home i al seu germà, vestit de dona. O al seu vell amic Ricote, morisc, disfressat de pelegrí alemany que torna a la seva terra a buscar els seus tresors enterrats. La mascarada s’imposa, per a la festa o per a la supervivència.

Escapats finalment d’aquest món de bojos que és el palau dels Ducs, el Quixot i Sancho es trobaran a un grup de pastors i pastores (2, LVIII), gent principal i molts gentilhomes que han decidit anar al camp a viure una Arcàdia fingida i gaudir del recitat de les èglogues de Garcilaso. En el camí toparan amb Roque Guinart, un bandoler de veritat, i davant d’aquest es presentarà Claudia Jerónima (2, LX), una dona menyspreada disfressada d’home que, per error i gelosia, matarà al seu enamorat.

quijote2

Ja a Barcelona, la festa continua, i l’il·lustre cavaller és acollit per Antonio Moreno (2, LXII), que dedica part del seu temps a muntar complexes estructures que tenen l’única finalitat de propiciar enganys i situacions còmiques; o coneixeran la història d’Ana Félix, la filla de Ricote (2, LXIII), també disfressada d’home mentre el seu enamorat, Gaspar Gregorio, l’espera en terres algerianes disfressat de dona.

En el retorn fins al seu llogaret viuran la resurrecció d’Altisidora (2, LXIX) i tornaran a patir les teatrals bromes dels Ducs, que

No estaban dos dedos de parecer tontos, pues tanto ahínco ponían en burlarse de dos tontos (2, LXX).

No serà estrany que el Quixot i Sancho vulguin viure, amb tants èmuls de Salicio i Nemoroso com s’han trobat, una vida pastoral com Quijótiz i Pancino, idea que no desagrada ni al batxiller Sansón Carrasco ni el capellà (2, LXXIII), o Sansonino i Curiambro, si atenem a les propostes plantejades.

Teatre pels camins i les vendes, mascarades encadenades, disfresses constants, travestisme desencadenat, pastors i cavallers, galiots disfressats de titellaires, capellans i barbers que es volen vestir de dona, dames que es mostren com princeses cavalleresques, gent de nissaga que viu una fantasia pastoril, batxillers que es converteixen en cavallers, moriscos que es disfressen de pelegrins, pobles sencers que es preparen per a la guerra per un “quitarme allá un rebuzno”, emmascarats i embozados, disciplinants i encamisats. La tragèdia i el sainet, la broma i l’amargor es barregen en una gran farsa que sembla no tenir fi. Don Quixot està boig, o ho sembla, o ho fingeix; tant se val. En aquest món de carnaval sembla ser un dels més actius de la xarada; però només un més.

Sí, la Manxa era una festa que semblava no acabar-se mai.


Llegeix l’inici d’aquest article:
La Manxa era una festa (1a part)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada