Article: la Manxa era una festa (1a part)

Després de segles d’aparell crític de gran solidesa, després d’infinitat d’articles analitzant mil i un aspectes sobre el Quixot, intimida enfrontar-se a la pàgina en blanc per posar per escrit algun tipus de comentari. Sembla difícil poder dir alguna cosa nova, o comentar alguna cosa ja dita des d’una perspectiva diferent, o formular alguna reflexió sense la por a cometre algun error d’embalum en desconèixer alguna línia d’investigació cervantina ja plenament consolidada.

No obstant tot això, la relectura de l’obra de Cervantes suposa sempre una experiència tan estimulant que ens porta a obviar totes aquestes prevencions i a llançar-nos a formular algunes reflexions; potser equivocades, o superades, o repetides. Poc ens importa. Des de la gosadia, la humilitat i el respecte a tota aquesta imponent tradició crítica, ens atrevim a escriure sobre la novel·la fonamental de la nostra tradició cultural. Potser som una mica inconscients i no escoltem el consell de l’enginyós cavaller:

La valentía que no se funda sobre la base de la prudencia se llama temeridad (2, XXVIII).

També el Quixot, també Cervantes, van ser temeraris en més d’una ocasió.

Afirmar que el Quixot és una novel·la realista és obrir un debat que no ens plantegem, però més enllà del valor que assignem a aquest concepte és evident que, davant els models de novel·la idealista existents al llarg del segle XVI, les peripècies del vell hidalgo embogit per la lectura dels llibres de cavalleries s’inscriuen en un marc que retrata la realitat quotidiana, els usos i costums, l’estructura social, les festes, els hàbits gastronòmics, les professions, les tensions socials, la geografia. La realitat, en definitiva.

No parlem d’un realisme vuitcentista, és clar, sinó d’una voluntat d’oferir un entorn que els lectors d’aquesta època reconeixien com a propi; era en aquest espai proper i identificable, en aquestes vendes que jalonaven els camins, en aquests molins manxecs, en aquests camins que els lectors es retrobaven recreats literàriament que cobrava sentit la comicitat del Quixot; en aquest món amb aparença de real un podia imaginar trobar-se a l’estrafolari hidalgo per les llacunes de Ruidera, El Toboso, el riu Ebre o Barcelona, o per un d’aquests múltiples espais inconcrets però recognoscibles. La realitat -o la seva aparença-, es va convertir, per tant, en un requisit indispensable per construir la novel·la de burles; la irrupció en aquest univers regit per les lleis de la quotidianitat del personatge que vol imposar la seva fantasiosa visió del món és la clau de l’humor en tota la novel·la.

Acceptat aquest particular realisme de la ficció, se’ns planteja una pregunta: com és el món que se’ns descriu a la novel·la? Molt s’ha escrit sobre això, però en aquest text volem compartir una impressió nascuda de la recent relectura; rellegir és sempre descobrir. Més vells, diferents, més savis o més simples, quan ens enfrontem de nou a un llibre llegit anteriorment, sempre ens sorprenem davant d’un text que percebem com a diferent. Nosaltres, els de llavors, ja no som els mateixos, i el llibre sembla metamorfosar, canviar, quan en realitat som els lectors els que hem experimentat la mutació que ens provoca l’implacable pas del temps. Hem rellegit el Quixot, un cop més, i ens ha semblat que la Manxa era una festa, que la gent vivia en una mascarada permanent, que les festes i disfresses semblaven la norma, que el Quixot era un tipus singular, sens dubte, però no gaire més que aquells que es vestien de pastors i se n’anaven a tocar el rabel, o que les dones que es disfressaven d’homes, o que els que muntaven representacions còmiques, o que aquells que embogien per la muntanyes despitats per l’engany de la seva estimada. Don Quixot està boig -o aparenta ser-ho, que aquest és un altre debat- però la seva bogeria no és tan extravagant en un món on es troba amb una absurda i col·lectiva carnavalada, on són constants les trobades amb dones i homes que, moguts pel dolor , la maldat, l’oportunisme, la necessitat, el sentit de l’humor o la casualitat, semblen compartir aquesta voluntat quixotesca de viure una altra realitat a la quotidiana.

quijote5

En els primers capítols del llibre ja ens trobem amb aquest impuls cap a la pantomima; l’episodi de la venda on el Quixot és armat cavaller (1, II-III) ens mostra l’hostaler, les prostitutes i alguns viatgers participant de la mascarada de la cerimònia. Podríem pensar que tot això neix de la voluntat de burlar-se del vell desequilibrat, a la manera de com ho faran els Ducs en la segona part de la novel·la, però pocs capítols després, ja amb Sancho Panza d’escuder, la trobada amb l’enterrament de Grisóstomo (1, XII-XIII) ens planteja un estrany escenari. Allà se’ns descriu l’existència d’individus que han abandonat la seva vida i han decidit viure un somieig pastoril. Des d’Antonio, l’enamorat d’Olalla, que demana al seu oncle, clergue, que li compongui els seus poemes amorosos, fins a Ambrosio i Grisóstomo, estudiant que arribarà a morir d’amor per la bella Marcela, una rica hereva que també havia decidit viure la fantasia pastoril. Tots ells, o els vint falsos pastors, tots coronats de garlandes, que participen en la cerimònia funerària que acompanya Grisóstomo, viuen una impossible fantasia, tan boja com la de l’enginyós gentilhome. Tots decideixen, enmig de la tragèdia i el dolor que suposa la mort del pastor enamorat, viure una farsa, una representació. Ho és també l’estranya processó dels sacerdots (1, XIX), onze, que al costat d’un batxiller, caminen de nit amb destrals enceses per camps de la Manxa, acompanyant les restes mortals d’un company mort: Per què aquesta posada en escena que no veu ningú? Per què aquesta necessitat de viure la vida com un estrany teatre?

Però la festa de disfresses no és puntual ni anecdòtica; Cardenio apareix com un boig (1, XXIV), un alienat que no fingeix, com el Quixot, per les muntanyes de Sierra Morena, sinó que viu una real desesperació com la d’Amadís. Dorotea (1, XXVIII) apareix com una pastora disfressada, a la recerca del traïdor Fernando, però ella mateixa es disfressarà al seu torn de princesa Micomicona (1, XXIX) després que ho hagin intentat el capellà i el barber -un capellà vestint de dona! (1, XXVI- XXVII)-, sempre amb la intenció d’enganyar a don Quixot i propiciar el seu retorn. En aquest carnaval d’identitats, tots tenen temps de reunir-se i passar hores d’agradable lectura llegint El curiós impertinent -sempre hi ha temps per a la festa- abans que arribin uns misteriosos genets coberts de antifaços negres, que aparegui el captiu Ruy Pérez de Viedma vestit de morisc i acompanyat de la emboçada Zoraida. O que l’oidor Juan Pérez de Viedma arribi a la venda amb la seva filla Clara mentre la segueix, disfressat de mosso de mules, l’enamorat Luís.

quijote3

Tot val en aquesta festa on tants personatges arriben a ocultar-se i disfressar-se per enganyar el Quixot i engabiar-lo, mentre arriba el pastor Eugenio i els explica la seva història, on aquest resulta ser un ric hereu que, al costat d’Anselmo, va decidir viure la fantasia pastoril , acompanyat d’un inconcret encara que ampli nombre de pastors més, per cantar el seu amor a la bella, inconstant i poc assossegada Leandra. Que en aquest festival de la disfressa aparegui, abans d’acabar la primera part, una processó de disciplinants, vestits de blanc i amb els seus capirots, resulta d’allò més normal.


Llegeix la continuació d’aquest article:
La Manxa era una festa (2a part)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada