Article: Un relat científic fantàstic de Clarín

Entre agost i setembre de 1886 Clarín publica a La Opinión “Cuento futuro”. En aquest relat distòpic l’autor utilitza els mites bíblics del gènesi i l’apocalipsi per criticar a una societat en excés civilitzada, cansada de si mateixa i decadent. Darrera aquest argument s’amaguen diverses idees que caracteritzen al Clarín escriptor: la dona, la religió, el nihilisme, la premsa, la política —en especial, la democràcia— i, finalment, una critica dirigida amb tota seguretat cap als naturalistes fanàticament defensors de l’observació mes objectiva possible, mes grotescs i exagerats. En altres paraules, ens estaríem referint als autors coneguts sota l’etiqueta del naturalisme radical: Alejandro Sawa, Eduardo López Bago, Remigio Vega Armentero i José Zahonero, entre d’altres.

De quina forma encaixa un relat de la fi del món en la literatura de finals del segle XIX? El resum de “Cuento futuro” es el següent. En algun moment indeterminat del futur, la humanitat està cansada de donar voltes a les mateixes idees i, al mateix moment, un poeta francès escriu un llibre en contra del Sol. L’obra té una tirada de vuit-cents milions en francès, davant dels tres-cents exemplars en espanyol; això sí, tots venuts a Amèrica a causa de la desconnexió amb l’antiga metròpoli.

Leopoldo Alas Clarín3Mentre esclata una lluita a la premsa entre els partidaris d’allunyar la Terra del Sol i els que creuen que això es antibíblic, apareix en escena el famós científic Judas Adambis de Moçambic, Atenes moderna en aquest moment històric. Clarín demostra aquí un ús precoç d’elements no occidentals a l’hora de presentar una societat futura. Judas és el responsable d’haver inventat una vacuna contra la fam, i ara vol donar una solució al fet de viure humiliats per donar voltes al Sol: lliurar-se de la vida.

Com això del progrés indefinit no existeix, només queda un acte viril possible: el suïcidi universal.

Tots els parlaments de la Terra voten per majoria la proposta d’Adambis. El problema de les minories no disposades a deixar-se matar es resol pel fet de considerar a tota la humanitat com una persona jurídica. Tal com expressa l’autor, Adambis:

Iba a destruir a todos los hombres, a hacerlos reventar en un solo segundo, sin más que colocar un dedo sobre un botón.

Quan arriba el moment del suïcidi col·lectiu a través d’una màquina de la invenció d’Adambis entra en escena la seva esposa: Evelina Apple. A causa de la insistència d’ella tot el món mor excepte ells dos. L’objectiu d’Evelina era gaudir de les riqueses de la terra, però Judas no té estómac davant tants cadàvers. És llavors que surten volant en un globus de butxaca. Durant el viatge l’exterminador de la humanitat descobreix que hi ha una cosa anomenada consciència que li parla de Déu. És per això que davant la insistència de la seva dona a baixar dels núvols Adambis decideix buscar el Paradís, cosa que estaria reforçada pel fet que els debats arqueològics de l’època li havien fet considerar la possibilitat que aquest existís. El troben i allà veuen a Déu passejant-se. Descobreixen que Jehovà no està enfadat perquè la humanitat s’havia tornar massa pessimista, la tonteria més gran segons el mateix Déu. Després de començar una nova vida en el Paradís Evelina acaba menjant del fruit prohibit pel gust que, segons Clarín, tenien les dones per imposar la seva voluntat. Jehovà els vol desterrar, però Adambis demana quedar-se tenint en compte que ell no n’ha menjat.

P-00007010

La llibertat de l’home hipotecada per la ciència i la tecnologia serà un dels temes predilectes de la ciència ficció espanyola de finals del segle XIX i primeres dècades del XX. A “Teitán el Soberbio” (1895), de Nilo María Fabra, tenim un esbós de totalitarisme auxiliat per la tecnologia imaginada per l’autor per al segle C; mentre a “Mecanópolis” (1913), de Miguel de Unamuno, un home es troba perdut en una ciutat habitada enterament pel que sembla ser la nova raca del futur: les màquines.

En el conte de Clarín, davant una població masculina quasi en la seva totalitat atea i racionalista, un planeta superpoblat i un pessimisme filosòfic imperant, l’única solució possible és la desaparició de la humanitat. Per això es absolutament necessària la unió de totes les nacions del planeta. Tant la producció massiva com l’ociositat proporcionada pel progrés són motiu de destrucció total.

“Cuento futuro” podria considerar-se una exageració de Clarín, una mostra de fins on podia arribar el seu geni, però també fins a quin punt aquest podia malgastar-se. Una farsa, tal i com el propi autor en dirà. Sol dir-se que Clarín fou un autor que menyspreava a les seves criatures, és a dir, als seus personatges. Pel cas d’aquest text hem vist que les extermina a totes, contagiant-nos fins i tot aquest desdeny.

Francesc Xavier Morales
Sobre Francesc Xavier Morales 10 Articles
Llicenciat en Humanitats i Ciències Socials. Professor instructor a la Universitat de Gainesville. Participa en diversos mitjans digitals.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.