BIENVENIDOS A INCALAND (2014) – David Roas

Autor: David Roas
Títol: Bienvenidos a Incaland
Editorial: Páginas de espuma
Any: 2014
Pàgines: 138
ISBN: 978-84-8393-176-9
Valoració: ★★★

 

Aquesta ressenya és un deute que havia contret amb mi mateix l’any 2014, quan em vaig proposar llegir alguna cosa de David Roas, un dels escriptors de gènere més interessants d’aquest país (des de la doble vessant d’autor i assagista). De fet, la idea era llegir-lo al llarg de 2015, però l’any passat únicament vaig poder llegir d’ell un conte breu inclòs a l’antologia Las mil caras del monstruo. Definir Bienvenidos a Incaland és complicat. No és una novel·la, malgrat explicar una història més o menys lligada. No és cap antologia de relats, tot i que està format per una sèrie d’històries breus. Per descomptat, no és un assaig, encara que Roas reflexiona a propòsit de la realitat i la fantasia, dos terrenys que coneix molt bé (és autor de diversos assajos i és director del Grup d’Estudis sobre el Fantàstic a la UAB i de la revista Brumal). Doncs què és?

El llibre parteix d’un fet verídic, el viatge que Roas va emprendre al Perú l’any 2008, però traspassa els límits del real per endinsar-se en el terreny preferit de l’autor: el del fantàstic, o real meravellós o realisme màgic (posats a usar etiquetes més adequades a aquelles latituds andines). Potser el més encertat, doncs, seria definir Bienvenidos a Incaland com una sèrie de relats curts que funcionen com un tot i, alhora, permeten a l’autor reflexionar des d’un punt de vista personalíssim sobre els límits entre el real i el meravellós. Tot això, sota la forma d’un llibre de viatges.

L’obra, de tot just 130 pàgines, va encapçalada per un pròleg de l’escriptor peruà Fernando Iwasaki, a qui el propi Roas dedica el volum. Aquesta complicitat fraternal és evident en les paraules i el to que també li dedica el peruà, quan el defineix com un

Escritor desopilante, especialista en literatura fantàstica y el professor más majara que un director de sèrie B podria contratar.

El llibre s’estructura en 5 parts desiguals. La primera, “Prólogo”, inclou únicament un relat (per anomenar-lo d’alguna forma) que ens situa en perspectiva: l’autor s’embarca en un avió cap al Perú. Comença el viatge. S’inicia l’aventura. La segona part, “Lima”, correspon a la part de les obligacions professionals del viatge, la que va transcórrer a la capital del Perú. Inclou 6 relats. Alguns s’estenen al llarg d’una vintena de pàgines. D’altres són escassament unes línies, a mode de microrelat (un altre dels gèneres en què destaca l’autor). Els taxis-bala, la ciutat-laberint (referenciant Borges), el mal d’altura, l’activitat sísmica, etc. Reguitzell de tòpics de qualsevol mal llibre sobre Perú que Roas, amb la seva habilitat de contecontes, transforma en anècdotes originals i entretingudes. Personalment, el relat que m’ha semblat més destacable d’aquesta part ha estat “Walk on the Wild Side”, a propòsit del robatori de la suposada màquina d’escriure de Mario Vargas Llosa de la Casa Museu O’Higgins. Res més sagrat per un peruà. Res més susceptible d’ésser violat per algú tan poc amic de patrioterismes.

De la següent part, “Cusco” (3 històries), em quedo amb “El tesoro de los incas”, potser el relat més hilarant i aconseguit del recull. Si la segona part corresponia a les labors professionals de Roas, aquest viatge a Cusco és purament personal, de lleure, turístic. Precisament el turista (americà, japonès) és un dels blancs de la mordacitat de l’autor. El turista-zombi, com l’anomena. Això és l’excusa perfecta per parlar del gènere, des de Romero a La invasió dels lladres de cossos de Finney, passant per Yo anduve con un zombie de Tourneur. De fet, el llibre és farcit de referències al que en podríem denominar folklore popular postmodern: els Simpson, Terminator, Tintín,  els mites de Cthulhu del seu estimat Lovecraft, el capità Kirk d’Star Trek, els Monthy Python, El gran Lebowsky, etc. No obstant el tracte irònic envers el turista, però, Roas no passa per alt la paradoxal condició d’ésser ell mateix allò que més detesta, un turista. Un, l’altre i aquelles coses que tan agraden els escriptors hispanoamericans… La “otredad”. Això queda molt ben retratat en aquest conte. A més, hi apareix per primera vegada un dels leit motivs del llibre: una llama (o alpaca), animal que a partir de llavors adquirirà en el recull una presència intimidatòria, fantasmal, venjativa. Antagònica al propi Roas en la mateixa mesura que tot heroi necessita el seu arxienemic de mirada perversa.

L’inevitable visita de qualsevol turista al país andí no pot excusar una anada al Machu Picchu, la qual ocupa la quarta part del llibre, que es titula precisament així, “Machu Picchu”. Una història força llarga, subdividida en apartats i un darrer relat de ressonàncies hitchcockianes, “Extraños en un tren”, inicien ordenadament el replegament, que té lloc definitivament a l’última part, “Coda”, la fi del viatge, la conclusió de l’aventura. Al final, el lector es demana inevitablement què hi ha de cert i què de ficció en tota la història. Potser la pregunta més encertada seria què tenen aquelles latituds que fins la quotidianitat més lamentable és susceptible d’esdevenir un conte de fades. Un altre català encastat de realisme màgic, Pere Calders, en parlava amb aquestes paraules:

A mi em sembla –i vagi com a divagació sense cap transcendència- que un dels aspectes apassionants de la literatura, com a repte a l’escriptor, és de buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o una altra dimensió.

Per a Roas, aquest nom és Incaland.

lectura patrocinada per:
logo_LLC_color
Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 341 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada