LA COSTA MÉS LLUNYANA (1972) – Ursula K. Le Guin

Autor: Ursula K. Le Guin
Títol: La costa més llunyana (The Farthest Shore)
Editorial: Edhasa
Any: 1986 (1972)
Pàgines: 289
ISBN: 9788435033565
Valoració: ★★★★★

 

Originalment, el Cicle de Terramar estava compost només per tres llibres: Un mag de Terramar, Les tombes d’Atuan (1971) i La costa més llunyana (1972), però anys més tard Ursula K. Le Guin va engrandir el cicle amb dos títols més: Tehanu (1990) i En un altre vent (2001). També cal esmentar dos llibres més amb històries curtes sobre el món de Terramar: Contes de Terramar (1999) i Les dotze llars del vent (2001). La popularitat de la saga ha dut a un parell de mediocres aproximacions del cinema a aquest món, però en cap cas ha estat suficient per convertir Terramar en un fenomen a l’alçada de la Terra Mitjana de Tolkien: la primera adaptació fou en forma d’una abominable producció que sorgí directament per a la TV (La leyenda de Terramar, 2004) i, més tard, com a manga japonès de la mà de Goro Miyazaki (Los cuentos de Terramar, 2006), fill del gran Hayao Miyazaki.

Així doncs, d’alguna manera podem considerar La costa més llunyana el tancament de la trilogia original i de la història del mag Ged/Esparver. Si entenem les històries de Terramar com un bildungsroman, com una novel·la de formació, això ha de ser així per força, ja que aquí es tanca magistralment el cercle que havíem començat a traçar amb les aventures del jove aprenent de mag a Un mag de Terramar i havíem continuat a Les tombes d’Atuan. La resta, ja és una altra cosa.

Des del punt de vista de l’estructura, l’autora sembla retornar al guió del primer llibre (a parer meu molt superior al segon), i repeteix el mecanisme del viatge per les illes de Terramar. La història de La costa més llunyana s’inicia quan el jove príncep d’Enlad arriba a Roke, l’escola de màgia on ara Ged ostenta el càrrec d’Arquemag, i informa que la màgia està desapareixent de Terramar. No és la primera notícia en aquest sentit que hi arriba, però no li han prestat gaire importància fins a aquest moment. Ara, Ged decidirà que ha arribat el moment de marxar de l’Escola i cercar l’origen d’aquest fenomen que està duent a mags i fetilleres a oblidar les paraules màgiques, a les paraules a buidar-se del seu poder màgic i a la gent a ésser grisa i sense alegria. Recorden aquell “no-res” que destruïa el regne de Fantasia a La història interminable (1979) del gran Michael Ende? O fins i tot Momo (1973) del mateix autor? Doncs llegint La costa més llunyana m’ha donat la impressió d’ésser un clar efecte de l’influx d’aquest llibre, escrit només uns pocs anys abans.

Aquest viatge durà la parella fins a la fi del món conegut. Als Confins. En un estil proper a la novel·la detectivesca de vegades, Ged anirà indagant què ocorre en el seu món, i les notícies són cada vegada més i més inquietants. Al mateix temps, exercirà de mestre del jove Arren, que guarda molts paral·lelismes amb el propi Esparver quan era jove i arrogant i va arribar a l’Escola. En aquest llibre s’han canviat les tornes de Un mag de Terramar i ara Ged/Esparver és el mestre i té un aprenent, ha superat aquella arrogància juvenil que li dugué tants problemes i és un gran mag, i serà Arren qui haurà de lluitar contra les seves ombres interiors.

De fet, poc a poc anirem descobrint que precisament els actes insensats que va dur a terme Ged en el seu pas de jove per Roke han tingut conseqüències inesperades en el present, i que l’alteració en l’Equilibri que descobreixen és degut a un antic mag obscur conegut del nostre protagonista.

Cap home, cap poder, no pot aturar l’acció de la fetilleria, o fer callar les paraules del poder. Perquè són les veritables paraules de la Creació, i un que pogués fer-les callar podria desfer el món.

En aquest viatge fantàstic per Terramar llegirem la crítica a l’acció destructora dels homes contra la naturalesa i sabrem d’indrets que mai abans havien aparegut en la saga, arribarem fins a la terra dels dracs, on coneixerem el gran drac Orm Émbar i sabrem de la seva peculiar manera de parlar, coneixerem també certa profecia (“Aquell que hagi creuat la terra fosca en vida i arribi a les costes llunyanes del dia, aquell heretarà el meu tron”) sobre el retorn d’un rei al tron de Terramar, que haurà d’empunyar el Signe de la Pau i esdevenir El Rei de Totes dels Illes.

Roke no és el cor del món. Ho és aquella torre, on és posada l’espasa d’Érreth-Akbe, i on roman el tron de Sérriadh, d’Akàmbar, d’en Maharió. El cor del món ha estat buit al llarg de vuit-cents anys! Tenim la corona, però no tenim cap rei que pugui dur-la. Tenim la runa perduda, la runa del Rei, la runa de la Pau, retornada a nosaltres, però ¿tenim la pau?

La costa més llunyana és el final de la trilogia original i, d’alguna manera, també el final d’en Ged, el més gran Arquemag que hi ha hagut mai a Roke. El seu sacrifici final serà l’excusa perfecta per posar punt i final a la seva tasca en el món. Acabat el seu cicle en el món màgic, serà el moment del retorn a Gont, l’anhelat descans del guerrer. Ho manifesta al llarg de la novel·la diverses vegades el propi Esparver: tornar a la casa dels cingles de Re Albi, veure Ogió abans no mori, retrobar-se amb la Tènar. El mag se’ns ha fet gran i es vol retirar. És la conclusió lògica a una saga i a una vida que responen perfectament a l’estructura del viatge de l’heroi i que, com tots els cercles, ha d’acabar en el mateix punt on s’havia iniciat.

Seria hora que jo anés allà, que hi anés en silenci, que hi anés sol. I potser allà, a la fi aprendria allò que cap acte ni cap poder no em poden ensenyar, el que mai no he après.

Le Guin és indubtablement un dels autors de fantasia vius més importants. Potser el fet que aquesta saga anés dirigida en el seu inici a lectors joves ha desvirtuat una miqueta la seva importància, almenys a casa nostra, on la literatura de gènere encara no gaudeix de la consideració que té al món anglosaxó. Al seu estil depuradíssim i meravellós (pocs autors són capaços de dir tant i tant bé en tant poc espai) cal sumar un missatge potent que pretén estimular l’opinió crítica en els lectors, de l’edat que siguin. La saga de Terramar no és altra cosa, en el fons, que una profunda reflexió sobre el tema del mal. I a diferència de Tolkien, que situa aquest element disruptor del seu món fantàstic en un enemic exterior, en la nord-americana el mal és interior. Els homes, aquests éssers duals, el duen dintre. I és aquesta ambigüitat el motor dels seus relats, com ho ha estat de la de molts altres grans autors al llarg de la història.

Així doncs, relegar-la a la categoria d’autora per a joves és un greu error, alhora que un prejudici per als lectors. Cal llegir Le Guin. Començant pels joves i acabant pels adults. Com l’Esparver, tots tenim sempre alguna cosa per aprendre. El procés de l’aprenentatge no té mai un final. Sempre estem en camí.


Un mag de Terramar ★★★★★
La costa més llunyana ★★★★★
Tehanu
En un altre vent
Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada