L’ESPASA DEL DESTÍ (1993) – Andrzej Sapkowski

Autor: Andrzej Sapkowski
Títol: La espada del destino (Miecz przeznaczenia)
Editorial: Alamut
Any: 2015 (1993)
Pàgines: 287
ISBN: 9788498890051
Valoració: ★★★★★

 

Segona aproximació a la saga de Geralt de Rivia, del polonès Andrzej Sapkowski. Ja era hora. L’estructura d’aquesta continuació és lleugerament diferent a la del primer llibre. Si per un costat els capítols (sis en aquesta ocasió) segueixen mantenint l’autonomia que tenien en L’últim desig, que els confereix un tarannà gairebé de relats breus independents (que, malgrat això, sostenen una lectura unitària), per un altre, els capítols a mode d’entreactes de la primera part han desaparegut en aquesta ocasió, agilitzant el ritme del llibre.

Poca cosa, però el suficient per haver fet d’un llibre excel·lent un llibre memorable. I és que les peripècies del bruixot errant Geralt són, segurament, la millor mostra de fantasia èpica que ens puguem trobar a les llibreries avui dia, li pesi a qui li pesi.

El primer capítol es titula “Las fronteras de lo posible”. Ja des del propi títol, que entronca amb l’anterior novel·la, veiem que aquest episodi funcionarà a mode de pròleg de tot el volum. Aquí es recuperen ràpidament i succinta les senyes d’identitat de la saga i se’ns col·loca novament en camí, de la mà del protagonista i d’alguns dels personatges habituals que ja vam conèixer a L’últim desig, el joglar Jaskier i la fetillera Yennefer, l’amor de Geralt. Ells tres i una peculiar companyia d’estrafolaris s’unirà per atzar a un grup de caçadors de dracs que treballen a sou del rei Nedapaz per provar de matar un drac daurat, una mena d’ésser impossible.

En paral·lel a les aventures que s’espera trobar en qualsevol llibre de fantasia èpica d’aquestes característiques (cavallers, bruixots, monstres i princeses), Sapkoswki ens ofereix més. Així doncs, en aquest primer relat l’autor aprofundeix de nou en el tema de la diferència, que ja havia tocat en el primer volum. En el cas de Yennefer per la seva condició de mare frustrada, ja que per ser el que és ha hagut de renunciar a tot, també a la possibilitat de tenir fills. En el cas de Geralt, per ésser un mutant a qui han fet insensible als sentiments, per poder ser més eficaç en la seva tasca. A causa de la seva tràgica condició, ambdós se sentiran irremeiablement atrets, però estaran fatalment destinats a haver d’estar separats.

Geralt és un antiheroi romàntic, i això és el que ens el fa proper. Tornem a trobar l’analogia entre el propi mag i els monstres que persegueix. Geralt, en el fons, sap que està molt a prop d’allò que persegueix, per això acostuma a entendre els monstres tan bé. Geralt viatja, camina, però no sap on va. No sap quin és el seu lloc (ni entre els homes ni entre els monstres), perquè potser no en té cap. Com els herois de la novel·la artúrica, és un cavaller errant que va a la recerca d’aventures.

Voy con ellos porque soy un golem sin voluntat propia. Porque soy un arbusto de estopa que el viento arrastra a lo largo del camino. ¿Adonde, dime, podría ir? Aquí por lo menos se han reunido algunos con los que tengo de qué hablar. Algunos que no cortan la conversación cuando me acerco. Algunos que, incluso si no les gusto, me lo dicen a la cara, no tirándome piedras por la espalda. Voy con ellos por la misma razón que fui contigo hasta la taberna de los almadieros. Porque todo me da igual. No hay ningún lugar al que podría querer dirigirme. No tengo meta que debiera hallarse al final del camino.

El segon episodi, “Esquirlas de hielo”, aprofundeix en la història d’amor de Geralt i Yennefer. Cal advertir als escèptics a aquest tipus de deriva més sentimental de les aventures heroiques, que Sapkoswki no té res a veure amb l’estil carrincló d’altres autors. La complexitat i la naturalesa tràgica de l’amor entre el mag i la fetillera no s’assembla gens a la història de Kvothe i Denna, per exemple, els amants del sobrevalorat Patrick Rothfuss. El polonès és capaç de teixir una història d’amor molt més versemblant i adulta, d’una profunda càrrega psicològica que, per altra banda, no desmereix en tendresa i dramatisme el pastitx del nord-americà.

El tercer capítol es titula “Fuego eterno”, i en aquesta ocasió, a través del mite del doble (tan habitual en la literatura del centre i est d’Europa), l’autor ens introdueix hàbilment en el tema del fanatisme religiós i l’especulació bancària, temes d’una sorprenent actualitat i que, no obstant això, encaixen com un guant amb el món i l’ambientació del relat. De fet, aquests dos elements, aparentment tan allunyats, serveixen a l’autor per acarar-nos a una realitat ben contemporània: com la superstició, ben usada, es pot convertir en un lucratiu negoci comercial. Cal recordar que Sapkowski és polonès, com el papa Woytila, flagell del comunisme al seu país i defensor a ultrança de les bondats del capital?

En paral·lel, la història li serveix a l’autor per fer una incisiva crítica al concepte occidental de civilització, associat a la destrucció de la natura, de la qual els monstres com el doppler protagonista en són representants. De fet, la paraula clau d’aquest relat seria “canvi”, o “transformació”. Les coses, ens explica, no són el que semblen. Sapkowski col·loca un mirall davant del nas dels homes i els ensenya que el monstre poden ser ells. Nosaltres. Com en tots els contes, sempre hi ha una lliçó al final, si la volem aprendre.

La quarta història, “Un pequeño sacrificio”, ens introdueix en el mite de les sirenes. En aquesta història l’autor teixeix hàbilment dos relats paral·lels, que en certa manera es retroalimenten i s’enriqueixen. Per un costat ens parla de l’amor impossible i antinatural entre el príncep Agloval i la sirena Sh’eenaz. Aquesta història, però, serà únicament una manera de parlar-nos de l’altra història, la que de debò vol explicar-nos, la de Geralt i Essi Daven, tan impossible com la del príncep i la sirena. Geralt per la seva condició de bruixot està mancat d’emocions. Essi a causa de la seva professió és d’una hipersensibilitat enorme. No pot haver-hi res perdurable entre ells, ja que Geralt només pot estar amb algú com ell, encara que Essi, encegada de passió, no ho entengui.

Essi huele a verbena y no a lilas y grosellas, no tiene esa fría y electrizante piel, los cabellos de Essi no son un negro tornado de rizos brillantes, los ojos de Essi son hermosos, blandos, cálidos y celestes, no arden con un frío, impsaible y profundo violeta. Essi se dormirá después, volverá la cabeza, abrirá ligeramente los labios. Essi no se sonreirá con expresión de triunfo. Porque Essi… Essi no es Yennefer.

El final és brillant i ple de tristesa, de profunda i terrible tristesa, i la reflexió sobre les rondalles que agraden la gent i la història real (brutal) que moltes vegades hi ha al darrere dóna cent voltes, amb cent pàgines menys, a la d’altres autors del gènere molt més cèlebres.

El penúltim capítol és el que dóna títol a la novel·la, “La espada del destino”. Aquí l’escenari és el bosc de Brokilón i el monstre les dríades, una mena de nimfes (recorden, en certa mesura, als elfs i als ents de Tolkien) associades als poders beatífics de la natura i cruels amb els que la maltracten, és a dir, amb els humans. Aquest capítol és una brillant crítica a l’afany destructor de l’Home i una diatriba contra la nostra idea de progrés. En aquest escenari apareix la princesa Cirilla, una nena que està cridada a esdevenir un personatge important en les aventures posteriors del mag.

Les dríades, com els monstres, com el propi Geralt, s’estan extingint. La seva nissaga no procrea i únicament aconsegueixen perdurar segrestant criatures humanes. El futur, el destí, serà el tema clau d’aquest relat, epicentre de tota la novel·la i que irradia endavant i endarrere la seva influència, com un terratrèmol. Geralt descobreix que a causa d’una antiga promesa aquella nena està unida a ell d’una manera que no creia possible. És el seu destí. Però ell no hi creu en el destí, per això prova d’escapar, ignorant que ningú escapa al seu destí, encara que no hi cregui.

La novel·la acaba amb un últim capítol, a mode d’epíleg, titulat “Algo más”. No és un episodi de farciment, sinó que es revelen importants secrets dels orígens del propi mag. No seria digne de Sapkowski escriure per escriure. D’altres sí, però d’ell no. En aquesta última part ens trobem un Geralt ferit i postrat al llit que pateix al·lucinacions. El relat va alternant la història de la seva recuperació amb les divagacions que pateix a causa de la febre. Yen té un paper important en aquest capítol, novament. I així es tanca el cercle que havíem encetat també amb ella al principi del llibre. El cercle, la figura més perfecta de totes. No podem considerar casualitat que l’autor situï el retrobament de la parella precisament durant la Festa de maig, una espècie de sant Joan que se celebra cada any en honor al cicle de les coses.

La naturaleza se renueva, el ciclo se repite. Pero no nosotros, Geralt. Nosotros no podemos retornar. Nos han vedado esta posibilidad. Nos dieron capacidades para hacer con la naturaleza cosas extraordinarias, a veces contrarias incluso a ella. Y al mismo tiempo nos quitaron aquello que en la naturaleza es más sencillo y más natural. ¿Qué importa que vivamos más que ellos? Después de nuestro invierno no volverá la primavera, no renaceremos, lo que se acaba se acaba junto con nosotros.

És urgent donar a conèixer aquest autor i aquesta saga al gran públic, no únicament als amants dels videojocs. La gent ha de saber el que s’està perdent. Sense exagerar, es pot dir que té el millor dels millors: de Martin, el seu poderós ritme narratiu; de Rothfuss, el seu estil líric i depurat. Alamut ha sabut traslladar-nos la genialitat de l’original de manera solvent, amb una digna traducció a càrrec novament de José María Faraldo. Únicament un “però”: és una autèntica vergonya l’odissea que pot representar aconseguir un exemplar d’aquest llibre, avui en dia exhaurit, descatalogat i clamant per una reedició d’una vegada per totes. Els lectors s’ho mereixen, coi!


El último deseo ★★★★
La espada del destino ★★★★★
Tiempo de odio
Bautismo de fuego
La torre de la golondrina
La dama del lago
Estación de Tormentas

4 Comments

  1. SÍ-SE-NYOR. Subscric tot el que es diu en aquesta ressenya (tret que Rothfuss és un autor sobrevalorat, però això tant se val). Sapkowski és un autor lamentablement desconegut (de fet, si no fos pels videojocs de The Witcher, encara menys gent el coneixeria), i La espada del destino conté alguns dels seus millors relats. Hi ha taaaant a dir sobre la seva prosa, sobre la psicologia dels seus personatges, sobre el seu llenguatge, sobre el seu coneixement del folklore europeu, sobre l’atenció que posa en cada detall fins aconseguir que un món ple de dracs i follets sembli ben bé un retrat del món real, i els seus personatges semblin tan humans com el propi lector. Aquest llibre conté una escena que és de les més commovedores que he llegit mai, i és al darrer paràgraf de la darrera pàgina. Intens fins el final. Meravellós en totes les seves relectures.

    • Encantat que coincidim en tantes coses, especialment en l’emoció amb què hem llegit el llibre. A mi també m’ha semblat excepcional! Properament, més. Quant a Rothfuss, ja sé que estic en minoria, però és que no puc amb ell.

  2. A mi personalment m’encanta Sapkowski perquè ha entrat en la fantasia d’una forma diferent, més propera a les iconografies mítiques europees, el llenguatge, el folklore, amb una dignificació de la fantasia, De fet encara que va arribar la traducció aquí més o menys al mateix temps, jo vaig llegir molt abans Sapkowski que no pas Martin, i tot i que no puc negar que Martin, té una narrativa excel·lent, els dos primers llibres de Gerald de Rivia no són comparables a res, tenen un atractiu, una estructura i una idea del misticisme que no només em sembla comparable a Martin sinó molt millor. Rothfuss no és comparable en cap concepte en el tipus de literatura que m’agrada a mi, és repetitiu, i valora més el pes del full que la congruència de la línia argumental.

    Gerald de Rivia és un virtuós de les lletres, poc conegut avui dia, però en el seu moment quan es varen traduir les primeres novel·les, va ser un fenomen, recordo la gent enfadada perquè el traductor deien, no traduïa prou de pressa. Em recordo hores fent cua per tenir una signatura d’ell, en la novel·la. Mai he sigut gaire seguidora, però tenia moltes ganes de veure per un instant al creador de Gerald de Rivia.

    Ara, i després de fer llegir a mitja família i a molts amics la sèrie, he enganxat a ma filla, que no li agrada gens Martin, i molt poc Rothfuss, i en canvi Sapkowski l’ha enganxat del primer a l’ultim llibre, més de 15 anys després.

    • Crec que una de les coses que singularitza Sapkowski (a part del seu ús dels mites tradicionals) és la seva voluntat d’estil, una cosa que de vegades sembla que està renyida amb la literatura de gènere, com si per parlar de segons quins temes no calgués tenir-ne. Martin potser no en té tant, però les seves històries em semblen igualment molt poderoses. Quant a Rothfuss… senzillament no m’aporta res de nou. M’hauré de posar aviat amb Sanderson o Abercombie per tenir més on comparar. Gràcies pel comentari tant complet, Alícia!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada