LA NOSTRA VIDA VERTICAL (2014) – Yannick Garcia

Autor: Yannick Garcia
Títol: La nostra vida vertical
Editorial: L’altra editorial
Any: 2014
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-942160-2-2
Valoració: ★★★★

 

El premi Documenta, del qual fa poc presentàvem el guanyador de l’edició de 2014, Jordi Nopca i el seu Puja a casa, es dedica a presentar autors joves amb un discurs narratiu potent i de qualitat. Deu ser l’únic premi que encara ara, en aquest món cada cop més mercantilitzat que és l’editorial, és capaç de ser declarat desert (i ho ha estat en tres edicions, durant els últims deu anys), cosa que evidencia que la qualitat dels guanyadors és contrastada. Pel que fa a Yannick Garcia és el que podem anomenar un professional de les lletres, professor, traductor, intèrpret i escriptor. En aquesta darrera faceta es va donar a conèixer amb un poemari, De dalt i de baix, molt interessant, el 2003, centrat en els diversos estadis d’una relació amorosa. Des de llavors, només alguna aproximació a la poesia, per entrar de ple en la narrativa, fins a culminar amb La nostra vida vertical, Premi Documenta 2013, un recull de la categoria que a mi, personalment, m’agrada anomenar “d’escarola”, és a dir: el primer tast t’espanta i penses que allò no és per a tu; et costa acostumar-te al gust, però en continues menjant, perquè saps que al final t’apassionarà.

El recull, de deu relats, posa damunt la taula els grans temes de la nostra vida contemporània, com són les relacions d’amistat i de parella (Megainescrutables, Caurem ben cap amunt, Extinció, Vaig a córrer i Llei de vida), els falsos convenciments (Megainescrutables, Interludi, Ull Partit té un dilema, Llei de vida), les –frustrades– aspiracions (El regal, Un eunuc i un xafarder, Vaig a córrer), la incomprensió (Un eunuc i un xafarder), entre d’altres, amb un gran domini del gènere del relat, que fa que la història avanci de manera elegant per deixar-nos amb un astorament final que ens obliga a interrogar-nos, ja no només pel contingut del relat, sinó també per la nostra vida, per aquells temes que tracta i que potser desconeixem que els vivim en primera persona. I per si això fos poc, ho fa amb una barreja de transcendència i quotidianitat que sorprèn positivament. Garcia no només domina el gènere del relat, sinó que també domina la llengua, no oblidem que li ve d’ofici, ja que és capaç de dotar-la d’un vigor, d’un ritme i d’una elegància que l’acosten a l’excel·lència. A més, de tant en tant trobem petites joies lapidàries com quan l’indi Ull Partit força la seva dona i reflexiona

És aquella mena de ventosa el soroll de l’amor?

L’ús acurat de la llengua enforteix el conjunt dels relats, alhora que els atorga vida i d’altra banda també un futur literari prometedor per a l’autor. En paral·lel als temes variats, també trobem una gran diversitat de trames i situacions en els relats, però sempre hi ha un detall que és present en tots, un personatge català o catalana (valencià a Extinció) amb un paper que a vegades és molt rellevant, amb un protagonista (Caurem de ben amunt, Un eunuc i un xafarder…), i d’altres només és un detall en el relat (Megainescrutables, El regal, Llei de vida…).

I de tots els relats, m’agradaria destacar-ne dos. El primer, Ara tancaria els ulls al peu d’aquells arbrets, una deliciosa reflexió al final de la vida, sobre la mateixa vida, el més enllà i la família, d’un psiquiatra espanyol, creient, supervivent dels camps d’extermini i que passa les vacances al Càmping Els Alfacs, amb un final que el nom del càmping ja deixa intuir. Són molt interessants les reflexions que fa aquest personatge, com per exemple quan afirma que

Crec en Déu, perquè crec en la psicoanàlisi. I aquest és per a mi el gran misteri de la fe.

L’altre, Lila per dins, refà completament la història del suïcidi de Stefan Zweig al Brasil, fins al punt que podria no ser un suïcidi, sinó un assassinat disfressat, quan uns alemanys estan disposats a assumir els deutes de joc del servent de Zweig si els ajuda i que la dona del servent i narradora, davant de la decadència de l’escriptor i la seva parella reflexiona sobre si

Era possible que Déu em perdonés si només deixava que algú altre els donés la darrera empenta?

Yannick Garcia ha sabut crear un conjunt de relats de gran ambició literària i el resultat ha estat sorprenent i de gran qualitat. El seu relat a Punts de fuga, sobre els viatges en el temps, de l’Editorial Males Herbes també està a l’alçada d’aquests i és un dels millors de tot el recull. Des d’aquí només lamentem que sigui una veu tan escassa, potser la seva feina de traductor literari -amb els constants descobriments que ofereix al món literari català- impedeix que pugui seguir una carrera literària tan rica com promet en aquest recull. Sobretot seria interessant llegir-lo com a novel·lista, segur que té molt a dir-nos. Apunteu-vos el seu nom, perquè si tenim sort, en sentirem a parlar, i bé.

Relats continguts en aquesta antologia:
Megainescrutables
El regal
Un eunuc i un xafarder
Ara tancaria els ulls als peus d’aquells arbrets
Caurem ben cap amunt
Interludi: Ull Partit té un dilema
Lila per dins
Extinció
Vaig córrer
Llei de vida

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada