Entrevista a David Sandó: “La ciència-ficció ha estat sempre el meu primer amor”

David Sandó (Girona, 1972) viu al mateix poblet turístic de la Costa Brava en què va créixer i potser per això va acabar treballant al sector de l’hostaleria. Amb vint-i-un anys va començar els seus estudis de psicologia, però els va abandonar poc després, quan es va adonar de que això seu no tenia remei. Va començar a escriure amb dinou anys, però fins ara només ho feia per a ell mateix. Amant de la ciència-ficció i el thriller sobrenatural, la majoria de les seves obres pertanyen a aquest gènere, tot i que darrerament també ha començat a treballar en projectes més intimistes.

El seu primer relat publicat va ser seleccionat per aparèixer al recull de ciència-ficció “Primer Premio ‘Ovelles Elèctriques’”, i això el va animar a intentar donar a conèixer alguna de les seves obres. Amb La Fortaleza de las mil mentes, la seva primera novel·la de ciència-ficció publicada (en podeu llegir una ressenya al blog Dreams of Elvex), obre una saga que té previst continuar amb, almenys, cinc llibres més; però aquest no és l’únic projecte d’aquestes característiques en què està treballant…

El Biblionauta: La fortaleza de las mil mentes és la teva segona novel·la, però la primera de ciència-ficció. Abans de parlar-ne, explica’ns breument de què anava Mordiendo el paso a la distància.

David Sandó: La meva primera novel·la publicada és una història molt personal. Tracta sobre una persona que perd a la seva parella i de com això canvia per sempre la seva vida. És una novel·la que tracta sobre l’amistat, la pèrdua i l’amor.

EB: El canvi entre la primera i la segona novel·la ha estat brusc. D’una obra de tipus intimista has passat a escriure una space opera amb superherois i tocs de novel·la policíaca. Digues, què t’ha portat a la ciència-ficció?

DS: Podríem dir que la ciència-ficció ha estat sempre el meu primer amor. La primera història que vaig escriure, amb només 19 anys, ja pertanyia a aquest gènere, i crec que no l’he abandonat mai. He crescut amb els còmics de la Marvel; amb pel·lícules com Star Wars, Blade Runner, Alien o Atmósfera Cero; i entre alguns dels meus autors favorits es troben Asimov,  Scott Card, Herbert, King o Koontz, tot i que aquests dos últims treballen més el gènere del thriller sobrenatural. Així que podríem dir que l’he “mamat” des de ben petit. De fet, crec que ha estat a la inversa: després d’escriure molta ciència-ficció em venia de gust fer una història més centrada en la psicologia dels personatges que en la complexitat de la trama, i això és el que em va portar a escriure Mordiendo el paso a la distancia.

EB: Aquesta novel·la és moltes coses, però no és curta. Et veus en cor de resumir breument de què va?

DS: Buf! Ho intentaré… “En un futur on les corporacions tenen cada com més poder, dos ‘Quimeres’, éssers dotats d’habilitats sobrehumanes, es veuran embolicats en una trama d’assassinats, mentides i espionatge industrial, que acabarà traient a la llum una conspiració que canviarà per sempre el destí de les colònies i dels mons no alineats.”

EB: No està malament! Si una cosa, personalment, m’agrada de la ciència-ficció és la seva capacitat per parlar de problemes actuals de manera més desapassionada. Amb més distància. Ha estat el cas també de la teva novel·la? Quins temes actuals pot entreveure el lector atent, enmig tota la ficció?

DS: N’hi ha uns quants. El primer, i crec que el més evident, és la forma en què les corporacions controlen el destí de la humanitat, influint inclús en la política. Aquí, el “Sínode Comercial” representa el poder econòmic que governa des de l’ombra, i em sembla que és un tema prou proper a la realitat. Un altre problema que aborda, tot i que de forma subjacent, però que serà més evident en els propers llibres, és el de les desigualtats. Els “Quimeres” són tractats de forma diferent pel que són i pel que representen, com molts grups ho són avui en dia o ho han estat fins no fa gaire. L’acceptació i la lluita per a la igualtat serà un tema recorrent al llarg de tota la saga. També és important per a mi el concepte de família i tot el que comporta: el sacrifici i les coses que es poden arribar a fer per amor. A la novel·la hi ha prou exemples sobre això. Una altra cosa que també he volgut reflectir és el canvi de dogma que sembla que s’està produint, tot i que de forma progressiva; de la influència que les religions han tingut en el desenvolupament de la cultura i en els tabús de la sexualitat. Avui en dia el món no s’entén com fa vint anys i crec que, possiblement, durant les properes dècades es veuran encara més canvis; i aquesta és una de les coses que he volgut reflectir.

EB: Al llarg de la teva novel·la parles de moltes coses, però un dels temes a què atorgues més importància és als poders paranormals que tenen els quimera, una raça de mutants. Podem relacionar aquest interès amb la teva professió?

DS: No. De fet, la meva professió no ha tingut gaire a veure. He treballat tota la meva vida al sector turístic, tot i que vaig estudiar psicologia. Sí que m’interessa, però, explorar com afecten aquests “poders” a les persones que els posseeixen. A la novel·la, per exemple, es donen dos casos molt clars i que es troben en pols oposats: els dos protagonistes són telèpates, però tenen formes molt diferents d’afrontar les seves habilitats. M’agrada aprofundir en el que porta a una persona a comportar-se d’una forma o d’una altra, i com posseir aquestes habilitats pot canviar el seu caràcter; i és quelcom que pretenc seguir explorant en el futur.

EB: Potser m’estic passant, però el primer en què he pensat quan he llegit “telèpates” és en Philip K. Dick. No sé si alguns dels seus relats sobre precognició, telepatia, etc. t’han influït d’alguna manera. Quins serien els teus referents dins el gènere?

DS: No puc dir que Dick hagi estat una influència important. De fet, si vaig arribar a les seves històries va ser precisament perquè m’interessava molt el tema, però originalment la meva influència es pot trobar sobretot a les meves lectures de la infància i l’adolescència: els còmics. El concepte del “superheroi” o del “mutant” té més origen en les històries d’en Chris Claremont a la sèrie dels X-Men que en lectures més “serioses” a les quals vaig accedir després.

Fortaleza

EB: La Fortaleza de las mil mentes té més de 600 pàgines. Déu ni do per ser una segona novel·la, no?!

DS: En realitat, La Fortaleza no és pas la meva segona novel·la; només ho és en l’ordre en què s’han publicat. Aquesta és, potser, la història que més temps he tardat en gestar, ja que fa prop de set anys que vaig començar a escriure-la, però l’havia anat deixant de banda perquè cap de les versions anteriors m’acabava de convèncer. I sí, suposo que se me n’ha anat una mica la mà quant a la extensió… i això que he eliminat dues de les subtrames que hi havia originalment! Crec que el problema resideix en què he creat un univers molt complex, i no volia deixar fora res que em semblés important per al desenvolupament de la història. Espero que, un cop establert aquest “univers”, les properes entregues no seran tan extenses. Però, és clar, això va dir també George R. R. Martin, i tots sabem què va passar…

EB: A més, no és sinó la primera part d’una trilogia, que has titulat Crónica de las guerras coloniales… Creus que potser has pecat d’excessivament ambiciós i que alguna editorial s’ha fet enrere a causa d’això?

DS: De fet, no és pas una trilogia: actualment tinc idees per a quatre llibres més, i encara hi ha molt per explicar fins arribar al final que tinc previst. Sí, sóc com la J. K. Rowling: ja sé com acabarà la saga… La història tal i com ha estat publicada, però, no ha arribat a cap editorial. En vaig enviar alguna de les versions anteriors, però cap d’elles va mostrar el seu interès. I no, en cap moment vaig mencionar que es tractés de la primera d’una saga. Ignoro si les coses haurien estat diferents si els hagués mencionat que pretenia fer quelcom a l’estil d’en Miles Vorkosigan o de Dune; però no crec que hi hagués influït.

EB: Deixem estar el món editorial. Pel que fa a l’acollida de la gent, com està anant? Estàs content de com estàs aconseguint arribar al teu públic potencial?

DS: Home, un sempre espera arribar al major nombre possible de lectors, però donat que fa tot just un parell de mesos que es troba a la venda, estic prou content. Les reaccions que estic obtenint són molt millors del que m’havia esperat. No negaré que hauria preferit rebre només crítiques positives, però son precisament aquests detalls els que m’ajudaran, en el futur, a evitar alguns dels meus “vicis” a l’hora d’escriure. M’agrada molt ficar-me al cap dels meus personatges i veure com pensen i reaccionen, però reconec que això pot, en ocasions, alentir una mica la trama.

EB: Suposo que una part important de la feina d’autoedició deu venir després precisament d’editar el llibre: la promoció. Tens molta activitat a les xarxes socials? Com aconsegueixes fer-te conèixer?

DSFacebook i Twitter són de molta ajuda quan es tracta de promocionar, i a Goodreads he descobert una plataforma molt interessant i útil. També ajuda que els lectors publiquin les seves opinions a Amazon, on es poden aconseguir els meus dos treballs. En el cas de llibres impresos, les presentacions i les sessions de signatures també ajuden; però donat que La Fortaleza només es troba (de moment) en format digital, m’haig de centrar en les xarxes socials per fer-ne promoció. És una feina dura que no s’acaba mai, però si vols resultats, hi has d’invertir temps.

EB: Tu ets nascut a Girona, malgrat que has escrit els teus dos llibres en castellà. Això és a causa que és la teva llengua d’expressió habitual o bé al fet que vas preveure que et seria més fàcil de trobar-li sortida editorial al llibre si el feies en aquesta llengua?

DS: Jo crec que és més a causa de la primera. Sóc bilingüe, però a casa sempre s’ha parlat en castellà, i em desenvolupo millor escrivint en aquesta llengua. Però és cert que l’idioma limita una mica el mercat, especialment tenint en compte que la meitat dels exemplars que porto venuts fins ara en format electrònic han estat adquirits a través de la pàgina americana d’Amazon.

EB: Preveus escriure alguna obra en català en el futur?

DS: Potser no escriure-les directament, perquè tinc molt més vocabulari i facilitat d’expressió en castellà; però ja havia pensat en traduir-ne alguna d’elles, com va fer l’Albert Sánchez Piñol amb La pell freda. El problema és que ara mateix tinc massa feina amb els meus nous projectes per dedicar-hi temps. Potser en un futur…

EB: He llegit que, a part de llegir i escriure, la teva altra gran passió és la música. De fet, en la teva primera novel·la el títol de cada capítol era el títol d’una cançó. Digues, si a La Fortaleza de las mil mentes li haguessis de posar una banda sonora, quina seria?

DS: Definitivament començaria amb una obertura típica de John Williams; després hi inclouria, potser, alguna cosa de Yann Tiersen o de Michael Nyman, a les escenes més intimistes; una més èpica, a l’estil de Danny Elfman o Hans Zimmer, a les escenes d’intriga, i potser alguna cosa de Murray Gold o d’Alexander Desplat a les d’acció. Com pots veure, quan escric, bàsicament escolto bandes sonores de pel·lícules.

EB: Què ens pots dir dels projectes en què estàs treballant actualment?

DS: Ara mateix en tinc començats dos de diferents. El primer és una novel·la de ciència-ficció que porta el títol provisional de Machina ex Deo, i es tracta d’una distòpia que presenta una realitat no molt diferent a l’actual, un futur no gaire llunyà on les classes socials es troben molt marcades i on la tecnologia ens ha portat a llocs insospitats. Es tracta també d’un thriller, i espero tenir-la llesta i a la venda per Nadal. La segona és una novel·la escrita a quatre mans amb un amic guionista, i en aquest cas es tracta d’una obra de fantasia que es desenvolupa en una realitat alternativa on la màgia ha reemplaçat a la ciència. En tenim la sortida programada per Sant Jordi de l’any vinent.

EB: Déu n’hi do… Per acabar, que deus tenir feina: què ens pots avançar de la segona part de la saga? Tens previst aprofundir en altres aspectes de les mutacions que no siguin només les que generen poders mentals? Estendràs l’escenari a altres planetes, o només es quedarà a Spica?

DS: I tant. La meva intenció ha estat, des del principi, fer participar diferents personatges al llibres; a alguns ja els hem conegut, i altres aniran apareixent a mesura que la història vagi avançant. Això em permetrà centrar-me en altres habilitats i explorar noves mutacions. De la mateixa manera, la saga comença a Spica, però aviat podrem conèixer també altres mons, com les colònies alineades de Wezen o Betelgeuse, o la colònia independent de Zhonghua shì­jiè, on es desenvoluparà part de l’acció de la tercera novel·la. Pel que fa a la continuació de La Fortaleza, de moment us puc confirmar que durà com a títol Hijos de Minerva, que transcorre un parell d’anys després dels esdeveniments del primer llibre i que seguirà a tres personatges diferents. Per un costat, veurem com en Jedd es veu obligat a tractar amb els representants d’una delegació de l’Alt Consell, que han vingut a Spica per reclamar una compensació econòmica per la sortida de la colònia de l’Aliança. Aquesta visita coincidirà amb un incident que acabarà amb la vida de més de quinze mil persones, i que podrem seguir des del punt de vista de la Lía, que ara col·labora en l’aforestació del planeta. I, per últim, descobrirem per què el doctor Amasu es troba a Wezen, treballant per Minerva, ajudant-los en la creació de mutants artificials. Com veureu, no tots els protagonistes de la primera hi apareixen, en aquesta. Caldrà esperar a la tercera per saber què passa amb ells. De moment, us puc avançar que el tercer llibre de la saga es titularà Neogénesis, i que estarà centrat, en part, en la creació de la “Milicia Quimera”. Espero que, cap a finals de l’any vinent, almenys una de les dues es trobi ja al mercat.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada