ALGÚ COM TU (2015) – Xavier Bosch

Autor: Xavier Bosch
Títol: Algú com tu
Editorial: Planeta
Any: 2015
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9708-276-1
Valoració: ★★★

 

El periodista Xavier Bosch ja té a les seves espatlles una carrera exitosa com a escriptor, fonamentada sobretot per la trilogia protagonitzada per Dani Santacana i composta per Se sabrà tot, Homes d’honor i Eufòria. Ara, però, ha canviat completament de registre per oferir-nos una novel·la d’amor, que ha estat rebuda amb un gran èxit de públic, fou el llibre més venut el Sant Jordi de 2015, i de crítica, com reflexa l’atorgament del Premi Ramon Llull.

La novel·la presenta dues històries entrellaçades, de mare, la Paulina, i filla, la Gina. Comença en el passat, el dia que la mare mor i la Gina abandona l’escola amb l’expectació dels seus companys. Durant els sis primers capítols es descriu el passat de la Gina, una adolescent rebel i liberal, que enerva el pare, i que, quan és estudiant universitària, viu una història de sexe, no pas d’amor, amb un conductor d’autobusos londinenc a Salou. Aquest home havia trobat una targeta de visita de la seva mare en un llibre de vell i encuriosit la va anar a buscar. La Gina es fa passar per la seva mare en el que és una aventura més per a ella, estranyada pel tema de la targeta de visita, encara que l’excitació de l’afaire fa que se n’oblidi. Anys després, i ara sí que s’arriba al temps present, amb la mort d’una cosina de la mare, amb qui havia estat molt unida, la Gina coneix una història d’amor entre la seva mare i un home que havia conegut al casament d’aquesta cosina, la Júlia. Només ho sap a través de tres cartes i decideix investigar per conèixer més sobre la mare, a qui pràcticament no va conèixer.

En aquest moment, la Gina desapareix del primer pla narratiu i l’acció se situa de nou en el passat, en la història de la mare, a principis de la dècada de 1980. En uns capítols que s’allarguen en extensió i s’intensifiquen en lirisme, assistim al casament de la cosina Júlia, a París, on només va la Paulina i deixa el seu marit i la Gina, molt petita, a Barcelona. En aquest casament coneix un galerista, en Jean-Pierre Zanardi, més gran que ella, i que, des del primer ball, veuen que hi ha una atracció entre ells que els supera i els transcendeix. Es construeix així una història d’amor adúlter i secret en quatre dies, la història d’amor romàntic que tothom voldria viure i que combina cultura, gastronomia, pintura, llibres i llibreries, història, historietes i, sobretot, París.

Però tot d’una, a mesura que estaven junts, sentia que les hores i les emocions s’atropellaven. S’esvaïa la serenor, creixia la intensitat i, dins seu, se centrifugaven vibracions i converses.

Algunes crítiques titllen aquesta història d’amor d’ensucrada i poc creïble, des del meu punt de vista no ho és, excepcional sí, d’aquí que sigui bonica i te la llegeixis amb melangia i potser amb certa enveja. Ara bé, és una història que té data de caducitat, només quatre dies, en els quals es descobreix la trista història de l’amor de joventut de Zanardi, i que en certa manera veu repetir quan la Paulina marxa i li diu que el seu lloc és a Barcelona i no al seu costat.

La memòria no són cadires plegables que, quan els convidats se’n van de casa, les pots desar darrere la porta. És una història tristíssima, però és la teva […]. I m’agrada molt que me l’hagis volgut confiar.

Ara bé, malgrat que la història d’amor es va acabar, la Paulina busca una segona part, que mai va existir, i que consisteix en repartir targetes de visita en els llibres de papallones de llibreries emblemàtiques de tot el món. En Jean-Pierre col·leccionava aquest tipus de llibres i la Paulina té l’esperança que en trobi alguna i l’acabi trucant, cosa que no va passar, l’atzar no va ser generós i a més la Paulina va morir molt jove, cosa que va provocar un greu trasbals per a en Jean-Pierre.

Algú va dir que som el que hem viscut, però som, també els llibres que hem llegit.

I és amb les targetes de visita que es relacionen les dues històries, quan el conductor d’autobusos de Londres busca la Paulina i es troba amb la Gina. Entre aquesta anècdota, les cartes que guardava la cosina de la mare i l’ajuda d’un antic company d’escola mig enamorat d’ella, reconstrueix la història de la seva mare fins al punt que se’n va a buscar en Jean-Pierre i el troba, no a París, sinó a Capbreton, el lloc on passava els estius amb la seva família de petit. Allà en Jean-Pierre i la Gina conversen amablement del passat, de la mare, i de com es van estimar, com es pot veure en una de les cartes que li va enviar

Encara que no ens parlem o que no ens vegem, ens tindrem. Sempre.

Finalment, ell li recorda que ja havien coincidit una vegada a Girona, on havia citat la Paulina. Ella era petita i ho recorda lleument. I sembla com si el record omple el buit d’una història que no va quallar i la Gina s’adona que potser no ho va fer per ella, perquè la mare es va estimar més sacrificar la història d’amor amb en Jean-Pierre per ella malgrat que

la infidelitat a l’altre és sovint un retorn a la fidelitat a un mateix.

Tot i que les dues històries són interessants i, com ja he dit, la història d’amor em va semblar d’allò més delicada, la novel·la presenta un problema de construcció a l’hora d’explicar-les. Les dues històries ens arriben a través d’un narrador omniscient, amb diàlegs, i s’hi inclouen les tres cartes d’en Jean-Pierre Zanardi entre els capítols de la Gina. Hauria estat molt millor que la història d’amor de la Paulina fos explicada a la seva filla a través d’un protagonista, sigui en Jean-Pierre o bé un diari de la mateixa Paulina, o la deduís a través de les cartes, no pas de manera directa i, sobretot, que els lectors la coneguem abans que no pas la mateixa Gina. En aquest punt, la novel·la trontolla. Un altre punt feble és el nivell de llengua dels capítols dedicats a la Gina, on abunden expressions molt col·loquials i frases fetes en una narració que no ho és, un recurs que el mateix autor ja havia utilitzat en les novel·les anteriors i que també usava en la seva tasca periodística. Per contra, és un encert fer els capítols de la Gina més curts, directes i concisos, molt dinàmics (suposo que la feina de periodista hi té molt a veure), mentre que les cites d’autors antics, el lirisme i l’extensió més pausada dels capítols de la Paulina mariden perfectament amb la història d’amor, que es resumeix en la cita de Plató: “La més gran declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc” i que es redueix en el nom de la galeria de Zanardi, primer Anouk, després, Pauline.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada