Jordi de Manuel és un autor consolidat de les nostres lletres. Aquesta novel·la, per exemple, col·lecciona alguns importants guardons, com el premi Ictineu a la millor novel·la catalana de ciència-ficció l’any passat. L’autor, malgrat que proper a la ciència-ficció, ha conreat diferents gèneres, des de la literatura per a infants i adolescents fins a la novel·la negra. Cal dir que, precisament, a La decisió de Manperel s’endevinen traces de novel·la policíaca. D’això se’n diu transversalitat i és un recurs que, ben usat, enriqueix. De fet, cal advertir que l’element cienciaficcional a La decisió de Manperel es posterga fins ben bé l’última part de la novel·la. Per això en més d’una ocasió el llibre fa més l’efecte d’inscriure’s dins del registre del misteri que del fantàstic.

La decisió de Manperel, com de Manuel ens confessa al final del llibre, es basa en un personatge real, Grigori Perelman, eminent matemàtic rus guanyador de la Fields Medal (l’equivalent al premi Nobel) que va decidir renunciar al premi, abandonar el món acadèmic i viure amb la seva mare en un humil apartament de Sant Petersburg. De forma anàloga, Víktor Nikolàievitx Manperel, el nostre matemàtic protagonista, renuncia a la Fields Medal i es refugia, amb la seva mare malalta i el seu inseparable gos Grisha, en una illa aïllada (valgui al redundància) al cul del món. És una mena de metàfora del geni que renuncia a la vanalitat de les coses del món i es consagra a la seva tasca intel·lectual. En el seu aïllament àrtic, Manperel maldarà per descobrir el que l’ha capficat tota la vida: la forma de l’univers.

Paradoxalment, Manperel s’acostarà més a les persones en aquest erm remot durant els mesos del seu isolament que al llarg de tota la seva vida. Hi té molt a veure la correspondència que comença a rebre periòdicament cada setmana. Es tracta d’unes misterioses missives del seu pare mort, que el posen al corrent d’una desconcertant història familiar que, poc a poc, ens va submergint en el misteri de l’obra. Paral·lelament a aquesta història, cobra molta importància el personatge de Botonov (i la seva família). Botonov és el funcionari de l’oficina de Correus, l’encarregat de dur-li puntualment aquestes cartes a la seva cabana. Un recurs un pèl trampós, aquest de les set gravacions. No acabo de veure la necessitat que degué tenir el pare de Manperel per decidir fragmentar la seva correspondència en set parts, com ho fa a la novel·la. Fa l’efecte d’ésser més aviat un recurs narratiu de l’autor per estirar el relat i permetre alternar els fronts narratius, ara centrant-se en un, ara dedicant-se a un altre.

L’isolament, però, acara Manperel amb el seu destí, amb el veritable sentit de la seva vida i de l’existència humana. Potser xoqui una miqueta aquest imprevist to tan grandiós, transcendental, sobretot en una obra que en la seva major part s’ha mogut pels viaranys de la contenció i el minimalisme. Personalment, m’ha agafat una miqueta amb el peu canviat aquesta decisió que resulta que ha de prendre Manperel, aquesta mena de tria entre Déu o la raó, i que en un sobtat gir copernicà ens du de la intrahistòria d’un home replegat en si mateix a la decisió més gran que un humà hagi hagut de prendre mai.

És cert, però, que l’obra prefereix la suggestió i que potser per això en algun punt amaga les cartes. En aquest sentit, resulta interessant la forma d’arribar al coneixement que experimenta Manperel: somniat. Fruit precisament d’un somni Manperel iniciarà un crucial viatge per la tundra. En aquests capítols, el paisatge comparteix protagonisme amb els escassos personatges humans que poblen aquelles contrades, i les pàgines de la novel·la. Aquí, de Manuel, biòleg, s’esplaia en acurades i detallistes descripcions. En aquest aspecte vull destacar la gran tasca de documentació, tant en la topografia de l’illa com, també, en el coneixement de les ètnies russes, la qual cosa dóna versemblança al relat.

Potser a alguns lectors se’ls faci un pèl lenta la novel·la, especialment per tots aquests detalls. Personalment, però, he de dir que m’ha semblat un encert majúscul aquest ritme narratiu pausat, molt acord al ritme vital que s’ha de desenvolupar en aquelles latituds septentrionals, amb condicions de vida tan extremes per als homes. En el meu imaginari, potser errat, res pot ocórrer gaire de pressa en un paratge com aquell. Ha estat Miquel Codony, en una ressenya recent d’aquesta novel·la al bloc Fantàstik, qui s’hi ha referit com a “ciència-ficció tranquil·la”. Em sembla una etiqueta molt encertada per a definir aquesta novel·la i d’altres que, com ella (ara em ve al cap El cementiri, de Gerard Guix, per exemple), gasten un ritme volgudament lent, necessàriament melangiós.

Els lectors d’Asimov ja saben que les matemàtiques són el que mou l’univers. En elles mateixes són un sistema de comunicació, com ho pot ser el llenguatge, però amb la particularitat que ens poden permetre d’entendre i explicar el món molt més i molt millor. Són un sistema absolut i, per això mateix, són el sistema més perfecte de tots. De Manuel a La decisió de Manperel juga hàbilment amb els conceptes matemàtics per mostrar-nos la història d’un home que se’n va al gel fugint dels homes i que, allà, troba el seu pare i les respostes a aquelles preguntes que l’home s’ha fet sempre, des que és home. El monstre de Mary Shelley també se n’anà a l’àrtic a fer-se les mateixes preguntes. Qui som? D’on venim? On anem? La transcendència sembla estar renyida amb el sol i la platja…