AUTORITAT (2014) – Jeff VanderMeer

Autor: Jeff VanderMeer
Títol: Autoridad (Authority)
Editorial: Destino
Any: 2014
Pàgines: 445
ISBN: 9788423348480
Valoració: ★★★

 

En els propòsits lectors per aquest any m’havia marcat continuar amb la trilogia de Southern Reach, de Jeff VanderMeer. La primera part, Aniquilació (2014), m’havia deixat un gust de boca immillorable (de fet va ser una de les lectures que més em va sorprendre de l’any anterior i no m’estranya que hagi rebut recentment el premi Locus) i volia comprovar si l’autor havia estat capaç de mantenir el tremp en les dues continuacions, que s’havien estrenat gairebé simultàniament. Ja puc avançar, però, que no ha estat així, almenys en aquesta seqüela que comentaré avui, i que aquesta segona part representa al meu parer una davallada considerable respecte la seva predecessora.

Autoritat presenta diferències notables, de fons i de forma, respecte la primera part. Per començar, el punt de vista narratiu. Si a la primera novel·la l’autor usava una absorbent primera persona del singular focalitzada en la biòloga protagonista, en aquesta segona prefereix un impersonal narrador en tercera persona, que pren el punt de vista narratiu de Control, àlies (en el fons força irònic, ja que el personatge es caracteritza per no controlar res de res) que amaga la identitat del protagonista, John Rodríguez. Control és el nou director de Southern Reach, el secretíssim emplaçament que el govern nord-americà té en algun indret inconcret (la denominada Àrea X) en el qual tenen lloc fenòmens paranormals. Per esbrinar aquests fenòmens, al llarg de trenta anys l’agència ha anat enviant expedicions a l’Àrea X, amb la voluntat de recavar informació. Els resultats, però, han estat desconcertants. També els de la darrera (la que ens fou relatada a Aniquilació), que són els que ha d’analitzar Control.

Podria haver estat un encert aquest canvi de perspectiva, però personalment no m’ha acabat de fer el pes. Bona part de les virtuts de la primera novel·la desapareixen en aquesta segona, i el problema crec que comença ja en aquesta tria del punt de vista narratiu. L’autor, malgrat això, prova de repetir fórmula alternant el relat dels fets presents a Southern Reach amb episodis del passat familiar del protagonista. Si a Aniquilació aquests flashbacks ens duien a conèixer la relació de la biòloga (aquí també ens la retrobem, amb un rol molt més secundari) amb el seu marit, a Autoritat serà entre Control i la seva mare, una espia de l’agència. Continuem, doncs, amb l’element psicològic de rerefons. Com a la primera part, al final veiem que una història i l’altra no estan tan deslligades com ens podíem pensar al començament, i tot encaixa força. No està malament, però ja no és original.

Si a aquest fet hi sumem l’escenari, que ha passat de ser la pròpia Àrea X (amb els seus misteriosos elements icònics: la frontera, l’anomalia topogràfica, el far, etc.) a ser les dependències de l’agència i el poble proper, hem d’admetre que alguna cosa s’ha perdut. L’atmosfera d’angoixant misteri lovecraftià que impregnava magistralment la primera part s’ha evaporat. Esfumat. L’intent de racionalitzar el fenomen no ajuda, tampoc: aquesta segona part sembla obeir a la voluntat de donar resposta a alguns dels misteris que s’havien anat teixint al llarg de la primera, una necessitat que, personalment, no entenc. Els misteris senzillament ho són. I punt. No cal explicar-los. Paral·lelament, es creen nous misteris, potser massa i tot, que fan pensar si al final l’autor serà capaç de sortir-se’n satisfactòriament o bé caurà en una mena d’efecte Lost.

És cert que la novel·la va de menys a més, i que al final redescobrim velles sensacions que justifiquen parcialment el temps i els diners invertits en el llibre. Fantàstiques les descripcions d’aquella naturalesa orgànica que ens duu de nou al Pou de la primera novel·la, passant pels terrors de Lovecraft.

El cuerpo que dominaba el mural -o la pintura o la palabra que mejor se ajuste a aquello- representaba una figura cuya forma era una mezcla de un jabalí gigante y una babosa, su pálida piel salpicada de lo que pretendía ser una especie de musgo sarnoso de color verde claro (…) Entonces se encontró a sí mismo. Sin acabar (…) Alrededor, Whitby había dispuesto la silueta de un monstruo marino de color azul grisáceo: un leviatán con forma de ballena que creaba olas violetas a su paso, con un enorme ojo circular que salía de su rostro como una espécie de túnel y lo convertía en un cíclope.

Personalment l’estil i el llenguatge de VanderMeer m’han compensat la decepció per una trama que m’ha semblat que fluixejava en més d’una ocasió i que m’ha fet qüestionar-me la veritable necessitat d’aquesta segona novel·la en l’arquitectura de la història en general. Cada dia desconfio més de les trilogies… Com a lectors en hauríem de demanar fins a quin punt una història necessita de tres llibres per ésser explicada. No es tracta de mandra lectora, és senzillament que hi ha històries que donen pel que donen i, quan s’allarguen massa, decauen.

Acceptació, la conclusió de la trilogia, s’enfronta al repte de cloure satisfactòriament tots els fronts que s’han anat obrint (amb mestria a la primera part i de manera més acumulativa i menys brillant en aquesta segona) fins ara. Només llavors, al final, podrem jutjar si tot plegat ha valgut la pena i si són justificats tres llibres per explicar-nos aquesta història.

lectura patrocinada per:
logo_LLC_color

Trilogia de Southern Reach:
Aniquilació ★★★★★
Autoritat ★★★
Acceptació ★★★

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada