LAS MIL CARAS DEL MONSTRUO (2012) – Diversos autors

Autor: Diversos autors
Títol: Las mil caras del mosntruo
Editorial: Bracket Cultura
Any: 2012
Pàgines: 164
ISBN: 9788493996109
Valoració: ★★★

 

L’any passat vaig tenir ocasió d’assistir a la inauguració del festival literari MOT a Girona, dedicat llavors a la literatura fantàstica. El comissari del festival era David Roas, una de les màximes autoritats d’aquest país en el gènere fantàstic (tant com a autor com en qualitat de crític i historiador del gènere). La sessió inaugural va versar sobre la idea del monstre, amb una entretinguda conferència d’Albert Sánchez Piñol (La pell freda, Pandora al Congo), que duia per títol “Els monstres fantàstics d’avui”. No faré ara una crònica del que s’hi va dir (qui hi estigui interessat pot fer un cop d’ull en aquest enllaç al vídeo de l’acte), però m’ha semblat una bona manera de començar aquestes ratlles, perquè possiblement si no hagués assistit aquell dia a aquella xerrada no m’hauria despertat l’atenció aquesta antologia i no l’hauria llegida. I, és clar, no hauria escrit aquesta ressenya.

Las mil caras del monstruo és una antologia de 12 relats fantàstics de dotze autors diferents. L’únic nexe comú és que tots estan establerts a Espanya i tots són nascuts entre 1961 i 1977. L’antologia està encapçalada per un recomanable pròleg d’Ana Casas, doctora en literatura espanyola i especialista en ficció breu, on es llegeixen coses com aquesta:

El monstruo posee una dimensión terrorífica, ya que encarna de forma simbólica los miedos más íntimos y antiguos del ser humano: es, en suma, la representación figurativa de nuestros propios temores.

No és res nou, però està bé que ens ho recordin: el fantasma, el vampir, el zombi o el doble són metàfora d’alguna altra cosa. El monstre és alguna cosa més que una forma grotesca. El monstre és l’altre. És nosaltres. Per això fa tanta por (és com un mirall que reflecteix la nostra natura més íntima). Per això l’envegem tant, també (perquè és lliure de fer el que nosaltres no ens atrevim a fer). Aquests dotze relats volgudament heterogenis precisament s’han d’entendre com un intent de reivindicació i actualització del monstre en clau contemporània, lluny dels clixés més clàssics. Dotze autors, dotze relats, dotze monstres i dotze maneres d’aproximar-nos-hi.

El primer relat, “El ritual”, de Fernando Iwasaki, introdueix hàbilment el tema del zombi. No és l’únic de la sèrie. També toca aquest mateix tema, però des d’una òptica ben diferent, “La hora de la verdad”, de Santiago Eximeno. No m’han semblat precisament els millors, però sí que tenen un valor a destacar: la manera d’aproximar-se al mite és novedosa. El primer juga amb les limitacions del llenguatge d’un protagonista extremadament jove i se cenyeix al seu punt de vista narratiu. El segon, dels més fluixos, assimila l’estil burocràtic d’un suposat document oficial expedit pel departament de salut dels Estats Units. Millor la forma que el fons. “Querida Sharon”, el relat de Manuel Moyano, també m’ha cridat més l’atenció per la manera de ser narrat que pel que s’hi narra. Circumscrit aquesta vegada en el territori mitològic del vampir, l’autor usa un original estil epistolar per fer parlar el monstre en primera persona. Moyano usa la mateixa tècnica del Dràcula d’Stoker, però a diferència del mestre ell sí que dóna veu al vampir.

“Azul ruso”, de Patricia Esteban Erlés, reelabora el mite clàssic de Circe, la bruixa que apareix a l’Odissea d’Homer i que transformava els herois que tenien la dissort d’anar a parar a la seva illa en porcs. L’actualització consisteix en fer de la fetillera una solterona extravagant que enreda tothom qui pot perquè entri a casa seva (els agents d’assegurances, els tècnics de la llum, etc.) i en canviar l’objecte de la transformació de porcina a felina. Inevitable pensar en alguns moments en aquell imperi felí que era la Ulthar lovecraftiana. “Flores atroces”, d’Ángel Olgoso, també juga amb el tema de la diferència i, des d’una perspectiva més suggerent i menys explícita que l’anterior, basteix hàbilment un relat de terror (psicològic, més aviat) al voltant d’una dona suposadament amb un sol braç.

A continuació ens trobem amb un dels relats que, personalment, més ganes tenia de llegir, “El precio del placer”, de David Roas. Reconec que no he llegit gaire d’aquest autor (prometo esmenar aquesta mancança inexcusable aviat), però les referències eren immillorables. El conte (una hilarant història sobre el tema del doble que hem vist altres cops amb el motiu del clon) es desenvolupa amb agilitat i aconsegueix el que es proposa: fer riure. És destacable aquest sentit de l’humor, que sembla ser una autèntica marca generacional que comparteixen també força altres relats. És el cas de “Luego están los dentistas”, de Pablo Martín Sánchez, una història on el monstre és literalment el dentista, o “La família y uno más”, de Raúl del Valle, sobre un aspirador assassí d’última generació.

“Los otros”, d’Andrés Neuman i “Invasión”, d’Ismael Martínez Biurrún, tracten el tema de la pandèmia global definitiva i mortal que ha d’acabar amb tot i tots, a l’estil que hem vist tantes vegades en el cinema actual de catàstrofes sobrenaturals (normalment de la corda “zombi”: Walking dead, Resident Evil, Guerra Mundial Z). Ambdós, però, s’allunyen dels clixés i destaquen per la seva originalitat. En el primer es parla d’una societat que lentament i de manera desapercebuda ha anat caient en un estat d’imbecilització total (un virus? la televisió? l’evolució connatural a la nostra espècie? no s’especifica). El millor de tot és que no sembla importar gens a qui la pateix. En el segon, de manera semblant, el món sencer cau en una mena de letargia extrema que porta la gent a deixar-se morir (literalment) de son. Ningú en sap l’origen, però només els menors d’un any semblen ser-ne immunes. Relats suggerents, idees interessants, però en qualsevol cas no m’han acabat tampoc de meravellar.

Potser els millors relats siguin els que he deixat pel final. Em refereixo al magnífic relat de Félix J. Palma “Los arácnidos”, per mi el millor, de llarg, del recull, i “Bestiario secreto en el London zoo”, de Juan Jacinto Muñoz Rengel. Curiosament, tots dos sobre estranyes criatures impossibles. El primer, obra de l’avui famós autor de la Trilogia victoriana, és una història autènticament de terror, sense concessions a l’humor. Atmosferes asfixiants, velletes aterridores, cases d’estructura victoriana, secrets familiars inconfessables, etc. I un monstre guardat a les golfes, com pertoca. Sí, he de confessar que m’ha posat els pèls de punta en alguns moments. Quin souvenir tan fantàstic aquell que dugueren del viatge a l’Àfrica, continent que encara avui conserva aquell halo d’ignot, misteriós, incivilitzat. La llar d’horrors indescriptibles. No em puc estar d’evocar els contes del gran Conan Doyle, on sovint alguna bèstia exòtica era les dents i les urpes d’un monstre que, a la fi, descobríem sempre molts més humà. El segon relat, molt més amable, sembla rendir tribut a aquelles fabuloses bèsties inexistents de Borges i Cortázar: el Qo Uru Oq, el Shang Yang, l’Sqitt, etc. La conclusió, prova de foc de tota historieta breu, resulta convincent.

Al final del periple és cert que no hem descobert res nou. El port ja el coneixíem de sobres. Ja sabíem que el monstre, com l’heroi clàssic de Joseph Campbell (a qui sembla emular el títol de l’antologia), també té moltes cares. Però el llibre ofereix una excel·lent oportunitat per descobrir alguns autors que són referència del gènere de terror a Espanya i, de passada, emmagatzemar també alguns petits moments memorables. Al final, l’important haurà estat el viatge.

Relats continguts en aquesta antologia:
El ritual ★★★
Querida Sharon ★★
Azul ruso ★★★
El precio del placer ★★★★
Flores atroces ★★★
Los otros ★★★
Los arácnidos ★★★★★
La hora de la verdad ★★
Bestiario secreto en el London zoo ★★★★
Luego están los dentistas ★★
La família y uno más ★★
Invasión ★★★
Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 347 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.