Article: Vinyetes i carpes (o la relació entre el còmic i el món del circ)

Els còmics i el circ han tingut una intensa relació al llarg de decennis, una relació que s’ha mogut en línies diverses i múltiples i que ha forjat uns lligams sorprenents i, curiosament, poc estudiats. La vinculació entre aquestes dues manifestacions culturals no és quelcom estrany, sinó que  més aviat té un tarannà inevitable, natural; estem parlant de dos camps expressius que no només han compartit públic –infantil i adult- desitjós d’experiències creatives i imaginatives, sinó que ambdós han esdevingut terrenys extraordinàriament fèrtils per als artistes, espais de llibertat on tot era possible; en el cas concret del nostre país, fins i tot la poca valoració que la cultura oficial ha manifestat cap a les carpes i les vinyetes, considerades i tractades durant molts anys com a subproductes, agermana encara més aquestes dues realitats culturals.

Aquest article vol analitzar com el circ arriba a les vinyetes en múltiples manifestacions, a tebeos que es mouen per l’espai i el temps, per diverses èpoques i continents; al menys inicialment, deixem de banda l’estudi del camí invers, és a dir, de com el còmic arriba al circ, recordant si més no de passada, que hi ha tota una recerca que pot resseguir com molts dels seus personatges han arribat al món circense a través d’espectacles acrobàtics o humorístics: Superman, Batman, Spiderman, Pif, Spirou o Tintin han estat personatges que han servit de reclam per atreure al públic a l’espectacle més gran de món en més d’una vegada, i seria interessant algun dia fer un estudi per aquesta línia.

Aquest text vol mostrar com el circ ha estat un espai especialment privilegiat per guionistes i dibuixants des de perspectives tan diferents com poden ser l’aventura, l’humor, el terror, el relat policíac o el fantàstic, un escenari singular regit per les seves pròpies lleis que esdevenia un repte per poder desenvolupar aventures i gags. Trapezistes, domadors, carpes multicolors, pallassos, equilibristes, animals perillosos, un món al marge del món rutinari i previsible, una nova realitat dins de la quotidianitat: això és el circ i, davant de quelcom tan fascinant i carregat de possibilitats, els tebeos no hi podien quedar indiferents.

Si pensem en molts dels grans personatges del còmic, aquells més universals i perennes -Superman, Batman, Spirou, Mortadel·lo…- descobrirem que tots han viscut alguna aventura on el circ ha esdevingut l’escenari. Igualment, si pensem en revistes i personatges vinculats al tebeo més humorístic, sovint recordarem historietes construïdes a partir de les situacions còmiques que pot generar un domador o un equilibrista, que certament són moltes. Com espai per a l’aventura o escenari per al gag, el circ ha esdevingut un magnífic marc de gran potencial narratiu i gràfic; en aquest darrer aspecte, no s’ha de menystenir com un univers artístic caracteritzat per la llum i el color, per les vestimentes singulars, per les perspectives sorprenents i els tipus inclassificables i únics també ha estat un element que ha despertat una innegable fascinació en els dibuixants.

Fer un recorregut per aquest  matrimoni entre circ i còmic no és senzill, donada l’abundància de material i la seva disparitat; un lloc on conflueixen els superherois, el còmic infantil, el millor còmic franco-belga o els personatges Disney ens obliga a fer una aproximació generalista, un recorregut global que ens permeti mostrar aquesta intensa relació precisament subratllant la seva heterogeneïtat. Aquesta diversitat, però, no és més que la constatació d’una evidència: els còmics han sabut entendre sempre que el circ, més enllà de visions reduccionistes i simplificadores, és tot un món, multiforme i divers, integrat per identitats molt diferenciades, un microcosmos ric i complex regit per les seves pròpies lleis, un totum revolutum ordenat en la seva riquesa polifacètica. Des d’aquesta perspectiva, el còmic ha entrat en la carpa del circ amb un esperit obert, carregat d’admiració, reconeixent un territori prenyat de mil i una peripècies possibles i obert a múltiples mirades.

 

Que comenci l’espectacle

Els experts sovint discuteixen a l’hora de decidir quan neix el còmic, si a Europa o a Amèrica, sobre què és un precedent i què és una primera manifestació d‘aquest mitja de comunicació de massa, al voltant de quin va ser el primer ninotaire…; tots, però, coincideixen a l’hora de proclamar Little Nemo in Slumberland, de Windsor McKay,  com la primera obra mestra d’aquest camp expressiu; començat a publicar l’any 1905 al New York Herald, aquest prodigi gràfic i imaginatiu que explica els somnis d’un nen en una pàgina on es barreja l’art nouveau i es prefigura el surrealisme, esdevé una eclosió de talent, un còmic imaginatiu i experimental, popular i avantguardista. En ell el circ hi té una presència recurrent, no només per la seva aparició explícita sinó sobre tot a l’hora de dissenyar personatges, vestuari, escenaris i accions; a inicis de segle XX, el circ és el gran espectacle popular i quan McKay vol forjar un món alternatiu caracteritzat per la imaginació, el color, la llibertat i el trencament dels límits racionals, ha de poar necessàriament en el món del circ, una experiència que té aquests atributs i que és compartida per tots els lectors.

4.- Batman

Des d’aquest moment fundacional, tebeos i circ aniran sovint del bracet al llarg de més de cent anys; des dels Estats Units, aquesta relació serà intensa, i es mostrarà en sèries policíaques i d’aventures on hi destacarà Mandrake, l’elegant mag i hipnotitzador sempre acompanyat del forçut de circ Lothar, creat per Lee Falk i Phil Davis i també Dick Tracy, de Chester Gould, però on aquesta relació tindrà més importància serà en la gènesi dels més universals dels arquetipus creats per comic USA: els superherois. Que Superman, creat per Jerry Siegel i Joe Schuster, ja en el nº 7 de la revista Action Comics visqui una aventura al circ, o que Batman sigui creat per Bob Kane envoltat d’una atmosfera circense a l’hora de dibuixar moltes de les aventures i de crear molts dels malfactors als que s’ha d’enfrontar pels carrers de Gotham City,  no és cap cosa estranya; el concepte de superheroi –un individu amb habilitats físiques i mentals extraordinàries que es vesteix de manera estrafolària i que  mostra públicament les seves habilitats- té una concordança innegable amb l’artista de circ: Són diferents, és innegable –un s’enfronta al mal, l’altre és un artista-, però els punts de confluència són notables, i per això no ens ha d’estranyar que hi hagi, al llarg dels anys, molts moments en què els superherois entren de ple en el món del circ. Dècades després de Superman i Batman, els X-Men, creats per Stan Lee i Jack Kirby, esdevindran els grup de superherois de referència de finals del segle XX. i, en memorables aventures guionitzades per Chris Claremont i dibuixades per John Byrne, la relació amb el circ apareixerà de nou: en una època, posterior a la creació de l’equip, on es reinventa el grup i el concepte de mutant, algun dels seus membres –Nightcrawler, Rondador Nocturno en la versió espanyola- serà fins i tot un artista de circ, i en aquest espai  viuran aquests personatges algunes de les aventures més recordades.

Els superherois, però, no monopolitzen aquesta aproximació americana; no ha estat estrany l’ús que n’ha fet el gènere de terror; precisament perquè el circ és un món caracteritzat per la llibertat i l’alegria, molts guionistes –i també escriptors i cineastes- han volgut imaginar una part fosca i tèrbola, inquietant, aconseguint d’aquesta manera sacsejar emocionalment el seu públic. Més enllà de pallassos assassins, podríem recordar els còmics de terror dels anys cinquanta de la E.C., uns veritables revolucionaris que van trasbalsar els lectors americans, o els seus hereus naturals, els còmics de la Warren dels anys setanta, on també els domadors i equilibristes esdevenien torbadors protagonistes; potser el títol més memorable i inquietant va ser  el Freak Show del guionista Bruce Jones i el gran Berni Wrightson, un homenatge a la pel·lícula Freak de Tod Browning.

L’aventura americana del circ i el còmic no quedà però, circumscrita als exemples esmentats; múltiples serien els casos que trobaríem però potser és interessant subratllar la relació de Disney i el circ. No entrarem, ja ho hem comentat abans, en els múltiples espectacles de circ que s’han desenvolupat a partir d’aquest univers de personatges, ni en valorar els parcs temàtics, veritables circs estables en molts moments, sinó en un apartat concret d’aquesta factoria de ficcions com són els tebeos. Disney s’expandeix per tot el món com a empresa de dibuixos animats –cal recordar el llargmetratge Dumbo per subratllar la relació amb el circ?-, però els seus tebeos, des d’un primer moment, esdevenen un element d’extraordinària potència a l’hora d’universalitzar personatges. Els tebeos Disney no els dibuixava Walt Disney, sinó que durant decennis hi ha hagut un exercit de dibuixants que han desenvolupat aquesta feina sense signar les seves obres, tot i que des de fa uns anys hi ha un reconeixement a la tasca de cada un d’ells. Els primers anys, els dibuixants són nord-americans, destacant Floyd Gottfredson i, per damunt de tot, Carl Barks, però a partir dels anys seixanta hi ha una eclosió de dibuixants italians, nòrdics, espanyols i catalans. En aquest maremàgnum de vinyetes, diversos seran els exemples d’aventures de Mickey Mouse o l’ànec Donald on les peripècies tindran lloc a la carpa d’un circ. De manera prou curiosa, un dels darrers grans dibuixants formats a la factoria de tebeos Disney ha estat l’espanyol Juanjo Guarnido que, gràcies a la seva experiència dibuixant animals antropomòrfics, ha estat el creador, amb el guionista Díaz Canales, de la sèrie Blacksad, un dels darrers grans èxits del còmic europeu; precisament el quart volum de la col·lecció, Amarillo, es desenvolupa en un circ.

Europa, i especialment el món cultural franco-belga, ha estat sempre molt predisposada a portar les seves sèries d’aventura cap a aquest món alternatiu, carregat de codis secrets i fascinants. En aquest terreny seria inevitable parlar d’un dels grans personatges, Spirou, i del seu mes gran dibuixant, André Franquin, que  va ser responsable de les seves aventures al llarg d’una desena d’àlbums i va crear personatges inoblidables com el Marsupilami; precisament la primera gran aventura on aquest amimal impossible i adorable esdevé protagonista, Han robat el Marsupilami, es desenvolupa gairebé integrament en un circ. Un altre dels grans del còmic belga, Willy Vandersteen, extraordinàriament popular al món flamenc, és el creador de Bob et Bobette,una sèrie imaginativa i fantasiosa protagonitzada per un parell de germans que viuen mil i una aventures i de la qual s’han publicat –i no és cap exageració- més de tres-cents títols; entre tantes peripècies, semblava inevitable que descobrissin Le roi du cirque. El recorregut pel món franco-belga seria ampli, cosa que no és estrany si pensem en el prestigi cultural que le cirque i la bd –així en diuen en francès dels tebeos- tenen en aquest àmbit cultural; en ell trobaríem figures de gran renom com Peyo, el pare dels Barrufets, que va fer viure una aventura circense al seu personatge Benet Tallaferro a El circ Bodoni, artistes de culte com Fred, que té l’àlbum Le petit cirque com una proposta arriscada i innovadora, o d’altres autors clàssics de reconegut prestigi com Macherot o Craenhals, que també han portat els seus personatges a aquest escenari.

18.- richochet25

Voldríem però, fer esment d’algunes singulars aportacions prou diferents i notables com perquè les subratllem. Unes estarien vinculades al western, un gènere que en el món del còmic franco-belga ha donat obres memorables. En aquest apartat, dues sèries tremendament popular que combinen l’aventura i l’humor han volgut agermanar també carpes i vinyetes. Una és la divertida i alhora rigorosa, Les tuniques bleus, obra de Cauvin dibuixada per Salverius i Lambil, una sèrie protagonitzada per dos soldats de l’exèrcit de la Unió en temps de la guerra de Secessió que, a les Les bleus en cavale es veuen obligats a camuflar-se com a artistes d’una companyia de circ. L’altre western, encara més popular, és Lucky Luke, de Rénè Goscinny –el pare d’Astérix- i Morris; Western circus és una magnífica aventura on l’impassible i solitari cow-boy es veu en l’obligació d’acompanyar un circ que vol creuar territoris hostils; el talent dels dos creadors de la sèrie no va desaprofitar les possibilitats gràfiques, narratives i humorístiques d’aquest plantejament. Un darrer exemple franco-belga que voldríem subratllar seria Ric Hochet, una esplèndida sèrie policíaca força desconeguda al nostre país, però molt popular a l’àmbit francòfon escrita per A.P. Duchâteau i dibuixada per Tibet, un altre dels destacats autors vinculat a la revista Tintin; les aventures d’aquest periodista i detectiu es recullen en setanta-vuit àlbums, destacant de manera molt especial Coups de griffes chez Bouglione, un títol on, a més d’una narració intensa, crida l’atenció l’espectacular, circense i inquietant coberta.

Al nostre país, els tebeos han mirat amb molt d’interès l’espectacle més gran del món, i des de perspectives prou diferenciades. Una primera presència remarcable estaria en el camp del tebeo humorístic, on les possibilitats de desenvolupar un gag al bell mig de la pista ha estat sovint una temptació difícil de reprimir; en aquest terreny, dues bones mostres serien una sèrie i una revista. En el primer cas, estem parlant d’Ot el bruixot, creació de Picanyol, un curiós heroi aparegut ininterrompudament a Cavall Fort al llarg de quaranta-dos anys i jubilat el passat any 2014; aquest mag sovint entra al circ i no són estranys al seu univers els domadors, trapezistes i malabaristes, sempre disposat a participar de les excel·lents habilitats d’aquest bonhomiós creador d’encanteris. El segon cas, fa referència  a la revista per excel·lència, el TBO, que va donar nom al mitjà. Publicació d’una extraordinària longevitat, es va caracteritzar per un humor blanc i intel·ligent que buscava la complicitat amb els seus lectors a partir d’un retrat còmic i amable de la quotidianitat; en aquest terreny, el circ, una experiència compartida per tots els lectors, era també un territori a explorar, i així ho va fer en infinitat de gags, alguns d’ells aplegats en un número especial que mostrava el caràcter transversal d’aquesta temàtica en la història de la revista. De tota manera, el circ tenia una presència permanent i indirecta en la publicació gràcies a un dels seus grans personatges Eustaquio Morcillón, dibuixat per Benejam amb guions de Buigas i Carles Bech, un hàbil caçador que vivia a l’Àfrica i que, en companyia del seu inseparable Babalí, es dedicava a capturar animals per als zoos i circs de tot el món.

22.- Mortadelo

Sense deixar de banda l’humor, però barrejada amb una bona dosi d’aventura i d’imaginació cal fer esment a dues memorables aportacions. Una és Pumby, la creació del valencià Josep Sanchis i possiblement el millor tebeo infantil mai publicat en el nostre àmbit cultural; la sèrie es va caracteritzar sempre per un exquisit dibuix i una capacitat imaginativa superlativa, on tot era coherent i possible i on no hi havia límits per accedir al món de la fantasia. En aquest terreny tan creatiu, el circ, com no podia ser d’altra manera, hi apareixia de manera recurrent. Pumby va ser un veritable fenomen editorial als anys seixanta i setanta generant una popular revista i infinitat d’àlbums que recollien les aventures. I si parlem de fenòmens populars, és inevitable fer referència al còmic hispànic més popular, Mortadel·lo y Filemón, creació del gran Francisco Ibáñez que des de fa més de cinquanta anys arriba a quioscos i llibreries; els agents de la T.I.A. s’han apropat a tots els escenaris possibles per demostrar la seva incompetència proverbial, i el repte d’haver de moure’s entre tigres, malabaristes, elefants  i trapezistes era una oportunitat que Ibáñez va explotar intensament en l’àlbum El circo, un dels grans títols de la col·lecció.

Seguint en el camp del tebeo hispànic i català, dues noves fites ens aproparan cap al final del nostre recorregut. Una d’elles és l’obra de Josep Maria Madorell,  potser el dibuixants de còmics en català més important; no hi ha dubte que Jep i fidel, publicat a la contra de Cavall Fort durant decennis, els àlbums de Massagran – escrits per Folch i Camarasa– i Les aventures de Pere Vidal –amb guions de Joaquim Carbó– el van convertir en el ninotaire més popular del país. Precisament una de les aventures de Pere Vidal, La casa sota la lona, té lloc a un circ, i en ella podem resseguir les peripècies dels protagonistes de la sèrie, que acompanyen els Danieloff i la seva companyia quan actuen en un petit estat al cor de l’Àfrica; allà es veuen obligats a remuntar rius cabalosos i a enfrontar-se a malfactors i feres molt més perilloses que les que traslladen a les gàbies del seu circ.

24.- tony y anita

La darrera fita remarcable ens duria a uns quadernets d’aventures publicats als anys cinquanta, l’època daurada d’aquest mitjà, quan omplien els quioscos els lliuraments setmanals de sèries com Hazañas bélicas, El guerrero del antifaz, El Capitán Trueno o Diego Valor. En aquells anys d’efervescència editorial i de duríssima competència, va trobar el seu lloc al mercat una sèrie publicada per la valenciana Maga,  guionitzada per Pedro Quesada i dibuixada pel seu germà, un dels gran del tebeo hispànic, Miguel Quesada. La sèrie portava per títol Tony y Anita, los ases del circo, i els protagonistes eren els dos artistes del títol, ell trapezista i ella domadora de cavalls. Al llarg de més de 150 números, la sèrie va esdevenir  una magnífica mostra del gènere d’aventures i del policíac, però també una de les poques propostes on els protagonistes no eren visitants ocasionals de les carpes sinó veritables artistes de circ que, gràcies al seu tarannà nòmada, a les seves extraordinàries habilitats físiques i al seu coratge s’enfrontaven a malfactors de la pitjor condició.

Tebeos i circ han caminat plegats al llarg de més de cent anys i ambdós han estat camps expressius d’una enorme creativitat, només superada per la seva abassegadora popularitat. Precisament aquesta popularitat ha estat sovint la culpable que la cultura oficial menystingués en moltes ocasions dues manifestacions que, des de  fa anys,  han estat objecte de diverses iniciatives de  reivindicació i reflexió destinades a subratllar la seva excepcional aportació a la cultura universal. Els dos van viure al segle XX la seva època de plenitud, però també els canvis socials i culturals que han portat, ja en segle XXI, a la necessitat de buscar nous camins expressius. Del circ i dels còmics molts van decretar fa temps la inexorable decadència i extinció, auguri grotesc si veiem en l’actualitat l’excepcional vitalitat d’ambdós. Sota la carpa d’un circ i entre les vinyetes d’un tebeo el talent i la creativitat estan més vius i actius que mai.

 

 Apèndix

Després d’aquest recorregut, que no ha estat exhaustiu ja que ens han quedat molts casos  per evocar, com, per exemple, els dels manga japonesos, queda una pregunta que molts lectors es faran. I Tintín? El còmic més important de tots els temps viu allunyat del circ? Tot el que és important, tard o d’hora surt a les vinyetes d’Hergé; és possible que no hi surti el circ? Evidentment, no, tot i que surt d’una manera molt especial… i espacial. En el primer cas, hem d’anar a Les set boles de cristall i a aquelles pàgines memorables on el Capità Haddock, Milú i Tintín assisteixen al Music Hall Palace, que  no és exactament un circ, però poc li falta si tenim en compte que hi actuen un llançador de punyals i el seu partenaire –el general Alcázar i Chiquito-, un prestidigitador –Bruno, el rei dels il·lusionistes-, un faquir acompanyat d’una vident –Ragdalami i Madame Yamilah- i una parell de pallassos als que veiem entre bastidors. També hi actua la Bianca Castafiore, però és veu que al Music Hall Palace oferia una programació molt heterogènia, atractiva per a tots els públics. I si volem veure l’aparició espacial que anunciàvem, animem tots els lectors a acompanyar els nostres herois en la seva aventura més espectacular, Hem caminat damunt la lluna, i trobar un singular circ a la pàgina 19. Com no podia ser d’una altra manera, Tintín també va al circ.

1 Comment

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada