LOS NOMBRES MUERTOS (2013) – Jesús Cañadas

Autor: Jesús Cañadas
Títol: Los nombres muertos
Editorial: Fantascy
Any: 2013
Pàgines: 576
ISBN: 9788415831051
Valoració: ★★★

 

Quan es va estrenar, el 2013, aquesta novel·la va donar bastant a parlar. Diversos mitjans, digitals i tradicionals, es van fer ressò d’aquesta història protagonitzada per l’escriptor Howard Phillips Lovecraft i ambientada en el món dels mites de Cthulhu. La majoria de crítiques van ser força favorables. L’originalitat del plantejament ho justificava suficientment: Cañadas prenia la persona de Lovecraft i la convertia en protagonista d’un thriller delirant, i ho feia de manera convincent. Competent. La trama se centra en un dels grans mites lovecraftians: el llibre del Necronomicó, un grimori suposadament inexistent però que al llarg de la història ha fet córrer rius de tinta, fins al punt que diverses persones han arribat a afirmar la seva existència més enllà de la imaginació del geni de Providence. Sense anar més lluny, és ben coneguda la falsa notícia que dóna Jorge Luis Borges de l’existència d’un exemplar del llibre a la Biblioteca de Buenos Aires. Cañadas dóna pàbul a aquesta idea i, a imitació del personatge de Conan Doyle (les referències a Holmes són ben explícites al llarg de la novel·la), teixeix una obra a mig camí de la història de terror, la novel·la d’aventures i el relat detectivesc.

En primer lloc, cal advertir que aquesta no és una novel·la històrica ni una biografia, sinó un llibre d’entreteniment. Evidentment es tracta d’un homenatge al somiador de Providence, però Lovecraft no deixa de ser una excusa per bastir una novel·la que bandeja la versemblança i el rigor històrics en ares de l’esperit aventurer. No ens podem prendre el llibre, doncs, seriosament, ja que correm el risc de quedar decepcionats. Es tracta d’un joc. Cañadas ha pres el mite devotament i l’ha fet encaixar en la seva fantasia. Un recurs ben lícit, l’èxit del qual és impossible sense tenir un bon domini del material amb què es treballa: la realitat. Lovecraft. Es nota que l’autor, en aquest sentit, es va esforçar a documentar-se sobre la vida de l’autor de “La ciutat sense nom” (1921) i “La crida de Cthulhu” (1926) abans d’emprendre aquest exercici de desrealització literària. Aquí radica part del seu èxit. En qualsevol cas, però, el resultat és xocant i potser no sigui del gust de tots els lectors. Almenys no dels més “puristes”. I és que Los nombres muertos, encara que en algun punt ens hi pugui fer pensar, s’allunya de la línia d’investigació erudita de llibres com El nom de la rosa (1986) d’Umberto Eco o El club Dumas (1993) de Pérez Reverte i en el fons no deixa de ser una aventura al més pur estil Indiana Jones, amb altes dosis d’acció.

El protagonisme del llibre és compartit entre Lovecraft i Frank Belknap Long, prolífic escriptor de terror que va formar part des de l’inici del “cercle de Lovecraft”, grup que es va dedicar a mantenir i engrandir el llegat del de Providence. Belknap serà qui iniciarà la recerca del Necronomicó a través d’un encàrrec misteriós. I qui immiscirà en l’assumpte a un escèptic Lovecraft, retirat al seu refugi de Providence vivint amb les seves ties una vida anodina i depressiva. Resulta divertit constatar que mentre tothom creu cegament en l’existència del llibre, el seu autor, des del propi inici del relat, no pari de repetir que és fals. Mica en mica, les peripècies locals esdevenen internacionals, dels EUA es passa a la Gran Bretanya, Alemanya, Portugal, Síria, etc. I al grup de dos s’hi sumen al llarg d’aquests viatges d’altres personatges, com la muller de Lovecraft, Sonia Green, Robert Erwin Howard (un altre afamat seguidor del cercle), el mag ocultista Aleister Crowley, els escriptors Arthur Machen i Fernando Pessoa o, fins i tot, un joveníssim Tolkien, que pateix en carn pròpia la desesperada recerca del llibre per part de les misterioses forces del mal que se’n volen apropiar a qualsevol preu, al més pur estil dels supervillans de Hollywood.

Cal assenyalar, arribats a aquest punt, que Cañadas és un escriptor apassionat i en alguns moments del relat dóna la impressió que aquesta passió es desborda. Per exemple, en l’escena de la subhasta de Sothebys. Trets, persecucions a tota velocitat, trencadisses, etc. Segurament sigui el moment d’acció més desmesurada i exagerada de tota la novel·la i, personalment, he de dir que, també, el moment en què he “desconnectat” més. La literatura sembla claudicar en favor del ritme cinematogràfic més esbojarrat. I no només ho dic per la gran quantitat d’acció, sinó que fins i tot alguns aspectes de l’estil (i Cañadas demostra tenir-ne un de ben marcat) em fan pensar en aquest llenguatge més proper al cinema que a la literatura més tradicional. Les frases curtes, sintètiques. Poca cosa més que pinzellades. Un ambient. Una posada en escena. Una indicació als actors. També el recurs d’alternar la 1a i la 3a persona al llarg del relat m’ha reforçat en aquesta impressió. És com, enmig d’una pel·lícula, escoltar una veu en off reproduint el pensament del protagonista. Un recurs que no sempre resulta positiu. L’ús d’adjectius desconcertants, alguns cops un pèl forçats (“hedor mestizo”) i les associacions sorprenents d’imatges, de vegades abusives, van en aquesta mateixa direcció: marquen estil propi. Per bé que poden acabar embafant.

Va ser precisament Alfred Hitchcock, el genial director de cinema, qui va dir un cop que una bona pel·lícula havia de començar amb un terratrèmol i anar in crescendo. Ho vaig llegir fa temps en una ressenya a propòsit d’Indiana Jones i el temple maleït (Steven Spielberg, 1986), amb la qual aquesta novel·la guarda evidents (i sorprenents) paral·lelismes. És clar que Cañadas és de la mateixa opinió i que ho ha aplicat gairebé literalment a Los nombres muertos. Ara bé, això ens du a una paradoxa, i és que pel fet de voler mantenir tothora la tensió en els lectors l’obra manca d’un autèntic clímax. L’autor s’ha esforçat tant per mantenir i augmentar la tensió al llarg de tot el relat que al cap d’una estona el lector corre el risc d’estar exhaust i, fins a cert punt, cansat de tantes persecucions, trets, pallisses, viatges. No em convenç aquesta idea de trobar a cada pàgina un “encara més difícil”. És el mateix cas que la concatenació de misteris, en ares d’un final apoteòsic. Com superar tot el que ha escrit abans? doncs amb un final desmesurat i que, personalment, m’ha fet la impressió de donar massa voltes tot buscant la gran sorpresa, el gran cop d’efecte. També va ser Hitchcock (i això no recordo on ho vaig llegir) qui va dir que allò que una pel·lícula no ha sabut explicar en una hora i mitja ja no ho sabrà explicar en tres. Una manera elegant d’apel·lar a la brevetat. Los nombres muertos m’ha semblat un entretingudíssim blockbuster, ben escrit i fantàsticament documentat, al qual s’hauria agraït una major contenció i una tasca d’expurgació en algunes parts, cosa que no treu que sigui una recomanadíssima lectura per passar l’estona.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada