ESCÀNDOL A BOHÈMIA (1891) – Arthur Conan Doyle

Autor: Arthur Conan Doyle
Títol: Escàndol a Bohèmia (A Scandal in Bohemia)
Editorial: Laertes
Any: 2005 (1891)
Pàgines: 20 [dins Les aventures de Sherlock Holmes ITodo Sherlock Holmes, pàg. 283-302]
ISBN: 978-84-376-2991-9
Valoració: ★★★★★

 

“Escàndol a Bohèmia”, com és costum en els relats dels casos de Sherlock Holmes, s’estructura en tres parts molt clares i que es corresponen al clàssic plantejament, nus i desenllaç. Aquesta vegada, però, l’existència d’aquesta triple partició és tan evident que el propi Arthur Conan Doyle confegeix el relat en tres capítols numerats. Al primer, com sempre, Watson parla en primera persona i, des del present, llança la vista enrere per recordar el cas que ens vol narrar, com a cronista oficial de les aventures del seu amic.

Per a Sherlock Holmes, ella és sempre la dona.

D’aquesta manera comença la que segurament és (amb permís de El gos dels Baskerville (1902)) la millor història de l’ínclit detectiu.

Als seus ulls, ella eclipsa i domina tot el seu sexe. I no és que sentís per Irene Adler res semblant a l’amor. Totes les emocions, i especialment aquesta, resultaven abominables per a la seva intel·ligència freda i precisa.

El que sent per Irene Adler (la difunta Irene Adler, ens fa saber Watson en aquestes seves ratlles introductòries) és molt millor: l’admira, ja que es tracta de l’única persona que ha aconseguit de vèncer-lo, i  amb les seves pròpies armes. Per això aquest “Escàndol a Bohèmia”, d’escassament vint pàgines, es converteix en un cas singular, el més singular de tots, segurament.

Un cop acabada aquesta digressió inicial, Watson passa a exposar el cas. El doctor ens situa el març de 1888, estant ell ja casat i, per tant, no compartint pis amb Holmes. Això havia comportat un cert distanciament entre ells dos: Watson tenia les seves pròpies obligacions a casa amb la seva muller i Holmes al 221b de Baker Street, 

Sepultat entre vells llibres i alternant una setmana de cocaïna amb una altra d’ambició, entre l’ensopiment de la droga i la fera energia de la seva intensa personalitat.

A “El signe dels quatre” (1890) ja havíem conegut la seva debilitat per la cocaïna, a la qual recorria, ultra la desaprovació del seu metge i amic, quan l’avorriment i la manca d’estímuls intel·lectuals l’abatien. Potser imbuït d’un cert remordiment per l’abandonada que tenia la seva amistat amb Holmes, el cert és que una nit, tornant de veure un pacient, Watson decideix pujar a saludar-lo al seu antic pis. És així, d’aquesta manera tan fortuïta, que és “reclutat” de nou per a un dels casos en què està immers Holmes: el d’un misteriós aristòcrata que vol recuperar una fotografia comprometedora amb una antiga amant, ara que ha de contraure matrimoni amb una rica hereva. El misteriós personatge resulta ser el propi rei de Bohèmia i la noia amb qui cometé la imprudència de fotografiar-se Irene Adler, contralto i primma donna de l’Òpera Imperial de Varsòvia, actualment retirada dels escenaris. En aparença, doncs, res tan terrible, extraordinari o meravellós com d’altres casos. Només una qüestió de faldilles.

La segona part del relat és pròpiament la investigació. Unes paraules del doctor, però, ja presagien el final atípic de la història, només començar aquesta part. Diu:

Tan acostumat estava jo als seus invariables èxits que ni em passava pel cap la possibilitat que fracassés.

Si en històries anteriors ens assabentàrem de les seves habilitats amb el violí o dels seu gust per fumar en pipa, aquí descobrim una de les seves destreses més sorprenents: l’extraordinari art del disfraç.

El teatre va perdre un magnífic actor i la ciència un agut pensador quan Holmes va decidir especialitzar-se en el delicte.

Passant el més desapercebut possible, doncs, Holmes espiarà Irene Adler i idearà un pla per descobrir on oculta l’anhelada fotografia. Malgrat que el pla sembla funcionar a les mil meravelles, el cert és que algunes trivialitats, vistes amb perspectiva, ja presagiaven que la cosa no podia acabar bé. Eren simples detalls, que no obstant això havien escapat fins i tot a la mirada analítica de Holmes: en primer lloc el casament d’Irene amb un tal Godfrey, fet imprevist i sorprenent, i en segon lloc aquella veu familiar que, en entrar a casa seva, el saludà, però que Holmes  no aconseguí d’indetificar. Els detalls sempre són claus, hem après precisament de Holmes…

Amb aquestes incerteses, doncs, encarem la tercera i última part del cas. És la més curta de totes, però el relat no acusa precipitació. Al contrari. El ritme narratiu de Doyle és coherent i els misteris es resolen de la millor manera i en el moment més adequat. Tota la història desemboca en el clímax en l’instant precís que ens adonem que aquest cop Holmes no resoldrà el cas, sinó que el detectiu, el burlador, ha estat el burlat. Una fotografia d’Irene Adler en vestit de nit i una carta dirigida a ell serà l’únic que aconseguirà. La fotografia del rei i Irene Adler, en canvi, s’han fet fonedissos.

També jo tinc experiència com a actriu.

També diu que no pensa fer cap mal ús de la fotografia amb el rei, i que la guarda únicament com a assegurança. Potser qui més s’ha aproximat a relatar què devia sentir Holmes per Irene Adler, en especial després de la seva mort posterior, ha estat el director Billy Wilder en la seva indispensable La vida privada de Sherlock Holmes (1970).

A la seva manera, sembla ser un final feliç, i així ho interpreta el rei, ja que no ha de patir per cap xantatge. Però no pas per a tothom. Holmes no surt del seu astorament. Acaba de conèixer una sensació que no havia experimentat mai: la derrota. Però també el reconeixement de la superioritat de l’altre. D’una dona. És per això que quan el rei li demana quan li deu, en un episodi que recorda el mític de Diògenes i Alexandre Magne, Holmes únicament li demana una cosa: la fotografia d’Irene que li ha deixat amb la carta. No és res eròtic. Només el record d’un adversari magnífic. Alguna cosa canvia en Holmes a partir d’aquesta història, que en certa manera podem pensar que l’humanitza. No és amor, és quelcom superior i més pur, quelcom a un nivell intel·lectual. Ha estat derrotat, i per una dona, ell que en tantes ocasions ha fet gala d’una irrefrenable misogínia. Però ja no més.

Ell solia fer bromes sobre la intel·ligència de les dones, però últimament no li he sentit fer-ne.

De fet, els silencis quant a Irene Adler diuen molt més en Holmes que les paraules del seu cronista i amic.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada