EL SUNSET LIMITED (2006) – Cormac McCarthy

Autor: Cormac McCarthy
Títol: El Sunset Limited (The Sunset Limited)
Editorial: DeBolsillo
Any: 2013 (2006)
ISBN: 9788439725022
Valoració: ★★★★★

 

El mateix any 2006 en què Cormac McCarthy publicava la seva obra més famosa, La carretera -guanyadora del Premi Pulitzer–, donava al públic un text desconcertant, breu, concís i minimalista. De fet, no es pot considerar una novel·la pròpiament, i el mateix autor la va definir molt encertadament com una novel·la en forma dramàtica. Potser per això al cap de poc va començar a pujar als escenaris en diverses versions teatrals, i fins i tot uns anys més tard va ser traslladada a la pantalla gran amb repartiment de luxe. A propòsit d’aquesta adaptació, fa uns mesos vaig publicar un article [1] sobre el Sunset Limited cinematogràfic i les seves semblances amb un altre clàssic que té per tema també la desesperança i el suïcidi, però des d’una òptica ben diferent. Donat que ens trobem en les dates que ens trobem, m’ha semblat que era encertat aprofitar aquesta avinentesa per copiar-ne un fragment a continuació, ja que s’adiu perfectament a l’esperit d’aquesta ressenya:

Per casualitat, un bon dia, vaig veure a la TV una pel·lícula titulada Sunset Limited (Tommy Lee Jones, 2011), adaptació d’una obra de teatre del gran-molt-gran Cormac McCarthy (The Sunset Limited, 2006), que em va recordar una de les meves pel·lícules preferides de la infància, Que bonic és viure! (Frank Capra, 1946). De fet, a primer cop d’ull l’única cosa que semblaven tenir en comú era el tema del suïcidi, ja que a diferència de la macroproducció de la Paramount, The Sunset Limited era cinema de petit format. Tan petit que l’apartat intèrprets ocupava només dos noms: el de Tommy Lee i el de Samuel L. Jackson. Com a escenari: un cau en un apartament pudent, d’un barri encara més pudent, de –efectivament– la pudent i aclaparadora NY. Com a tema, només un: el suïcidi i el sentit de la vida, o de la mort, que ve a ser el mateix. El personatge de Tommy Lee, del qual desconeixem el nom i que en l’obra prèvia de McCarthy apareixia identificat només pel seu color de pell (BLANC), és un frustrat professor d’universitat que ha intentat suïcidar-se llançant-se al metro, aquest Sunset Limited del títol.

Les formes del suïcidi són moltes i variades. A El dios salvaje: El duro oficio de vivir (Planeta, 2003) Al Álvarez ens diu que

Siempre hay razones particulares para que alguien prefiera morir de una manera y no de otra.

En l’antiguitat, l’espasa tenia connotacions de mort honorable, en canvi la forca ―potser per culpa del traïdor Judes, que es suïcidà penjant-se― era considerada una mort indecorosa. La predilecció per llançar-se d’un pont o a les vies del tren, semblen en canvi cosa de la modernitat. És llavors, amb el peu suspès ja a l’aire, quan se li apareix a BLANC el bon samarità de Samuel L. Jackson (NEGRE), un exconvicte, exalcohòlic i exdrogoaddicte amb una vida marcada per la violència que en el pitjor moment va trobar Déu i s’hi va reconciliar, per arrencar-lo de les urpes de la mort i obligar-lo a viure. Costa no veure-hi a Clarence, l’àngel de la guarda de la pel·lícula de Capra.

En el seu pis de merda i amb el seu exemple de merda de pres que ha trobat Déu en el cul del món, NEGRE tracta de convèncer BLANC de les bondats de viure en aquest món. S’inicia així un prodigiós joc dialèctic on BLANC, que ho veu tot negre, no es deixa enganyar. Ell sap que la vida no val res i les persones que hi viuen menys. Ho diu sense ressentiment, no ha patit cap mal radical. Senzillament és al cap del carrer on l’ha dut una existència de reflexió i coneixement. Andrés Hurtado a El árbol de la ciencia (1911) també es treia la vida perquè el coneixement no li permetia d’ésser feliç. Els arguments són bales en boca dels dos homes. A la fi, però, el personatge interpretat per Tommy Lee prefereix ofegar-se abans que agafar-se a aquest salvavides –a aquest autèntic clau ardent– que és la fe salvadora de Crist que li ofereix l’altre home. L’àngel negre no es guanyarà en aquest cas les seves ales. No hi haurà final feliç. El pobre NEGRE, que ha salvat el seu cos, no podrà salvar la seva ànima, i BLANC abandonarà el cau prometent tornar-ho a intentar. Cada 20 minuts passa un Sunset Limited.

La peça és McCarthy concentrat. McCarthy en estat pur.

Sobre cada alegría humana pende la sombra del hacha […] La luz está en todas partes, lo que pasa es que usted no ve más que sombra alrededor. Y la sombra es usted. Usted hace la sombra.

El diàleg, ras i curt, una de les millors bases de l’americà, excel·leix com mai en aquesta petita joia de gran profunditat. I és que la peça, d’escassament un centenar de pàgines, és d’una profunda bellesa. Una bellesa que no té a veure amb cap missatge de redempció i falsa esperança –McCarthy no enganya, no manipula, els camins dels dos homes estan traçats per endavant i únicament exposen els seus punts de vista–, sinó amb la genuïna filosofia de vida que anhelen els seus relats, ja siguin al salvatge Oest americà, en un futur desolat i sense demà, o bé entre les quatre parets d’un apartament de Nova York. Sunset Limited és simplement el relat de dos homes que sostenen la conversació més transcendent del món. Tan vella com la vida. Res més que això. Tan poc. Tant.


[1] El text marcat és un extracte adaptat de l’article “George Bailey i el suïcidi del Pare Noel. Un altre conte de Nadal” publicat a Encesa-Digital empordanès el 9 de desembre de 2013. 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada