L’ÚLTIMA CANÇÓ D’EN BILBO (1974) – J. R. R. Tolkien

Autor: J. R. R. Tolkien
Títol: La última canción de Bilbo (Bilbo’s Last Song)
Editorial: Minotauro
Any: 2010 (1974)
Pàgines: 36
ISBN: 9788445077825
Valoració: ★★★★

 

Cinc anys abans de la seva mort, J.R.R. Tolkien (1892-1973) encara va tenir temps de fer una última aportació a l’univers de la seva Terra Mitjana. Es tracta d’aquesta petitíssima peça que avui ressenyem, amb prou feines una cançó, protagonitzada per Bilbo Saquet. Tot i que se situa amb posterioritat als fets relatats en l’última part de El senyor dels anells (1954-1955), El retorn del rei, no aporta cap novetat significativa a la història que ja coneixem, i l’autor mai va plantejar-se d’incloure-la en la trilogia. De fet, i pel que en sabem, aquesta obreta en principi no tenia ni tan sols res a veure amb el món de El senyor dels anells. L’octubre de 1968, Tolkien hauria modificat un text seu titulat Vestr um haf, n’hauria fet protagonista Bilbo i l’hauria regalat a la seva secretària, Joy Hill, com a recompensa per haver-lo descobert entre els papers de la seva biblioteca personal.

Va ser després de la seva mort que la seva secretària va mostrar la cançó a Donald Swann (que ja havia gravat diverses cançons del món de Tolkien). Swann la trobà tan sensacional que decidí musicar-la i incloure-la en la segona edició del seu àlbum The Road Goes Ever On (1978). Paral·lelament, la dibuixant Pauline Baynes, la il·lustradora predilecta de Tolkien, en va fer una sèrie de dibuixos per il·lustrar les dotze estrofes de quatre versos (menys la penúltima, que en té cinc) de què es composa la cançó. No va ser fins molts més tard, fins l’any 1990, que la cançó es va publicar finalment en format llibre, amb una catorzena d’il·lustracions (refetes) per la pròpia Baynes. En realitat, doncs, estem parlant d’un llibre sorgit ni més ni menys que de l’excusa de 49 versos, la qual cosa ens fa veure fins a quin punt tot el que fa olor de Tolkien (i més ara, després de l’èxit de les pel·lícules) és explotat per la màquina editorial sense commiseració.

Ara bé, aquest fet innegable no treu que aquest llibre sigui una autèntica meravella, un petit tresor (jeje) recomanable a petits i a grans. Bellament editat, compagina en una harmonia perfecta els versos de la cançó de Tolkien amb els suggerents dibuixos de Baynes. El nucli del poema són els records evocats per Bilbo, que es troba a les Rades Grises llest per emprendre la seva última aventura: abandonar la Terra Mitjana. En més d’una ocasió el hòbbit ja havia deixat entreveure la idea de marxar, d’abandonar-ho tot, i fins i tot en un moment donat de El senyor dels anells Frodo i Sam coincideixen amb una companyia d’elfs entre els quals hi ha Bilbo que, precisament, sembla que es dirigeixen a les Rades Grises (el ports èlfics de Mithlond). Per tant, aquest episodi està perfectament inserit en la mitologia de la Terra Mitjana, malgrat el seu origen aliè.

Quant a les il·lustracions, es divideixen en dos tipus: les més grans de les pàgines de la dreta il·lustren moments corresponents als últims episodis de El senyor dels anells, quan els Portadors de l’anell viatgen cap a les Rades Grises perquè Frodo i Gàndalf embarquin cap a les terres de Vàlinor juntament amb Bilbo, Elrond, Galadriel i Gildor entre molts altres elfs. Un destí grandiós reservat a molt pocs mortals, però replet de nostàlgia i llàgrimes. Les imatges de menor mida, situades al peu dels versos del poema, il·lustren escenes de El Hòbbit (1937). Seria en aquest viatge, el darrer, que Bilbo evocaria les seves primeres peripècies: l’arribada inesperada dels nans i Gàndalf a l’Atzusac, la topada amb els tres trolls, la tempesta i lluita dels gegants de roca, la troballa de l’anell, el joc d’enginy amb Gòl·lum, el rescat de les àligues gegants, Beorn el canviapells, el bosc i les aranyes, el viatge pel riu amb els barrils, la Muntanya Solitària, el drac Smaug, etc. Per tot això L’última cançó d’en Bilbo farà innegablement les delícies dels amants del legendarium tolkià alhora que pot ser una excel·lent porta d’entrada a la màgia de la Terra Mitjana per als més petits. Una llàstima, doncs, que els lectors en català no en puguin gaudir en la seva llengua (de moment), més encara quan el traductor de El senyor dels anells, Francesc Parcerisas, és, a més de traductor, poeta.

Bilbo’s Last Song
Day is ended,
dim my eyes,
but journey long
before me lies.

Farewell, friends!
I hear the call.
The ship’s beside
the stony wall.
Foam is white
and waves are grey;
beyond the sunset
leads my way.

Foam is salt,
the wind is free;
I hear the rising
of the Sea.

Farewell, friends!
The sails are set,
the wind is east,
the moorings fret.

Shadows long
before me lie,
beneath the
ever-bending sky,

but islands lie
behind the Sun
that I shall raise
ere all is done;

lands there are
to west of West,
where night is quiet
and sleep is rest.
Guided by the
Lonely Star,
beyond the utmost
harbour-bar,

I’ll find the heavens
fair and free,
and beaches of
the Starlit Sea.

Ship, my ship!
I seek the West,
and fields
and mountains
ever blest.

Farewell to
Middle-earth at last.
I see the Star
above my mast! (1)

(1) En aquest enllaç es pot escoltar una versió cantada d’acord amb la composició de Donald Swann.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 343 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada