FILOSOFÍA ZOMBI (2011) – Jorge Fernández Gonzalo

Autor: Jorge Fernández Gonzalo
Títol: Filosofía zombi
Editorial: Anagrama
Any: 2011
Pàgines: 215
ISBN: 978-84-339-6325-3
Valoració: ★★★★

 

Jorge Fernández és doctor en filologia hispànica i autor de diversos articles d’investigació (des de l’obra d’Aníbal Núñez, el mite de don Joan i el Quixot fins a Deleuze o Foucault), ultra haver publicat ja cinc reculls de poemes i un parell d’assaigs: La muerte de Acteón. Hacia una arqueología del cuerpo (Eutelequia, 2011), una excel·lent reflexió sobre la corporalitat a occident, i Filosofía zombi, assaig finalista al XXXIX Premio Anagrama de Ensayo –amb un jurat format per Salvador Clotas, Román Gubern, Xavier Rubert de Ventós, Fernando Savater, Vicente Verdú i Jorge Herralde.

El llibre, que segueix especialment la filmografia de George A. Romero, s’estructura en set capítols –que l’autor anomena “pistas”, a la manera de les antigues cintes de vídeo–, per oferir-nos una anàlisi rigorosa i molt ben documentada del fenomen zombi partint de la base que tota fantasia és metàfora de la realitat: la por a l’alteritat, el consumisme i la importància de la publicitat en el món occidental, l’estètica del macabre, els “mass media”, etc.

Siempre se está hablando de otra cosa, aunque no se quiera.

Si el vampir sempre ha gaudit d’una posició de privilegi en els estudis erudits, el seu germà petit, el zombi, no comptava fins ara amb una obra que el dignifiqués. A partir dels estudis de Freud, Lacan, Steiner o Foucault, Jorge Fernández ens fa veure que el fenomen zombi és en realitat un mirall davant dels nostres ulls perquè ens adonem que Ellos son como nosotros. Un missatge que sens dubte va molt més enllà de la fantasia zombi, com ens fa notar l’autor d’aquest excel·lent llibre.

A occident, els zombis desembarcaren les primeres dècades del segle XX, i la idea que se’n tingué, a partir de llibres com The Magic Island (Williams Seabrook, 1929) o la pel·lícula White Zombie (Victor Halperin, 1932) ―de la qual es feia ressò el 16 de desembre de 1932 La Vanguardia en una interessant ressenya que començava amb la pregunta: Existen realmente los zombis?―, és precisament aquesta: la d’hordes de morts esclavitzats. Aquell inici de segle va veure el naixement del comunisme primer i l’eclosió del nazisme després, dos totalitarismes basats en la manipulació de l’individu i la força de les masses. Com els zombis, els homes havien deixat de pensar, de raonar. Com els zombis, la classe treballadora havia estat enganyada pels poderosos i havia perdut la seva humanitat. De fet, s’ha de relacionar l’evolució del fenomen zombi amb el naixement del concepte de “massa” tal i com apareix formulat, per exemple, en Ortega y Gasset. Ortega deia que el comportament de l’home-massa es basa en la pèrdua temporal de la personalitat individual conscient de l’individu i la suplantació per la “ment col·lectiva” de la massa, i que les seves accions i reaccions estan dominades per la unanimitat, l’emocionalitat i la irracionalitat.

La formulació definitiva del mite tal i com l’entenem modernament, però, la devem al director de cinema George A. Romero i a la seva pel·lícula Night of the Living Dead (1968). Romero assegura que es va basar en els vampirs del clàssic de Richard Matheson I Am Legend (1954) per confeccionar els seus zombis: monstres purulents i estúpids, que deambulen en grups, contagien els “normals” amb la sang o la saliva i als quals únicament els mou un instint insaciable d’alimentar-se. Però amb Romero, el zombi es converteix també en una mena d’antiheroi. En una metàfora. Totes les seves pel·lícules tenen una forta càrrega social i crítica. Jorge Fernández constata que

El zombi se mueve a la manera de un capitalismo de signo avanzado y, sin embargo, lo que nos propone la plaga zombi es justamente lo opuesto: la caída del sistema.

A la seva opera prima, per exemple, estrenada aquell convuls 1968 ―amb París i el món sencer revoltats contra la societat de consum―, Romero denunciava la guerra de Vietnam i l’imperialisme ianqui. En la seva filmografia posterior, també atacarà el consumisme (Dawn of the Dead, 1978), el militarisme de l’era Reagan (Day of the Living Dead, 1985), la manipulació de l’opinió pública durant l’administració Bush (Land of the Dead, 2005) o la desinformació dels mitjans informatius globals (Diary of the Dead, 2007). En aquest punt, resulta difícil no recordar aquell episodi dels Simpson (19, novena temporada, 1998) en què el cadàver de Lenin cobra vida i s’aixeca, trencant la vitrina en què els nostàlgics el mantenen incorrupte, i vocifera: Debo aplastar el capitalismo. ¡Grrr!

Costa de creure que si el fenomen zombi no tingués en el fons una forta càrrega metafòrica i simbòlica hagués generat un interès tan gran durant tant temps. En la mateixa línia, el popular còmic de Robert Kirkman The Walking Dead (2003), convertit recentment en tot un fenomen televisiu (Frank Darabont, 2010), ens mostra una societat humana que ha retrocedit a un estat prepolític, de pura natura, i on els supervivents, en un simulacre de civilització, han instaurat règims propers al totalitarisme en ares de la seguretat, molt en la línia del que passà als EUA després dels atemptats de l’11S. La imatgeria Z, en el fons, és una altra manera de parlar de nosaltres. L’apocalipsi zombi, com l’apocalipsi molt més real que ens espera, únicament té un culpable: l’home.

En las producciones sobre zombis el zombi no desea nada (salvo la expansión y la saciedad, pero eso son cosas del instinto), frente a los hombres, que desean demasiado, que se traicionan, que se engañan, se asesinan o se violan, por lo que finalmente el zombi cuestionaría desde su mutismo impertérrito la falsedad del hombre, su doble moral, sus constantes traiciones mediante las cuales pretende satisfacer sus deseos, sus ansias de poder.

Foren Marx i Engels qui advertiren ja a finals del XIX que un excés de civilització podia acabar precisament amb la civilització: massa recursos, massa indústria, en definitiva, massa civilització, defensaven que podia provocar èpoques de crisi que produirien una momentània involució de la societat a un estat de barbàrie. Marx posava com a exemple les crisis comercials, que periòdicament condemnaven la població a la carestia i a la fam. En la majoria de fantasies zombis és l’ésser humà el culpable que existeixin els zombis, causa de la nostra perdició. En la mateixa mesura, l’ésser humà també és el causant dels mals reals del món [1].

De tot això i molt més ens parla Filosofía zombi. Dels sistemes de control social i de les tecnologies que ens aïllen del real. De la negació de l’altre. De la manca d’alteritat a què s’encamina la societat tardocapitalista, nosaltres i la nostra era postmoderna, que s’acaba.

Hemos creado al zombi como concepto. Un concepto que lo arrastra todo.

Per al lector-espectador exigent i a qui agrada de saber més, de voler més, d’anar més enllà en la història, aquest llibre resulta molt recomanable. Un llibre original escrit amb un cuidat estil cinematogràfic, que enganxa, però també proveït d’una fondària reflexiva innegable i d’una potència de discurs engrescadora. El lector que, lluny de quedar-se en l’epidermis del discurs, anhela clavar les dents en la carnassa i endur-se’n un bon tros, no es quedarà amb gana.


[1] El text marcat és un extracte adaptat del meu article Tens gana? Menja’t una cama. Apocalipsi zombi i cultura de masses publicat a Encesa-Digital empordanès el 9 de desembre de 2013 .

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada