LA GIRONA PECADORA (2013) – Gerard Bagué

Autor: Gerard Bagué
Títol: La Girona pecadora
Editorial: Llibres del Segle
Any: 2013
Pàgines: 174
ISBN: 9788489885660
Valoració: ★★★

 

Als que coneixem Girona d’ençà la segona meitat dels anys ’90 del segle passat ens resulta difícil donar crèdit a certes històries sobre com era la ciutat anteriorment. En concret aquells carrers del Barri Vell (el de Bellaire, de la Pujada del rei Martí, del Portal de la Barca, del Pou Rodó, de les Mosques i de la Barca) que van configurar al llarg del segle XX el conegut Barri Xino, o senzillament “el barri”.

Uns carrers entranyables, humits, poc salubres i estrets; uns bars que contribuïen més que els normals a les recaptacions del fisc; unes cases miserables, ennegrides pel pas del temps i inclinades pel pes de vicissituds internes i externes; unes dones de mirada indulgent, amb una vida summament difícil i dura, i uns habitants al marge, acostumats a veure passavolants, soldats i clients fixos, i que a voltes es queixaven també dels escàndols, la gatzara i la fressa.

Si bé és cert que aquesta realitat de la ciutat, molt més pintoresca i rica del que pugui fer pensar la seva sòrdida decadència als anys ’80, ha anat apareixent en les relacions periodístiques de la ciutat i en diverses obres literàries, no ho és menys que no havia comptat fins ara amb una avaluació meticulosa des de tots els àmbits (urbanístic, social, econòmic, d’higiene, moral). La Girona pecadora de Gerard Bagué, escriptor i periodista profundament arrelat a la ciutat, resultat per aquest sol motiu ja un llibre valuós: es tracta de la primera aproximació rigorosa al món de la prostitució de la capital gironina.

El llibre s’articula en 29 capítols d’extensió desigual, però on predomina la brevetat. Fent ús tant de les dades històriques i d’arxiu com d’entrevistes a persones que van viure de primera mà aquella realitat (prostitutes, clients, veïns, etc.), Bagué ens parla de com eren els prostíbuls, de la procedència de les prostitutes, del tracte amb les mestresses, de la tipologia dels clients, del proxenetisme, del control higiènic i profilàctic, de la relació amb la policia, de l’aparició de la droga o de l’encaix dels prostíbuls enmig les cases i els comerços de la gent “normal”. A propòsit d’això, una diferència, però, connotava especialment el Barri Xino gironí en comparació amb altres barris degradats de Catalunya i Espanya on també s’hi duia a terme aquesta pecaminosa activitat: “el barri”, ultra compartir ubicació amb llibreries, fleques, espardenyeries, peixateries i demés comerços de dia, també cal assenyalar que estava situat a tocar les escales de la catedral i de les portes i murs de diversos convents i esglésies, seguint una llarga tradició de convivència que es remunta a l’edat mitjana.

En relació a l’encaix, precisament, resulta sorprenent de llegir com la majoria de gent “normal” del barri, però, no vivia amb incomoditat el fet d’haver de compartir espai amb aquests locals i les seves treballadores. Al contrari.

Els veïns les apreciaven, les veien «desvalgudes», incapaces d’adaptar-se als canvis dels nous temps.

En les entrevistes que inclou Bagué en el llibre (un dels majors encerts, val a dir) notem la nostàlgia que els vells veïns senten pels temps passats, i resulta comprensible la seva crítica davant uns canvis que, si bé han convertit la ciutat de l’Onyar en una ciutat de postaleta, també han dut l’oblit de part del seu passat. I és que si alguna cosa caracteritzava la relació entre els veïns del barri era la cordialitat. Al llarg del llibre molts testimonis s’esforcen a posar distància entre la prostitució de llavores i la d’avui en dia. Aquella prostituta no només dispensava alleujament sexual a l’home, de vegades feia la funció d’amiga i confident, o psicòloga.

Abans, quan pujaves amb un client et semblava que el coneixies de tota la vida, perquè tenies una relació amb aquella persona… Molts t’explicaven els seus problemes… Jo era com un confessor.

No és d’estranyar, doncs, que en aquestes relacions tan acostades més d’una i de dues dones acabessin casant-se amb algun dels seus clients. Són precisament les anècdotes, les facècies, les històries en primera persona el que dóna color al llibre. Com la història de la Vicenta, una puta comunista del carrer de la Força a qui la policia sotmetia a estreta vigilància, o l’Antonio, venedor de cacauets, caramels i pipes, o aquell parell de venedors ambulants de joies i roba interior, o aquell prostitut homosexual del barri, conegut com el Pajarito, un tipus entranyable que anava sempre amunt i avall amb un ocell dins una gábia i que va morir de sobredosi.

També la història d’algunes mestresses, com la Pilar o la María González Vila, més coneguda com La Vedette, dona de tarannà conservador malgrat el seu ofici i amb una autèntica vocació de servei públic que hauria meravellat fra Francesc Eiximenis:

Jo faig un gran bé a les famílies perquè evito les renyines entre els matrimonis i les infidelitats.

En aquest mateix ordre de les anècdotes sobresurt també la que explica Bagué sobre El Lute, el famós delinqüent dels anys seixanta, el qual, segons alguns recorden, es va amagar durant un temps pel barri mentre era el criminal més buscat d’Espanya. Aquests rumors podrien trobar-se en l’origen del fabulós Zarco de Javier Cercas, el delinqüent protagonista de la seva darrera novel·la, Las leyes de la frontera (2012), ambientada precisament en aquests ambients prostibularis de Girona. En relació a l’element literari, cal prestar atenció també a l’últim apartat del llibre, on es repassen algunes referències literàries, des del Josafat (1906) de Prudenci Bertrana fins a Girona, ciutat viva i de colors (1999) de Joaquim Nadal, passant per Sagarra, d’Ors, Pla, Fages de Climent, Gironella o Carlos Barral.

La Girona pecadora és un llibre interessant i ben documentat, però també és cert que la distribució dels materials podria haver estat més acurada. De vegades tenim la impressió de tornar enrere, de llegir coses que l’autor ja ens ha dit en capítols anteriors. Si bé es tracta d’un treball d’investigació i com a tal és exigible la fredor de les xifres, també cal veure que, per la temàtica, s’escau molt més el to anecdòtic i faceciós, quant no planerament divertit. Les històries humanes (la intrahistòria que deia Miguel de Unamuno) enganxen molt més que la Història amb majúscules, i malauradament cal dir que de vegades el llibre es perd en xifres, llistes i històries diverses (ja se’ns permetrà l’ús polisèmic del terme) que en fan disminuir l’interès. Per sobre de la cartografiada delimitació del barri, caldria haver vist que s’esqueia molt més una aproximació menys precisa potser, però molt més directa a l’ànima d’un temps i una gent que, probablement, quedin molt més definits per aquella bella metàfora que usa Cercas en el seu llibre, quan parla d’una línia imaginària que separava la gent que vivia a la Girona benpensant dels que vivien a l’altra, al Barri Xino, a la Girona pecadora. O com ell en diu: la que hi ha a l’altra banda del Liang Shan Po.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 345 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.