EL NOI SENSE COLOR I ELS SEUS ANYS DE PELEGRINATGE (2013) – Haruki Murakami

Autor: Haruki Murakami
Títol: El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no tosbi)
Editorial: Empúries
Any: 2013
Pàgines: 330
ISBN: 978-84-9787-889-0
Valoració: ★★★

 

Entre el juliol de quan feia segon a la universitat i el gener de l’any següent, en Tsukuru Tazaki va viure pensant gairebé només en la mort. Així comença El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, l’última novel·la d’Haruki Murakami. Cal advertir, ja només començar, que després de la celebrada i mastodòntica 1Q84 (2009-2010), Murakami ha escrit aquesta vegada una obra molt més lleugera, en el pes i en els continguts. Malgrat la banda promocional (almenys en l’edició en català) que ens engresca pregonant la tornada del Murakami de Tòquio Blues, el cert és que aquest últim llibre no és ni de bon tros el millor de Murakami, sense que això vulgui dir que sigui un mal llibre. El noi sense color és la història de Tsukuru Tazaki, un arquitecte que es dedica a construir estacions de tren, el qual, com el Dant de la Divina Comèdia, es troba a punt d’arribar a la mitjana edat.

Atenent a aquesta importància de la dimensió temporal, la novel·la s’estructura en tres edats, tres períodes cronològics de la vida del protagonista pels quals anem viatjant, a vegades de manera força imperceptible: els anys d’adolescència, quan tenia 20 anys i el moment actual, en què en té 36. És a dir, el temps present del protagonista queda fixat just abans del que en podríem dir la crisi dels 40. En aquest punt, doncs, Tazaki inicia un viatge al passat, literal i metafòric, per retrobar-se amb alguns dels seus fantasmes. Són els seus anys de pelegrinatge. En primer lloc, Murakami ens fa saber del grup d’amics (3 nois i 2 noies) amb què Tazaki es va relacionar estretament els seus anys d’adolescència a Nagoya. Foren els anys feliços, els de la innocència i l’amistat que semblava que havien de durar tota la vida. Però en el cas de Tazaki una felicitat incompleta. Ja en aquells moments se sentia diferent a la resta dels seus amics per un motiu aparentment trivial:

Amb l’excepció d’en Tsukuru Tazaki, es donava la casualitat que tots compartien una característica una mica anecdòtica: els seus cognoms contenien un color.

El seu era l’únic nom que no tenia res a veure amb cap color i ell mateix se sent així: descolorit. Quan un bon dia, comptant ja 20 anys, els seus quatre amics l’expulsen del cercle sense donar-li cap explicació, Tazaki cau en el que podríem dir-ne una depressió, i es passa mesos i mesos immers en una crisi existencial meditant sobre la idea de la mort. Aquest és el punt, de fet, en què s’inicia el relat. Aquests ja no són els anys feliços, l’adolescència ha passat i ha desembocat abruptament en l’edat adulta, amb les seves inseguretats, dubtes i repressions. El protagonista de Murakami ha d’afrontar aquesta nova situació terriblement sol, com mai havia estat, i la resol primerament aïllant-se del món. Amb el temps, però, l’anirà superant. En aquest procés de guariment hi té un paper important un personatge d’aparença gairebé irreal, pròxim al que en podríem dir un fantasma, ja que apareix i desapareix de la vida de Tazaki sense deixar rastre, en Haida, el nom del qual també té a veure amb un color, en aquest cas el gris.

La importància cromàtica, de fet, va apareixent al llarg de tota l’obra, i resulten exquisides algunes de les interpretacions del mestre japonès, especialment les contingudes en el capítol 7, quan Tazaki coneix l’estranya història d’en Midorigawa, el pianista de jazz. Si de cas aquesta és l’única concessió al fantàstic en aquesta novel·la, molt més realista que d’altres de l’autor. Aquí, en un pla força místic, el protagonista descobreix que

Tots tenim un color que ens envolta el cos i brilla amb una llum feble, com si ens il·luminessin a contrallum, com si tinguéssim un halo.

També ell. Passa, però, que encara no l’ha descobert. Per això segurament el seu guariment resulta ser només superficial. Aparent. Quan amb 36 anys coneix la Sara, una noia per la qual se li desvetllen els sentiments, descobreix que aquells esdeveniments que creia superats són tota una llosa que el priven d’ésser autènticament feliç, de viure la vida amb plenitud. I és llavors, precisament quan creia que tot era a lloc, que s’esdevé el viatge físic, literal, però també metafòric.

Per tranquil·la i coherent que sembli la vida d’una persona, sempre, sens falta, hi ha algun gran moment de crisi, una època que es torna boja, com si diguéssim. Potser tothom necessita passar una frontera d’aquesta mena.

Per poder afrontar el futur amb la Sara, Tsukuru Tazaki entén que ha de resoldre el trencaclosques que va deixar pendent en el seu passat i descobrir què fou el que originà el trencament amb la seva antiga colla. Llavors, en un gir gairebé detectivesc, l’autor ens du de la mà del protagonista a descobrir què se n’ha fet de tots quatre.

Abocar-se al passat és mirar endintre d’un mateix i no sempre ens agrada allò que hi veiem. Així és com Tazaki descobreix el motiu de la seva defenestració, ja fa tants anys. Si fins llavors la novel·la havia corregut per camins ben delimitats, per terreny ben sòlid, potser en aquest punt sigui on la història perd tremp, color podríem dir seguint amb el joc cromàtic. És una llàstima que així sigui, perquè de fet la raó d’aquell trencament és el moll de l’os de tota la història, el que dóna sentit a l’embolic psicològic del protagonista. Descobrir que tot plegat va ser el que va ser i que aquells amics fantàstics van actuar com van actuar, sense cap convenciment a sobre, gairebé deixant-se dur per una inèrcia difícil d’entendre quan sabien que actuaven injustament, no fent cap esforç més endavant per esmenar aquell greuge, resulta un pèl inversemblant, destrempant, i fa que la resta es llegeixi amb uns altres ulls, menys còmplices. Potser als acèrrims de Murakami no els ho semblarà, però a d’altres aquesta baixada de tensió dramàtica, de nervi, pugui resultar decepcionant i en molts sentits determinant per jutjar el llibre.

Però Murakami és Murakami, un dels grans vius de les lletres universals, i sempre és recomanable. Aquests llibre també. Murakami ens convida a un viatge en el temps apassionant a voltes, extraordinàriament ben narrat sempre. Un viatge als anys de pelegrinatge de Tsukuru Tazaki, l’arquitecte d’estacions de tren que mai es decideix a emprendre cap viatge, que no ha anat mai enlloc. Fins llavors, que emprèn un viatge a si mateix a la recerca d’allò que li manca: color. Anys de pelegrinatge és com es titula una obra de Franz Liszt on hi ha continguda la peça “Mal du pays”, que sona diverses vegades a mode de banda sonora d’aquest llibre.

És una expressió francesa. Normalment es fa servir per parlar de l’enyorança i la malenconia per la teva terra, però, més concretament, es refereix a la tristesa sense causa aparent que un paisatge idíl·lic fa néixer en el cor de qui l’observa.

La infantesa també pot ésser un paisatge. A la fi, un dubte, la clau de volta de tot:

És possible que hi hagi somnis més forts i més versemblants que no pas els fets reals?

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 347 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

4 Comments

  1. El vaig llegir fa uns mesos i, és cert, la ressenya me n’ha fet conscient, que perd nervi en el desenllaç de tot plegat, però just per això és potser més creïble encara, més realista. Els amics de Tsukuru simplement van a la seva i no tenen uns colors tan vius com ell pensava, sobretot la Shiro, gran protagonista de les seves fantasies…
    Tsukuru és guiat per la Sara, una dona emmarcada també molt més en el món real.
    Potser, com dius, Murakami amb Tsukuru es torna més realista, en tots sentits…
    Bona ressenya!
    Arigato

    • Gràcies pel comentari Anònim. Potser tinguis raó, però (almenys a mi em passa quan llegeixo) que una cosa pugui ser real, en literatura no vol pas dir que sigui versemblant. És cert que el comportament dels amics pot ser real, però en canvi a la novel·la sembla poc creïble, com una sortida fàcil a l’embolic del relat. En qualsevol cas: tants caps tants barrets davant d’un llibre! Domo arigato.

  2. No deixa de ser frustrant la dissertació de les últimes pàgines del llibre (tot el tema de l’estació de tren) que sembla que té la intenció de crear més expectatives de cares a la resolució de la història de la relació amb la Sara però que acaba deixant-nos amb un final massa obert pel meu gust (tot i que ja és bastant usual en l’autor).

    També queda dins el món de l’irreal no resolt el somni del protagonista, no?

    S’agraeix la referència musical que t’empeny a posar-la, com tu dius, de banda sonora per acabar de recrear l’atmosfera murakaniana.

    • He llegit en algun lloc que als fans de Murakami segur que els agrada i als detractors segur que no. És a dir, Murakami en estat pur. Ara bé, em quedo amb el Tokyo Blues on, si bé tampoc passa gaire res (en el sentit que són històries mínimes), com a mínim l’autor no et fa tenir unes expectatives tan grans i, al final, tenir aquesta sensació de decepció. Almenys a mi, que això de parlar de llibres sempre és molt personal! Merci pel comentari, Mireia. I passa per aquí més sovint! 😉

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.