EL CONSELLER (2013) – Cormac McCarthy

Autor: Cormac McCarthy
Títol: El consejero (The Counselor)
Editorial: Mondadori
Any: 2013
Pàgines: 133
ISBN: 9788439727415
Valoració: ★★★★

 

No es tracta de la millor obra de Cormac McCarthy, un dels últims grans autors americans vius (especialment ara que Philip Roth ha anunciat que ja no té més històries per explicar-nos i que es retira), però no per això és un mal llibre, ni de bon tros. A mig camí de l’obra de teatre i del guió cinematogràfic, El conseller és una obra digna de McCarthy, amb algunes de les seves obsessions (aquelles que l’han fet un autor de culte): la violència, la desesperació, la frontera… però no està a l’altura dels seus millors treballs, entengui’s Meridià de sang (1985), Tots aquells cavalls (1992) o la més recent La carretera (2006). Malgrat que en algun aspecte recorda la celebrada No és país per a vells (2005), hi ha una diferència substancial: si aquella va acabar esdevenint una pel·lícula, aquesta ja ha estat parida pensant en la gran pantalla. Potser no sigui aquest l’inconvenient, el que deixa un regust de boca en acabar, però en qualsevol cas dóna la impressió que McCarthy, almenys aquesta vegada i esperem que no senti precedent, és menys McCarthy i més Ridley Scott, l’imprevisible director que s’ha fet càrrec del film (The Counselor, 2013).

L’escenari de El conseller, com no, és altre cop aquella desballestada, violenta i polsegosa frontera entre Texas i Mèxic que tants personatges de McCarthy han trepitjat. El llibre ens explica la història d’un brillant advocat (només conegut com el Conseller, en el llibre) que està a punt de casar-se i que decideix embolicar-se en un negoci turbulent de tràfic de drogues. La seva idea és aconseguir els calers necessaris per, amb un sol cop, poder-se retirar per sempre. Ara bé, hi ha camins, eleccions, que no tenen marxa enrere. Hi ha taques invisibles a la vista però que no marxen de l’ànima. Deia el desgraciat de Macbeth, després d’haver comès el seu acte ignominiós:

Tot el gran oceà de Neptú podrà mai rentar-me la sang d’aquesta mà? No; més tost aquesta emporprarà les mars immenses, tornant-les de verdes roges.

I la seva esposa, l’autèntica voluntat homicida que havia guiat la mà del marit, li responia plena de menyspreu:

Les meves mans són del color vostre, més vergonya em daria de dur el cor tant blanc.

D’això va aquesta obra: d’homes febles amb les mans brutes però amb el cor massa innocent i de dones de bellesa angelicata capaces de tot i més.

Quizá piensas que hay cosas que la gente es incapaz de hacer. Pues no las hay.

Segurament el personatge que entén millor això és la pèrfida Malkina, la companya de Reiner, un dels socis del Conseller. Ella és lady Macbeth, en aquesta obra.

En ninguna parte existe un corazón tan puro como el del depredador.

Freda com el gel, com aquells guepards que l’acompanyen arreu i que són l’única cosa al món que sembla commoure-la de debò, fa servir la seva sexualitat desbordant (com oblidar l’escena de Malkina i el cotxe!?) per seduir els homes i usar-los segons la seva conveniència. Tota una femme fatale. Una destructora d’homes. Una lloba. L’home és un llop per a l’home, deia el filòsof. Potser hauríem d’esmenar Hobbes i dir que la dona és un guepard per a l’home, a partir d’ara. Malkina representa la raça dels forts, els cruels. Els que s’han adaptat a aquest món salvatge en què vivim. Els que sobreviuen, perquè entenen que la vida és l’ara i l’aquí i que tot s’hi val, perquè res no val res.

He visto de todo, o casi. Y todo es una mierda.

En McCarthy no hi ha lloc a l’esperança. No hi trobem consol. El seu món és una desolació moral absoluta sense possibilitat de redempció, com ens deia també a l’angoixant Sunset Limited (2006), amb la qual comparteix les formes de diàleg. Si el Conseller hagués entès això no s’hauria involucrat mai en aquest negoci. No es pot tornar enrere, a la vida. Quan les coses es torcen, ja no hi ha possibilitat d’escapatòria. 

Solo sé que el mundo en el que intenta usted enmendar sus errores no es el mundo en el que fueron cometidos […] No hay nada que elegir. Aquí no existe más que la aceptación. La elección se hizo tiempo atrás.

Al final, el Conseller és derrotat per la passió de la cobdícia i per la ignorància, l’estupidesa de qui creu que es poden cometre errors sense pagar un preu. Que sempre som a temps d’esmenar-los.

Siempre es más tarde de lo que pensamos, consejero.

Llavors només es pot plorar i acceptar. Però com acceptar la fi del món? La fi d’allò que més estimes? Sexe, violència, diamants, snuff movies, drogues, més violència… La literatura de McCarthy no admet concessions a la tendresa, als happy ends. És tremendament despietada. Però en la seva ferocitat sempre té una bellesa seductora que ens fa voler-ne més i més i més. Almenys en això, aquest llibre no és una excepció.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada