L’AFER MARSELLÈS (2014) – Maria Mercè Cuartiella

Autor: M. Mercè Cuartiella
Títol: L’afer marsellès
Editorial: Amsterdam
Any: 2014
Pàgines: 291
ISBN: 978-84-15645-37-5
Valoració: ★★★

 

La majoria de lectors vam descobrir la M. Mercè Cuartiella  fa dos anys, amb Germans, gairebé bessons (2012), gràcies a la projecció que li atorgà haver estat guardonada amb el prestigiós Premi llibreter, malgrat que aquella no havia pas estat la seva primera incursió en el món literari, ni de bon tros. Abans, la Cuartiella ja havia escrit les novel·les Cuando las cosas van mal (2010) i Capitán Verne (2005), a mitges amb el seu marit, en Joan Manuel Soldevilla, i les obres teatrals En trànsit (2001) i Enterra’m a Pequín (2005). L’afer marsellès, la seva darrera novel·la, arribava, doncs, en un moment dolç de la seva carrera literària, després de la merescuda pluja de reconeixements i elogis pel seu anterior treball.L’afer marsellès, com la seva novel·la anterior, també és una novel·la sobre la família, les relacions de parella i l’amistat, i també ho és des d’una òptica molt femenina. Les protagonistes, la Mei i la Sònia, són dues germanes no gaire ben avingudes però que no semblen poder viure l’una sense l’altra. I aquí acaben totes les semblances. Davant la incertesa vital i el deixar-se dur per tothom que predica la primera, la força i la determinació de la segona. Davant la claudicació submisa i ploranera de la Mei, els nassos i fins i tot la temeritat de la Sònia, que sempre pren la vida per les banyes. De fet, en una d’aquestes accions de revenja contra el món, la Sònia desencadenarà precisament l’afer que dóna títol al llibre, i que malgrat aparentar ésser en la trama central de la novel·la del tot secundari, al final es revela com terriblement transcendent.

La pròpia estructura de l’obra ja atorga un protagonisme especial a aquest afer. Dividida en sis parts, que corresponen als mesos que van del gener al juny, des que la Mei és abandonada pel seu marit i ha d’afrontar sola i abatuda un futur incert fins que inicia una nova vida, cadascuna de les parts va encapçalada per unes pàgines en cursiva on, de manera esqueixada de la trama que anem llegint, ens situa en la peripècia d’aquest afer marsellès.

Sovint tot va com si haguéssim trepitjat merda, però, de tant en tant, tens un cop de sort.

De fet, aquesta és l’única concessió podríem dir-ne a algun fet extraordinari en tota la novel·la. Com en la seva anterior Germans, gairebé bessons, L’afer marsellès és també un al·legat a favor de la gent normal i les coses normals que ens passen a la vida. Si els Manel són els cronistes de la “common people” en les seves cançons, la Cuartiella sembla ser-ho en les seves novel·les.

No importa què has fet o què has deixat de fer a la vida, si tens molt o poc de res, només importa com et sents.

No cal maquillar la vida, sembla dir-nos, ja que per si soles, les coses que ens passen des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir ja valen la pena d’ésser explicades, si a nosaltres ens ho semblen. El normal també pot ésser extraordinari, a la seva manera.

Un noi coneix una noia, s’enamoren, fan coses normals com passejar, prendre un cafè o menjar pizza drets a la cuina mentre s’expliquen com els ha anat el dia, però a la pantalla tot sembla tan glamurós i amb tant d’encant com mai no ho és a la vida real.

En qualsevol cas, però, aquestes situacions de la quotidianitat, aquests problemes comuns i aquesta gent normal que dèiem, apareixen molt ben caracteritzats, amb la qual cosa no tenim la impressió de no llegir de res en cap moment, sinó al contrari, les paraules ens duen a aquell indret fantàstic on lector i lectura s’acaben reconeixent i s’esdevé una comunió perfecta. Si alguna cosa podem destacar de l’evolució de l’autora entre aquesta novel·la i l’anterior és precisament el seu estil. Més fresc, més juganer, més hàbil, en definitiva menys contingut, resulta agradabilíssim. Els episodis en què la Mei creu que els objectes l’ataquen són deliciosos i no estan renyits amb aquella normalitat que apuntàvem. També les referències al món del cinema, que ja apareixien a la seva obra anterior, o les més populars als personatges de la tele (l’Scooby, en Yogui, l’oncle Gilito, les tortugues ninja, etc.) ens fan partícips d’un món conegut, malgrat que ni tan sols sapiguem a quina ciutat ocorren els fets.

Podem qüestionar si el títol, potser un pèl erràtic i que despista de l’autèntic moll de l’os de la novel·la, o la pròpia portada del llibre, que costa de relacionar amb el contingut, són encertats. També podem pensar que un final un pèl menys tancat (potser eliminar aquell últim capítol, el més breu, el del mes de juny) hauria creat una incertesa sobre el futur dels personatges més acord amb la importància que té a l’obra l’atzar en la vida. Però en definitiva, L’afer marsellès és una excel·lent novel·la d’una escriptora de la qual, inevitablement, els propers anys sentirem a parlar. L’èxit, que de vegades pot atenallar la ploma, especialment si arriba tan inesperadament com amb Germans, gairebé bessons, en aquest cas ha resultat un revulsiu, un alliberament, i creiem encertar-la si diem que en aquesta novel·la la Cuartiella s’ha trobat més a si mateixa com a escriptora, com a narradora de ficcions. Si Germans, gairebé bessons va marcar un punt d’inflexió en la seva producció i va possibilitar que molts lectors la coneguéssim, L’afer marsellès la consagra en una línia ascendent i cada cop més madura en el panorama literari de les nostres lletres.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada