BUTCHER’S CROSSING (1960) – John Williams

Autor: John Williams
Títol: Butcher’s Crossing (Butcher’s Crossing)
Editorial: Edicions 62
Any: 2013 (1960)
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-297-7142-8
Valoració: ★★★★★

 

Quan fa uns mesos ressenyàvem aquí mateix Stoner (1965) i August (1972), i les valoràvem amb cinc estrelles, ja ens fèiem ressò de l’inconcebible del seu anonimat al nostre país fins fa ben poc. Ara que encetem la ressenya de Butcher’s Crossing, la primera novel·la en ésser escrita per John Williams però la darrera en ésser traduïda al català per Edicions 62 ―potser perquè hi confiaven menys que en les altres―, la indignació per un descuit tan flagrant, tan incomprensible, tan perniciós, és completa. Ja no parlem únicament d’un llibre. No. Es tracta de tres obres mestres de la literatura universal contemporània oblidades fins ara. Parlem de l’obra completa ―malgrat que breu, i precisament perquè és breu més imperdonable― d’un dels grans mestres de la narrativa americana de la segona meitat del segle XX que ha passat del tot desapercebuda. Ni més ni menys.

Si Stoner ens parlava de la vida més aviat grisa de William Stoner, des de la seva joventut a la granja familiar allà al mitjà oest i fins a esdevenir un reputat professor de la universitat de Colúmbia, i August era la biografia, meitat històrica meitat novel·lada, de Gai Octavi, el successor de Juli Cèsar al capdavant del magne Imperi romà, Butcher’s Crossing arrenca quan el jove William Andrews arriba a una petita ciutat fronterera en ple oest americà després d’haver deixat el clos familiar a Boston i s’enrola en una expedició que pretén trobar una mítica vall on hi ha l’últim gran ramat de bisons.

Vaig tenir la sensació que cap home no havia estat mai en aquella vall. Potser algun indi, molt temps enrere, però cap home.

Només un gran escriptor com Williams pot alternar d’aquesta manera temàtiques tan dispars i no només reeixir, sinó excel·lir.

Malgrat les diferències, però, algunes constants es mantenen en els tres llibres. És cert que en aquest cas els equilibris de poder i les misèries polítiques ―a diferent escala, és clar―que destacàvem a les altres dues no són protagonistes, però com en aquelles, també a Butcher’s Crossing la història és únicament l’excusa per parlar-nos de la interioritat d’uns personatges perfectament traçats i definits: Andrews, el jove que acaba d’obrir els ulls al món i inicia un viatge que li canviarà la vida.

He vingut per veure tanta natura com pugui (…) Vull conèixer el territori. M’hi sento empès

Miller, el caçador, autèntic capità Ahab d’aquesta història en fanàtica persecució de la seva particular balena blanca, o bisó, amb idèntica fortuna; en Charley Hoge, l’amic fidel, el company abnegat, el fanàtic religiós, el boig que a base de whisky oblida i és feliç; en Fred Schneider, l’escorxador del grup, un home dur, pragmàtic, desagradable i que ens fa témer el pitjor, però que en realitat és la veu de la raó i del seny, a qui ningú escolta. I finalment la Francine, la puta de Butcher’s Crossing que s’enamora del jove Andrews, l’únic personatge femení de la novel·la, però d’una importància simbòlica molt gran.

Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres.

Com una parca, la Francine l’encerta del tot. Quan mires l’abisme, l’abisme t’acaba tornant la mirada. Quan ataques la natura, la natura s’hi torna. L’experiència de la cacera de bisons no és com el barbamec Will Andrews es pensava. No hi ha cap comunió espiritual amb el paisatge, amb l’entorn, quan es mata un animal. Tot el contrari. La matança és brutal, desagradable, cruel.

L’Andrews va observar el bisó abatut amb una barreja de sentiments (…) Aquella essència havia estat assassinada, i en aquell assassinat l’Andrews havia notat que alguna cosa se li ensorrava a dins, i no s’havia vist amb cor d’afrontar-ho.

Per la seva banda, la naturalesa ―tant més bella com més salvatge― reacciona amb violència a l’acció dels homes i els acara a si mateixos: privacions, dolor, solitud, mort. Potser per aquesta visió poc convencional de l’oest americà s’ha titllat Butcher’s Crossing de la primera i millor obra revisionista sobre l’oest o d’antiwestern, i de precedent per la literatura del més conegut dels autors actuals de l’oest americà, Cormac McCarthy ―més en la línia de Tots aquests cavalls (1992) que no pas de Meridià de sang (1985), val a dir.

Fins a cert punt convindria recordar també un altre llibre radical, a la seva manera: Walden, o la vida als boscos (1854) de David Henry Thoreau. Thoreau, també nord-americà, defensava que l’autèntica vida de l’home era a la natura i que no havíem d’oblidar mai quines eren les seves regles, els seus recursos. Thoreau escriu que

El poema de la creació és perenne, però són poques les orelles que l’escolten.

A la nostra novel·la l’únic que sembla preparat per sentir-lo és l’Andrews, però ocupat com està destruint la naturalesa té poques ocasions per fer-ho. Ara bé, quan ho aconsegueix l’espectacle és extraordinari:

L’Andrews va pensar que, si parava bé l’orella, sentiria els brots que creixien. Una brisa suau va remorejar entre les branques i les agulles dels pins van xiuxiuejar com si es freguessin les unes amb les altres. Des de l’herba s’enlairava el murmuri d’una infinitat d’insectes que pul·lulaven en secret i executaven tasques invisibles.

Al Walden, també una novel·la iniciàtica, un viatge de formació, com la nostra, Thoreau acaba defensant la solidaritat de totes les formes de vida. En certa manera l’Andrews vindria a representar el mateix. Ara bé, en Miller, en canvi, representaria tot el contrari. En la seva particular croada d’extermini de bisons, en Miller no marxarà de la vall mentre en quedi un sol de viu.

Vull que tornem a Butcher’s Crossing amb una càrrega amb cara i ulls. Els vull veure bocabadats.

No són els bisons, només, és alguna cosa més, alguna cosa pitjor. No tan sols el capità Ahab de Melville, també el vell Santiago de El vell i el mar (1952) de Hemingway, aquell que s’ho juga tot fanàticament i ho perd tot per aconseguir un gran peix, i que acaba somiant lleons marins a la platja, plana damunt aquest personatge i el seu final ―algun compte pendent deuen tenir els nord-americans amb la naturalesa quan són capaços d’escriure sobre ella en aquests termes. A la fi, Will Andrews torna a Butcher’s Crossing, al costat de la Francine, i efectivament ha canviat. Davant la incertesa del futur Will Andrews intueix que aquell viatge no ha estat com havia d’haver estat:

Pensava d’una manera vaga que anar-se’n equivalia a deixar alguna cosa enrere, alguna cosa que hauria pogut ser molt valuosa per a ell, si hagués sabut què era.

Però no ho va saber. No estava escoltant.

5 Comments

  1. Molt bona ressenya d’un llibre magnífic. Em queda August per llegir, però Stoner i Butcher’s Crossing són magistrals. La comparació amb McCarthy és evident i encertada però, a més a més, a mi em fa pensar (també a Stoner) en un JM Coetzee amb actitud vital positiva. O més positiva, si més no. L’estil precís és el mateix, i l’imaginari amb el que juga Déu n’hi do.

    • Si encara no t’has llegit August no te la perdis. Jo m’ho vaig passar molt bé llegint-la i recordo que em va entusiasmar la part final. Després passa per aquí a veure la ressenya què et sembla! Per cert: m’apunto la referència a Coetzee per anar-hi pensant. Salut i bones lectures!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada