DE SAGUNT A PERPINYÀ (2005) – Giacomo Casanova

Autor: Giacomo Casanova
Títol: De Sagunt a Perpinyà
Editorial: Publicacions de la Universitat de València
Any: 2005
ISBN: 9788437061085
Valoració: ★★★

 

Giacomo Casanova (1725-1798), el cèlebre llibertí italià, no va escriure mai un llibre titulat De Sagunt a Perpinyà, però en canvi és l’autor d’aquest llibre. Això és possible perquè aquest títol és en realitat una petita part de les seves magnes memòries Història de la meva vida (1822). Concretament es tracta de dos capítols, el IV i V del volum XI, els que fan referència al seu pas pel País Valencià i el Principat, a la fi del seu agitat viatge per Espanya, l’any 1768. Josep Ballester i Enric Salom, els curadors d’aquest volumet, escriuen en la breu introducció que Les memòries de Casanova

És un cant a la llibertat personal, als drets de la sensibilitat i de la intuïció, així com un trencament amb les convencions i els prejudicis morals i ideològics en general de la societat culta del seu segle.

L’esdevenidor i el cinema (especialment la memorable Il Casanova del mestre Fellini) han fet de Casanova el conquistador per antonomàsia, però Casanova és això i més que això. Casanova va fer l’amor a les dones més belles d’Europa mentre es feia també amb els seus poderosos marits. Papes, reis, polítics i pensadors. La seva vida és la crònica d’una època irrepetible a Europa, la de la Il·lustració.A Espanya en general i als Països Catalans en particular, però, sembla que aquest temperament il·lustrat no hagués arribat encara quan Casanova la va conèixer. Almenys, això es desprèn del testimoni que en dóna de la seva estada en aquestes contrades. A València, per exemple, es queixa dels comerciants, perquè adulteren el vi i, per tant, a part d’assassins són estúpids; el mateix respecte li mereixen els hostalers, perquè en les seves pensions s’hi allotja malament i s’hi menja pitjor; tampoc s’hi pot parlar, diu, amb els espanyols, perquè no hi ha vida de societat i menys encara raonar perquè malgrat la seua universitat no hi ha cap individu que meresca ser anomenat home de lletres (!).

Ara bé, sols una cosa sembla ésser digna de menció d’aquestes terres per a l’italià: la bellesa de les seves dones i dels seus paisatges. Fins a tal punt arriba la seva diatriba antiespanyola que diu que

Per a convertir-se en el més florit de tots els regnes de la terra, Espanya hauria de ser conquerida, transformada de dalt a baix i quasi destruïda.

Sembla ben bé que la seva experiència no hagués estat gaire profitosa, ni el seu record gaire grat. Al llarg de poc més de vuitanta pàgines de molt bon llegir, assistim a tirotejos i escaramusses, orgies excessives i grotesques, fugides infamants, empresonaments, romanços passionals…

Del que podríem anomenar “el repertori d’històries picants”, sobresurt per mèrits propis la de Nina, amant del comte de Ricla, que llavors era capità general del Principat, refugiada a València. Pel que conta Casanova, aquesta tal Nina, de vint-i-dos anyets d’edat, era tota una peça: convidat per la dama a sopar a casa seva, sembla que es va delectar contant històries de cardar, de les quals ella era el personatge principal i en acabat va convidar el signore a participar en una mena de joc sexual amb el bufó i ella, al qual Casanova es negà. Ella, però, alterada pel vi,

Va fer amb ell experiments massa bruts i massa repulsius per escriure’ls.

Pobre comte de Ricla, que sota l’influx d’aquesta femme fatale (víctima d’un “despotisme amorós”, que diu Casanova) passà de ser un governant just a ésser el més injust de tots i un titella a les mans de Nina, que es serveix d’ell.

Tot aquest picant desapareix en arribar Casanova a Barcelona on, no obstant això, haurà de patir les conseqüències de la gelosia de l’amant, el comte de Ricla, al qual Nina ha fet creure que ha estat infidel amb Casanova. Serà a causa d’això que Casanova coneixerà els rigors de la presó. Per bé que breument.Per tot això, resulten ben comprensibles les seves ànsies per travessar els Pirineus al més aviat possible:

Respirava per trobar-me a França després de tantes desgràcies com m’havien turmentat a Espanya.

En arribar-hi, ple d’un ressentiment ferreny envers aquest país que acabava de deixar, hi destaca el bon vi, el bon hostatge i els homes cultes versats en la raó. França té en abundància tot allò de què s’ha vist mancat a Espanya. No en va és el pal de paller de la Il·lustració. I Espanya… bé, Espanya és Espanya, cap i casal de la Inquisició. Potser era cert que no trobava les franceses tan belles com les espanyoles, però en qualsevol cas, pel que sabem, no s’estigué pas de continuar la seva llarga llista de conquistes amoroses a la Gàl·lia. Potser a contracor…

En fi, una petita però ben significativa mostra d’un dels temperaments més inquiets d’aquell segle, recomanable com a preliminar, però que resulta massa anecdòtica, minúscula, local, la qual cosa fa que et quedis irremeiablement amb ganes de més.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada