LA BALADA DEL PROJECTIL FLEXIBLE (1985) – Stephen King

Autor: Stephen King
Títol: La balada del projectil flexible (The Ballad of the Flexible Projectile)
Editorial: DeBolsillo
Any: 2010 (1985)
Pàgines: 368
ISBN: 9788483468005
Valoració:★★

 

Nascut a l’estat nord-americà de Maine l’any 1947, Stephen King és avui en dia el més prolífic dels autors contemporanis de terror, i bona part dels seus llibres han esdevingut autèntics clàssics de la literatura del gènere i, fins i tot, del cinema: inoblidables resulten als amants del terror amb majúscules –és a dir, a aquells que abominen del pseudoterror ensucrat i adolescent derivat de l’execrable Scream i companyia- cintes com Carrie (1976) de Brian de Plama, El Resplandor (1980) d’Stanley Kubrick, La zona muerta (1983) de David Cronenberg, Christine (1983) de John Carpenter, Ojos de fuego (1984) de Mark L. Lester, It (1990) de Tommy Lee Wallace, Misery (1990) de Rob Reiner o La mitad oscura (1993) de George A. Romero –director, també, de Creepshow, apreciable homenatge al cinema de sèrie B i als còmics de terror tipus fanzine o pulp, amb guió del mateix King. La seva capacitat per destacar allò més inquietant de la quotidianitat, per crear un món angoixant, opressor, que ofega progressivament al lector a mesura que va girant les pàgines dels seus llibres –en la línia dels millors mestres del gènere-, combinat amb una sensibilitat que ha connectat perfectament amb el gran públic, l’han convertit –amb cent milions de llibres- en l’escriptor de terror més venut de tota la història.

Les coses, però, no li han estat fàcils. Als anys 70, quan ja començava a desenvolupar el seu problema d’alcoholisme, va imaginar un gran nombre d’històries, però no es decidia a desenvolupar-ne cap. Una d’elles, la més prometedora, anava d’una noia amb poders psíquics que no aconseguia d’emmotllar-se a la societat, però tampoc no el va acabar de convèncer. Desil·lusionat, la va llençar a les escombraries, es va prendre unes copes i se’n va oblidar. Però Tabitha, la que seria la seva esposa, la recollí sense dir-li res i temps després li posà davant dels nassos amb el propòsit que acabés el que havia començat. I així ho feu. Un cop enllestida, aquella història seria el seu primer gran èxit, l’atiador de tot el que havia de venir a continuació: Carrie (1974). Poc després, durant la dècada dels 80, King va començar a combinar les borratxeres amb l’ús de drogues: cocaïna, xanax, vàlium, LSD, etc. Tot era poc en aquella època on l’autor alternava els excessos tòxics amb els èxits literaris –Misery (1987), per exemple, sembla que va ser escrita sota els efectes de les drogues, i s’explica també que mentre escrivia Els Tommyknockers (1988) l’autor duia uns cotons als narius per controlar les hemorràgies causades per la cocaïna.

Testimoni d’aquesta etapa de la seva vida és un relat força desconegut: “La balada del projectil flexible”. Cinc persones en una reunió –un agent literari, la seva esposa, un jove escriptor de renom, la seva muller i el redactor de la revista on publica- comencen xerrant animadament sobre aquells escriptors novells que, havent aconseguit un triomf primerenc, acaben morint literalment d’èxit. La conversa, però, vira cap al tema de la bogeria:

La bogeria és com un projectil flexible […] la demència és una espècie de bala flexible dirigida al cervell.

A propòsit del comentari, el redactor aprofita per recordar a Paul, el jove escriptor, l’estranya història de Reg Thorpe, que feia uns anys havia escrit una novel•la d’èxit considerable –igual com ara ell. Després, però, havia deixat d’escriure misteriosament. Quan ja tothom l’havia oblidat, un bon dia, estant a la seva redacció de Logan’s, el redactor explica que va rebre un relat de Thorpe. El títol era La balada del projectil flexible. La història és desconeguda de tothom i, a part d’ell, ningú tindria ja mai l’oportunitat de llegir-la, perquè no es va arribar a publicar i ara no se’n conserva cap còpia:

No perquè l’autor es tornés boig i acabés matant-se, sinó perquè el redactor es va tornar boig i va estar a punt de matar-se també.

El relat és la pròpia història de Thorpe, malgrat que en aquells moments ningú ho sospita:

Què és el primer que s’ensenya a classe de literatura? A escriure sobre alguna cosa que es coneix.

Així doncs, La balada són les memòries d’un llunàtic en el seu procés degeneratiu, des que abandona el telèfon, el rellotge, tots els electrodomèstics elèctrics i s’isola progressivament del món, fins que parla a Henry de l’existència d’una “personeta” que viu en la seva màquina d’escriure i que és la que li fa la feina: un fornit. Henry, de primer, li segueix la corrent; el relat és realment bo i no vol deixar escapar l’oportunitat de publicar-lo per culpa de les excentricitats de l’autor. De mica en mica, però, l’obsessió de Thorpe es va convertint també en la seva i acaba per creure que posseeix el seu propi fornit. La bogeria de Thorpe era contagiosa: Jane, la seva esposa, confessà després del desenllaç final, que havia sentit xisclat el fornit aquell fatídic dia en què Jimmy Rulin, el fill de sis anys de l’assistenta dels Thorpe, estava disparant la seva pistola de raigs X contra la màquina d’escriure de Thorpe, contra el seu fornit, una i altra vegada.

Al final, els contes de bruixes resulten certs.

Tots els escriptors tenen el seu fornit particular i secret a la màquina d’escriure.


Publicat originalment a la revista Mira’m l’abril de 2006 a la secció Històries del guardià de la cripta.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 347 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.