JAIME II Y EL ESPLENDOR DE LA CORONA DE ARAGÓN (2005) – Jorge Hinojosa Montalvo

Autor: José Hinojosa Montalvo
Títol: Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón
Editorial: Nerea
Any: 2005
Pàgines: 371
ISBN: 9788489569997
Valoració: ★★★

 

José Hinojosa, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat d’Alacant i autor de nombrosos llibres d’història, entre els quals destaquen Las tierras alicantinas en la Edad Media (1995), Los judíos en tierras valencianas (1999) o el Diccionario de Historia Medieval del reino de Valencia (2000), analitza en aquesta obra els anys finals de l’època de plenitud de la Corona d’Aragó, després dels temps feliços d’expansió mediterrània —amb les victòries recollides a les Vespres Sicilianes, les campanyes de Múrcia, Sicília, el nord d’Àfrica, Sardenya o l’anada dels almogàvers a l’imperi oriental, episodis, molts d’ells, protagonitzats per personatges que han esdevingut amb el temps gairebé de llegenda, com Roger de Llúria, Berenguer d’Entença o Roger de Flor.

Seguint l’estela de l’excel·lent biografia sobre Jaume II que Martínez Ferrando va confeccionar l’any 1956, Hinojosa elabora una biografia que, en les seves pròpies paraules,

No quiere ser sólo un relato de los hechos del rey Justo, que lo es, sino que además trata de aproximarse a lo que fue su época.

Amb aquesta intenció, doncs, l’autor ens presenta un llibre amb una dotzena de capítols d’extensió i interès desigual, que excel·leix en aquells episodis on parla de la vida familiar i la personalitat del rei, però que pot resultar tediós en aquells altres centrats a contextualitzar —ens atrevim a dir que de vegades en excés— el personatge. Com a exemple del que acabem de dir serveixin el capítol primer (p.19-38), detalladíssim repàs de la geografia dels territoris que confeccionaren l’antiga Corona d’Aragó, i el segon (p.39-56), centrat a plantejar el canvi de conjuntura que es donà en aquests territoris en el pas del segle XIII al XIV, i que funcionen a tall d’extensa introducció a tot el llibre.

És a partir del capítol tercer (p.57-64) —on Hinojosa rendeix homenatge a Martínez Ferrando, autor de les dues millors aproximacions al rei Just: Jaime II. Su vida familiar (1948), minuciós retrat del monarca i la seva família, i Jaume II o el seny català (1956), biografia que representa la culminació de les seves investigacions anteriors— que Jaume II comença a prendre autèntic protagonisme en el llibre.

En el capítol quart (p.65-142), un dels millors, l’autor ens introdueix en la personalitat i la vida familiar del rei. La falta d’una crònica sobre el monarca, com les de Jaume I o Pere III, és, en opinió de l’autor, la causa principal del desinterès que ha despertat al llarg dels anys entre catalans, aragonesos i valencians. En el cas de Jaume II, la font històrica principal és la Crònica de Ramon Muntaner, obra en la qual l’autor va mostrar tota la seva admiració envers el rei; però Hinojosa ja adverteix que la crònica de Muntaner no és la crònica d’un rei, sinó de la gesta dels catalans. Amb cautela, doncs, l’autor es deixa guiar de la mà del cronista empordanès per desteixir els trets característics de la personalitat de rei: prudència, protocol, generositat, afany moralitzador, temperament burgès, etc. per bé que també adverteix que Jaime II també va tenir els seus defectes (p.71), entre els quals destaca la crueltat amb els enemics, l’afany de venjança o l’excessiva rigidesa amb els seus fills. D’aquesta manera, Hinojosa troba l’excusa per parlar-nos, més o menys extensament, de cadascun dels seus deu fills, aportant poques novetats respecte al que ja havia estat dit anteriorment, sobretot per Martínez Ferrando. Les pàgines dedicades a la casa reial (p.93-94), l’alimentació (p.97-101), el vestir (p.101-105) i el temps d’oci (p.105-108) resulten les de lectura més entretinguda. Sense oblidar aquelles altres (p.117-128) dedicades a la projecció cultural de la seva època, i que ens fan saber de les inquietuds intel·lectuals de Jaume II, els seus llibres i les seves lectures, la diversitat de llengües que usava en la seva correspondència i la seva relació amb algunes de les més grans personalitats intel·lectuals de la seva època, com Ramon Llull, Jofre de Foixà, Arnau de Vilanova o els cronistes Desclot i Muntaner.

El capítol cinquè (p.143-168), centrat en el regnat de Pere II (1276-1285), recupera el to generalista i introductori dels primers capítols del llibre i comprèn, en un nombre prou limitat de pàgines, fets i èpoques crucials, que clamen per un espai major i una més gran profunditat d’anàlisi que els dedicats aquí: des de les complicades maniobres polítiques dutes a terme pel pare del rei Pere II per casar el seu fill amb Constança, hereva de l’illa de Sicília, fins a l’enfrontament amb els Anjou que acabà amb la invasió del Principat. En els capítols següents, el sisè (p.168-188) i el setè (p.189-200), l’autor ens situa just després de la mort del rei Alfons III (1285-1291), en el moment en què el comte Hug d’Empúries acompanyà el nou rei, Jaume II, de tornada de Sicília als seus regnes. És en aquests capítols on s’enceta de ple l’anàlisi biogràfica del rei: el començament del seu regnat (p.169), la suposada coronació a Saragossa (p.170), les relacions amb Castella (p.172), la Pau d’Anagni (p.177), Caltabellota (p.181), la revolta dels sicilians, la lluita entre Jaume i el seu germà Frederic de Sicília (p.183), la conquesta del regne de Múrcia (p.189), etc.

El capítol vuitè (p.201-244) és també un dels més apreciables. La primera meitat parla gairebé exclusivament de la política interna del rei, dirigida a enfortir el poder de la monarquia davant dels nobles i l’Església. Resulta interessant l’aproximació de l’autor al paper del rei Just en la supressió de l’Orde del Temple (p.207) i les maniobres que el dugueren a incorporar a la corona els comtats independents d’Empúries i Urgell (p.219). La segona meitat, en canvi, està centrada en la política exterior, i s’enceta amb les difícils relacions de Jaume II amb els països islàmics (p.221) per continuar parlant, tot seguit, de l’expedició dels almogàvers a l’imperi d’orient (p.229). Seguidament, el capítol novè, El final del reinado (p.245-258), clouria aquests cinc capítols centrals amb els darrers anys del regnat del rei Just.

Dels capítols desè (p.259-284), onzè (p.285-320) i dotzè (p.321-336) el més remarcable quant a la figura de Jaume II és el primer, dedicat a les institucions político-administratives del regne. Reprenent una qüestió ja analitzada en el capítol vuitè en parlar de política interna, Hinojosa detalla les dificultats que tingué la dèbil monarquia aragonesa per dur a terme la seva política centralista, que ocasionava sovint enfrontaments amb la noblesa, de vegades fins i tot armats, i les maniobres que dugué a terme Jaume II per enfortir el poder reial.

Para contrarrestar el afán de poder nobiliario, el Rey lo que hizo fue fomentar sus competencias en los distintos territorios de la Corona […] Jaime II no estaba dispuesto a verse sometido a los chantajes de que fueron objeto sus predecesores en el trono.

En definitiva, doncs, podem concloure que, tot i les puntualitzacions fetes, ens hem de felicitar per l’aparició d’aquesta nova aproximació a la figura del rei Jaume II, aproximació correcta, divulgativa i detallada, malgrat que aporti poques coses noves al que ja sabíem mercè a la biografia de Martínez Ferrando, que continuarà essent, amb el permís i la companyia d’aquesta nova d’Hinojosa, l’obra de referència sobre la vida i l’obra del rei Just.


Publicat originalment a la revista Mot, So, Razó, 6 (2007), pp. 109-110.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada