MEMÒRIES CONFIDENCIALS D’UN EDITOR. TRES ESCRIPTORS AMICS (2012) – Josep Maria Castellet

Autor: J.M. Castellet
Títol: Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics
Editorial: Edicions 62
Any: 2012.
ISBN: 9788429769388
Valoració: ★★★

 

Josep Maria Castellet és als seus vuitanta-set anys una de les personalitats intel·lectuals més rellevants del país. Testimoni de primera mà dels desgavells de la guerra i de la recuperació cultural del país, no únicament ha estat part activa en aquesta recuperació amb la seva tasca d’escriptor, sinó que tant o més important, la seva tasca d’editor al capdavant d’Edicions 62 ―un dels segells editorials avui en dia capdavanters de l’edició en català―, durant gairebé trenta anys, el converteixen en una veu que, quan parla, els més joves, que ja són la majoria, han d’escoltar.

En alguns aspectes, el despatx d’un director literari és com un confessionari […] He evitat, en la mesura del possible, ser jutge: més aviat, l’amic que ha llegit el llibre i que te’l comenta amb afecte […] El món dels escriptors està ple de dubtes i depressions.

La història d’aquest llibre és antiga. En el pròleg, el propi Castellet explica que l’any 1987, en motiu del vint-i-cinquè aniversari d’Edicions 62, l’editorial li encarregà, en qualitat de director literari des de pràcticament el començament, que bastís una

Breu història literària, que parlés de les intencions inicials dels fundadors i dels resultats culturals obtinguts en el quart de segle d’activitat.

Així nasqué Memòries informals d’un director literari, que seria el pròleg al catàleg adreçat per l’editorial als llibreters. Vint-i-cinc anys més tard, és a dir el 2012, l’editorial decideix treure la pols a aquell text inèdit de Castellet i li demana que l’adapti al moment i hi afegeixi una espècie d’annex sobre

Algun dels autors més significatius de la història de la casa.

El resultat són aquestes Memòries confidencials d’un editor, completades amb una segona part que du per títol Tres escriptors amics, i dedicada a les figures de Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Montserrat Roig.

Les Memòries estan estructurades en una mena d’introducció ―on Castellet ens explica, salpebrant la informació amb anècdotes i reflexions ben interessants, en què consistia la figura d’un director literari, avui ja extinta―, quatre grans apartats ―que coincideixen amb els talls temporals de 1962-1969, 1970-1975, 1975-1986 i 1987-1997― i un Comiat. D’aquesta manera, en un desenvolupament cronològic per altra banda ben lògic, Castellet ens du de la mà des de l’erm cultural català de la postguerra en què neix ―de l’obstinació i un cert idealisme― una “editorial impossible”, fins al grup editorial consolidat que és en l’actualitat. I això mantenint inalterats els ideals fundadors de la casa:

Presència de la llengua i la cultura catalanes en el sentit més ampli i unitari d’aquestes.

En aquesta represa cultural, Castellet ens parla de les vicissituds editorials i de l’enorme treball que homes compromesos amb la feina, la llengua i la cultura van dur a terme, però també ens parla de llibres i escriptors, perquè en conegué molts de ben a prop i té l’honor d’anomenar “amics” alguns dels millors de la literatura catalana i àdhuc universal: Espriu, Pla, Ferreter, Rodoreda, García Márquez, Vargas Llosa, i tants d’altres.

La segona part, volumètricament més reduïda, Tres escriptors amics, s’inicia amb la figura de Salvador Espriu. Castellet subtitula l’apartat “secrets i silencis” i ens fa una semblança biogràfica del genial poeta, del qual aquest any celebrem el centenari, breu però molt gràfica. Figura hieràtica i d’una cultura vastíssima, que podia arribar a intimidar, Espriu era analític, crític i sever, però a la vegada

Divertit i rialler. Amb una mala llet mesurada.

En el fons, Castellet s’hi refereix amb la veneració de tots aquells que el van conèixer i el tenien per un mestre, no tant per l’edat, sinó per la saviesa que desprenia. El segon escriptor de què parla és Baltasar Porcel. En aquest apartat Castellet se centra en les llums i ombres d’un personatge que hagué de lluitar contra un cert bandejament de l’establishment a causa de la seva presa de posició política i el seu compromís amb el president Pujol. Si bé Castellet no s’està de marcar distàncies en aquest aspecte, tampoc escatima elogis pel que considera

Un dels més il·lustres representants de les lletres catalanes.

Finalment, la darrera menció és per a la malaguanyada Montserrat Roig. Castellet, força més gran, la va conèixer arran del seu primer èxit literari Molta roba i poc sabó (1978), i ràpidament s’hi interessà. Compromesa amb el socialisme, el catalanisme i el feminisme, la Montserrat era un diamant en brut, i Castellet jugà un paper important en el camí que la va dur d’aquella primera temptativa a les seves millors obres.

En definitiva, Castellet ens ofereix un llibre que, lluny de les estridències i l’escàndol d’aquell llunyà Nueve novísimos poetas españoles (1970), té el regust dòcil, manyac, d’un final d’etapa. Si bé s’escau del tot recomanable, podem fer-li en tot cas una crítica, un retret, precisament a la seva manca d’autocrítica. En les 200 pàgines gairebé cap menció als esforços d’altres editorials en la represa de la nostra cultura. Editorials més petites que, sens dubte, patiren les lògiques dentellades de les més grans, com Edicions 62, i que potser tindrien alguna cosa a objectar a tanta bonhomia i aparent fair play. Com a curiositat, no ens podem estar de fer notar que només es dediquin unes poques línies, d’una certa fredor, a explicar els canvis recents en l’accionariat del segell editorial, que avui s’ha convertit en el (macro) Grup 62. Ni un mot de l’adquisició del Grup per la multinacional Planeta, de l’inefable José Manuel Lara. Per recent, Castellet s’estalvia d’haver-ne de dir res en el llibre. Un alleujament per a ell, potser.

Subscriu-te:

2 Comments

  1. Té el despatx del negoci familiar al costat de casa. És dels pocs negocis occidentals que queden al barri. Me’l trobo sovint pel carrer (ara fa molt que no), i sempre tinc la mateixa sensació: el veus carregat amb tota la història literària recent. A mi això m’impressiona.

    • Mai he tingut la sort de veure’l en persona, però malgrat la seva constitució “astènica” (com ell mateix diu), em puc ben imaginar que ha d’impressionar. Sobretot quan saps qui és i el que ha fet. Llegint-lo, de fet, tens la impressió que tot ell és un tros d’història d’aquest país.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada