MALA ÍNDOLE (2012) – Javier Marías

Autor: Javier Marías
Títol: Mala índole
Editorial: Alfaguara
Any: 2012
Pàgines: 440
ISBN: 9788420402802
Valoració: ★★★★

 

Que Javier Marías, indubtablement un dels millors escriptors dels últims trenta anys en llengua castellana ―ja només per aquell “No he querido saber pero he sabido…” amb que començava Corazón tan blanco (1992)―, publiqui un nou recull de contes sempre és una bona notícia. Fins i tot en un cas com aquest, on vint-i-sis dels trenta contes que ens presenta no són nous, sinó que ja estaven inclosos en els seus anteriors reculls, Mientras ellas duermen (1990) i Cuando fui mortal (1996). I encara quan, d’entre les quatre úniques novetats, només puguem destacar-ne una de realment apreciable, la que dóna títol a la resta del llibre i que pràcticament era introbable en espanyol des de feia força anys: Mala índole (1996), més un relat curt que un conte. De fet, Marías no s’amaga de la intenció última del recull:

Que vuelva a existir en español [Mala índole] ―no voy a engañarles― es una de las principales razones para justificar esta recopilación.

El volum està encapçalat per una nota prèvia de l’autor on ens explica les peculiaritats i l’origen dels diversos relats que conté, i que és molt recomanable de llegir. Aquí ens exposa, per exemple, la personal partició del llibre en dos epígrafs, sota els quals ha englobat tots els relats:

Cuentos aceptados, que incluye todos aquellos de los que aún no me avergüenzo, y Cuentos aceptables, con aquellos de los que sí me avergüenzo un poco pero no demasiado.

No cal fer-ne gaire cas. Els contes de Mientras ellas duermen i Cuando fui mortal apareixen espigolats, doncs, en aquests dos epígrafs, i si els del primer epígraf són realment extraordinaris ―no exagerem si diem que alguns són del millor que s’ha escrit en aquest gènere en castellà― els del segon són, com a mínim, altament recomanables. Menció a part, potser, es mereixerien els d’un tercer i inexistent epígraf que Marías diu que ha exclòs, els Cuentos inaceptables. Però això no ho sabrem mai.

Poder llegir aplegats en un sol volum tots els seus contes és una oportunitat extraordinària per passejar-se ininterrompudament per aquells leit motivs tan seus ―la “negra espalda del tiempo” de què tan sovint parla, la mirada i les dificultats per veure-hi clar, el dolor de saber― a través d’aquella seva prosa tan suggerent i tremendament, imperceptiblement, treballada. Marías és un esteta, però no només. Els que coneixen la prosa de Marías sabran a què ens referim: la seva marca, l’estil inconfusible amb què l’escriptor disposa les paraules per fer-nos aparèixer, com fantasmalment, les idees. Des d’aquest punt de vista, Mala índole és una autèntica sessió contínua de la millor literatura de Marías, condensada en petita literatura, però feta amb majúscules. Fantasmes de rutines molt vives, morts que saben de tot allò que no sabien i haurien preferit continuar sense saber de quan vivien, marits obsessionats amb la idea de perpetuar el moment i homicides, diumenges de tedi compartint vistes sense saber-ho amb un sicari assassí a la platja de la Concha, aspirants a actrius pornogràfiques que troben humanitat en qui menys esperen, el misteri d’una parella assassinada amb una llança africana en un pis en ple centre de Madrid, la conversa amb una estrella de futbol en una discoteca quan està a punt de deixar de ser-ho, sense saber-ho encara… L’inesperat ens sotja en el món dels contes de Javier Marías.

Si el vell repertori ens manté hipnòticament enganxats a la lectura, gairebé com per encanteri, gairebé com si fos la primera vegada, el nou és tota una altra cosa. Mala índole (1996), el conte llarg que dóna títol a tot el recull, va ser escrit durant la que podem considerar la seva millor etapa de contista, o almenys aquella en què va escriure els seus millors contes ―vegi-se’n alguns exemples més amunt. Malgrat això, però, el relat és només modest. Una pel·lícula amb Elvis Presley a Acapulco, una escapada a Ciutat de Mèxic, un assassinat i

La más disparatada demostración de español jamás oída en disco o vista en pantalla.

Els tres últim, en canvi, són els més fluixos entre els cuentos aceptados, i probablement només per la seva condició d’inèdits i per justificar aquesta edició no ocupen el lloc que els pertocaria per (de)mèrits propis entre els cuentos aceptables. I a dures penes. Un sentido de camaradería (2000), sobre la traïció i el despit i la fatxenderia, i sobre les mirades també, Un immenso favor (2000), sobre un assassí que intenta dissuadir els clients de contractar-lo i Caído en desgracia (2005), sobre un protector que rep l’encàrrec de no protegir sinó tot el contrari, d’exposar als màxims perills els seus protegits ―l’últim conte de l’apartat, el més recent i també un dels més fluixos― ens poden arribar a deixar un cert regust que els set contes de la segona part no ajuden a fer oblidar.

Per reblar el clau, Javier Marías clou la seva nota prèvia amb un pronòstic funest:

Nada es nunca seguro, pero, dado lo poco que he frecuentado el noble arte del cuento en los últimos tiempos, es posible que ya no escriba más.

No sempre és fàcil rellegir. Hi ha tant de bo que no s’ha llegit! Ars longa, vita brevis. Però rellegir el bo i millor de Marías mai és una pèrdua de temps ni un recórrer camins coneguts. Ja sigui perquè nosaltres hem canviat, o perquè fantasmalment ho han fet les històries dels relats, res és com recordàvem ni com aparentava ser el primer cop. És més. És millor. Si el pronòstic funest s’acompleix, doncs, sempre ens quedarà el consol de llegir nous contes de Javier Marías en els vells ―els bons― contes de Javier Marías.

Relats continguts en aquesta antologia
La dimisión de Santiesteban ★★★★
Gualta ★★★★
La canción de Lord Rendall ★★★★
Una noche de amor ★★★
Un epigrama de lealtad ★★★
Mientras ellas duermen ★★★★★
Lo que dijo el mayordomo ★★★
El médico nocturno ★★★★★
La herencia italiana ★★★★
En el viaje de novios ★★★★
Prismáticos rotos ★★★★
Figuras inacabadas ★★★
Domingo de carne ★★★★★
Cuando fui mortal ★★★★★
Todo mal vuelve ★★★★
Menos escrúpulos ★★★
Sangre de lanza ★★★★
En el tiempo indeciso ★★★★
No más amores ★★★
Mala índole ★★★
Un sentido de camaradería ★★
Un inmenso favor ★★
Caído en desgracia ★★
La vida y la muerte de Marcelino Iturriaga S/V
El espejo del mártir S/V
Portento, maldición S/V
El viaje de Isaac S/V
El fin de la nobleza nacional S/V
En la corte del rey Jorges S/V
Serán nostalgias S/V

2 Comments

    • No. No pretendía dar esta impresión en la reseña. Todo lo contrario: si te refieres a los relatos donde se habla de la muerte, Marías tiene la rara habilidad de los grandes de referirse a ella desde puntos de vista muy diferentes (irònica, bella, misteriosa), pero nunca deprimente. Al menos eso me parece a mi. Además, el estilo y la clase con que escribe le alegran a uno el alma cuando lee!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada