TOTS AQUELLS CAVALLS (1992) – Cormac McCarthy

Autor: Cormac McCarthy
Títol: Tots aquells cavalls (All the pretty horses)
Editorial: LaButxaca
Any: 2007 (1992)
Pàgines: 398
ISBN: 9788496863316
Valoració: ★★★★★

 

Tots aquells cavalls forma part de la denominada “trilogia de la frontera”, juntament amb A la frontera (1994) i Ciutats a la plana (1998). Parlar de la frontera, tant de la real amb Mèxic com de la simbòlica, la que separa allò que està bé del que no ho està, és una manera d’aprofundir en les arrels d’una part (el salvatge oest) de la nació americana, i Cormac McCarthy, amb la seva prosa àrida i concisa en els diàlegs i d’un acurat detallisme en les descripcions, sap retratar el cor d’aquella gran nació com cap altre escriptor, viu o no. Cal fer esment al brillant retrat d’aquesta Amèrica fronterera de No és país per a vells (2005)? Herman Melville o el propi William Faulkner (amb qui compartí editor durant molts anys) són algunes de les seves influències més destacades. També s’ha parlat del deute que té amb un altre gran cronista americà, Mark Twain, especialment quant a la importància del viatge en les seves obres. Però el cert és que l’univers de McCarthy, com el de tot gran novel·lista, és personal i intransferible.

La idea del viatge, de l’home fent camí, present aquí des de bon començament, ja havia estat tractada per McCarthy en la seva primera gran obra, Meridià de sang (1985), i ho tornaria a ser anys més tard amb La carretera (2006). Malgrat les diferències evidents entre tots aquests relats, el cert és que el nexe comú és igualment evident. A Tots aquells cavalls, com a La carretera, com a Meridià de sang, se’ns narra la història d’un món que desapareix, en aquest cas no literalment, no com a conseqüència d’un indeterminat cataclisme, sinó producte del progrés i del petroli. Quan John Grady Cole és expulsat de la terra de la seva família se sent perdut, desarrelat. Les circumstàncies, doncs, empenyeran John Grady i Lacey Rawlins a desplaçar-se, a anar-se’n cap allà on només el bandolers i els que fugen d’alguna cosa van. A travessar la frontera i a dur a terme el seu particular i dolorós viatge de descoberta personal. A totes les novel·les de McCarthy els protagonistes deambulen en busca de no se sap ben bé què. D’un lloc, d’una idea, que no acaben trobant.

McCarthy és el gran autor de l’Amèrica de la primera meitat del segle XX, aquella que desapareix esclafada pel progrés, però que desapareix amb violència, resistint-s’hi amb dents i ungles. Una Amèrica de contrastos on dos mons, el vell, el dels cavalls i el nou, el de l’automòbil, conviuen esperpènticament. Més d’un cop fa l’efecte que aquells cowboys amb els seus revòlvers i jaquetes texanes són com extraterrestres a la cort del rei Artús. De fet, les dicotomies en aquesta societat americana crepuscular (en el món sencer, de fet) són moltes, però les podem reduir a una de sola: la relació existent entre la bellesa i el dolor. Qualsevol cosa bella i bona exigeix sacrificis terribles. Com dues cares de la mateixa moneda, hi una íntima interrelació entre aquests conceptes. Llegim de John Grady:

Va pensar que en la bellesa d’aquest món s’hi amaga un secret. Va pensar que el cor del món batega a costa de grans esforços i que el dolor d’aquest món i la seva bellesa mantenen una relació inversament proporcional i que d’acord amb aquesta desproporció creixent podria arribar a ser exigible la sang de multituds a canvi de la visió d’una única flor.

L’autor demostra sentir un amor reverencial per allò atàvic, per allò antic. També pel primitivisme i la violència. De fet, al lector habituat a McCarthy no el sorprendrà la duresa d’algunes descripcions, l’elevat grau de cruesa i violència d’alguns passatges. Sense els excessos de Meridià de sang (un autèntic i escruixidor bany de sang en tota regla, on la bondat humana no la trobàvem per enlloc), a Tots aquells cavalls, com a La carretera, al costat de la part més fosca de la nostra naturalesa humana hi ha un bri d’esperança. No tot està perdut. Hi ha l’amor. Hi ha l’amistat. Ja sigui en forma d’una nena de mirada pura que du a les seves mans el consol de tot el món o ja sigui per obra i gràcia de la bondat d’un jove que sent remordiments per seguir viu allà on d’altres havien mort, dóna la impressió, en el fons, que McCarthy vulgui veure-hi i ens ofereixi un missatge de redempció, de perdó, després de tant de mal.

També en relació al gust pel passat i la tradició és com hauríem d’entendre aquelles referències al poble indi, tan amant dels cavalls, que figuren especialment al principi de la novel·la, al principi del viatge. El sacrifici propi en benefici del col·lectiu entès com l’autèntic heroisme, l’únic possible i veritable. La lectura moral i ètica és el que dóna sempre un alè èpic i transcendental als relats de McCarthy. De fet, encara que no en parli explícitament, Déu sempre hi és present. Un déu que mediatitza l’acció de tots els personatges i el sentit de les seves accions (vegeu-ne una brillant exposició a la pel·lícula de Tommy Lee Jones Sunset limited, de l’any 2011, amb guió del propi McCarthy). El bé i el mal són, de nou, el tema clau d’aquest llibre. Hi veiem, latent, la idea d’un déu incert, absent, cruel o despreocupat que dóna peu a l’autor per filosofar sobre el que està bé i el que està malament. Per un costat la violència extrema, la injustícia i la crueltat del món dels homes. Per un altre, la bellesa de la natura i la puresa dels animals.

Els cavalls duen els protagonistes a l’aventura, al viatge. Ells són el mitjà, el deus ex machina i tenen quelcom de superior als homes.

Els cavalls comparteixen una mateixa ànima i la vida independent de cada un prové del conjunt de tots els cavalls (…) Si una persona comprèn l’ànima d’un cavall podrà comprendre qualsevol cavall.

Aquesta ànima universal dels cavalls, aquest Tot místic, sembla ésser ben bé un eco de les antigues supersticions índies. Sembla que John Grady, domador de cavalls, participi d’aquesta ancestral superstició i gairebé de manera màgica s’hi pugui comunicar:

Va començar a parlar al cavall sense parar, dient-li coses amb una veu greu i monòtona i explicant-li tot el que tenia intenció de fer-li mentre li tapava els ulls amb la mà i li feia perdre la por a força de carícies.

Fins que al final es produeix la veritable comunió entre Grady, purificat a través del patiment extrem, i el seu cavall, que és també tots els cavalls. Home i bèstia són a la fi ja només un de sol. Ja no se sap on acaba un i on comença l’altre:

Cavall i genet i cavall van passar de llarg i la llargària de les seves ombres va passar en tàndem com l’ombra d’un sol ésser.

Perquè ja formaven part del Tot. Perquè John Grady ja era també tots els cavalls.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 341 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada