ANTÍGONA (1967) – Salvador Espriu

Autor: Salvador Espriu
Títol: Antígona
Editorial: Edicions 62
Any: 2011 (1967)
Pàgines: 126
ISBN: 9788429740820
Valoració: ★★★★★

 

Un clàssic és, per definició, quelcom intemporal, universal. Quelcom que no passa de moda. Per això els artistes retornen periòdicament als clàssics i, per això mateix, s’ha d’anar amb molt de compte en les actualitzacions, les “posades al dia”, dels clàssics, perquè molts cops queden desvirtuats, trivialitzats o senzillament fan pena. Hamlet no és ni més ni menys actual perquè el príncep vesteixi una camiseta del FC Barcelona. Hamlet és actual perquè parla de coses que avui, com ahir, han preocupat sempre els homes. La tragèdia grega d’Antígona, escrita per Sòfocles cap el 442 a.C. i que ha renascut en múltiples versions al llarg de la història de la literatura universal, n’és un altre cas. Al segle XX cal destacar a França la de Jean Anouilh i a Alemanya la de Bertolt Brecht, totes dues “actualitzades” ben encertadament en el marc històric de la Segona Guerra Mundial. A casa nostra, Espriu escriu la primera versió de la seva particular Antígona entre l’1 i el 8 de març de 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Quatre anys abans, el mallorquí Guillem Colom n’havia escrit una altra versió.

L’Antígona d’Espriu fusiona magistralment dues fons originals. Per un costat l’obra de Sòfocles, centrada en el destí tràgic d’Antígona, i de l’altre Els set contra Tebes, d’Èsquil, que explica els fets que dugueren a la mort dels seus germans Etèocles i Polinices. En la seva primera versió l’obra espriuana presenta un clar paral·lelisme entre la mort dels germans en la tragèdia clàssica i la situació del país acabada la guerra fratricida que havia enfrontat les dues espanyes. Ara bé, Espriu, escriptor d’un enorme talent natural i amb una ferma formació en història antiga (es llicencià a l’Autònoma el 1936) pren del mite només allò que li interessa per a la seva història i abandona allò que no. Per això centra l’obra en el compromís d’Antígona amb la justícia i la veritat, i el sacrifici que està disposada a fer per mantenir-se fidel a les seves conviccions. És per aquest motiu que l’Antígona espriuana acaba amb la condemna de la princesa i el seu missatge de reconciliació, però no amb el lent calvari i la seva mort agònica, com en Sòfocles.

El compromís i la fidelitat als propis principis i a la justícia, per Espriu, com per a Antígona, resulten claus. Espriu escriu la seva obra en català atenent a aquest compromís, malgrat ser perfectament conscient que les autoritats franquistes no en permetran la representació i l’haurà de “tancar en un calaix” durant molts anys, com ell mateix ens diu en el pròleg de 1947 (en una edició que no va arribar a publicar-se fins força més tard). De fet, la versió que Espriu considerà com a definitiva, la que ens ofereix Isabel Graña en aquesta seva edició (un nou i acurat volum d’Educaula que cal festejar que llegeixin els nostre alumnes d’institut), és de l’any 1967. Entre una i altra hi ha diferències lògiques (ideològiques), atribuïbles a una situació històrica que ha canviat al llarg de gairebé trenta anys i que Espriu vol reflectir en el relat. Per sobre de totes en destaca una, de diferència: la presència d’un personatge nou en la segona versió, que pren el nom de “lúcid conseller”.

Aquest personatge té un caràcter similar al d’Eumolp, el bufó geperut que sempre diu la veritat i que, arribat el moment, se sacrifica al costat d’Antígona. Tots dos personatges, Eumolp i el “lúcid conseller” (absents al clàssic), fan la funció d’alter ego del poeta i, a la seva manera, s’enfronten a la tirania de Creont.

Cal que dicti cruels lleis per mantenir en silenci els llavis del vençut.

Ambdós representen la veu del poble, la veritat tossuda que no calla en una època de fèrria censura i repressió, també als teatres. D’aquesta forma, com una dissimulada i fina crítica, podem interpretar les paraules que clouen el parlament final del “lúcid conseller”:

Ben mirat, potser sí que els meus mots representen un perill, però no per a mi que parlo, sinó per a tu que escoltes.

En els règims totalitaris, com aquella Espanya de Franco, escoltar la veritat era una cosa perillosa, perquè es corria el risc que la veritat fes els homes més lliures i acabés afeblint el govern d’aquells que manaven no amb la força de la raó, sinó amb la sobrada força bruta, que diria Unamuno.

Sempre s’ha lloat d’Espriu la seva actitud moral i de compromís amb la llengua i el país, cosa que li ha valgut el qualificatiu de “poeta social i cívic” i fins “nacional”, val a dir que gairebé sense haver-ho buscat. I és que Espriu sempre va preferir la tranquil·litat i la introversió a l’exhibició pública.

Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixo, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen «vida de relació», els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de vanitat.

Després vindrien d’altres obres com l’extraordinària Primer història d’Esther (1948) o el popular poemari La pell de brau (1960), amb les quals aquesta nostra tragèdia comparteix múltiples i evidents lligams. És la “teoria espriuana de la intercanviabilitat dels gèneres literaris”. Tot forma part d’un tot.

Antígona seria el primer gran exemple d’aquest compromís amb la societat i el país que dèiem. I això en una versió “actualitzada” del mite que no el desmereix, sinó tot el contrari, l’engrandeix i posa en evidència el perquè de la seva qualitat de clàssic intemporal. De fet, a aquestes alçades, ja podem dir que la pròpia versió del mite d’Espriu és, en si mateixa, una altre clàssic intemporal.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada