GERMANS, GAIREBÉ BESSONS (2012) – Maria Mercè Cuartiella

Autor: Maria Mercè Cuartiella
Títol: Germans, gairebé bessons
Editorial: Brau Edicions
Any: 2012
Pàgines: 184
ISBN: 9788496905788
Valoració: ★★★

 

A la tercera va la vençuda. Això degué pensar l’autora, Maria Mercè Cuartiella, quan la seva darrera novel·la, la tercera, fou guardonada amb el Premi Llibreter 2012. Aquest guardó, atorgat pel Gremi de llibreters de Catalunya, és un dels més prestigiosos de les lletres catalanes i té com a objectiu destacar i reconèixer la qualitat i la significació de determinats títols que destaquen per la seva temàtica, pel tractament literari i per la seva qualitat i que, enmig de la gran oferta disponible, no han rebut l’atenció que mereixen.

Germans, gairebé bessons és una història amb múltiples històries que es van desgranant a mesura que girem les pàgines del llibre. Però per damunt de totes les altres, és la història de dos germans, l’Ester i en Joan, i la relació malaltissa, de dependència mútua, autodestructiva, que mantenen des de la infància. Un fet traumàtic, un secret inconfessable que guarden a mitges, ha enfortit encara més la unió d’aquesta parella de germans que, com els deia el pare, són gairebé bessons sense ser-ho del tot. Nou mesos i mig separa el naixement de l’un del de l’altre. Amb els anys, cadascun pretén iniciar una vida pròpia deslligada de l’altre, però fracassen, perquè no poden estar gaire temps separats, i la seva relació és tan excloent que ningú més se sent còmode a prop d’ells dos.

És la nostra condemna, l’un a l’altre. I ningú més.

És la Raquel, la dona d’en Joan, qui introdueix una observació interessant en aquesta relació tan particular del seu marit i la seva germana:

De vegades, només de vegades, quan estava massa cansada i trista, es preguntava si en Joan es va casar amb ella simplement perquè no podia fer-ho amb la seva germana.

De fet, aquest hàlit de pecat, de cosa prohibida, d’anhel incestuós, sobrevola constantment la novel·la, vorejant un tabú insinuat però mai explicitat del tot.

L’excusa argumental per desplegar amb tota la complexitat aquesta relació dels germans, entre ells i amb els altres, és un deute de joc que contreu en Joan i que no pot pagar. Les seves dones ―la germana; la muller―, faran mans i mànigues per ajudar a recollir els diners necessaris, valent-se de les seves habilitats i mostrant la seva autèntica naturalesa. La Raquel, qüestionant-se des de la seva integritat de pedra picada, un pèl fleuma i carrinclona a parer de l’Ester, fins on està disposada a arribar, a rebaixar-se, per ajudar el marit, el mateix marit que no perd ocasió a desmerèixer-la i que no la té per res. L’Ester, prenent les regnes enèrgicament i posant-se de ple en la gola del llop, arriscant-ho tot pel germà. L’Ester i en Joan són forts, però d’una condició moral reprovable; la Raquel i en Hans, l’excompany de l’Ester, en canvi, són dèbils però bons, d’una bondat mel·líflua que de vegades resulta detestable.

Els dèbils eren una nosa per al món i, no se sabia com, en Joan i ella sempre hi anaven a petar, s’enredaven amb gent que no era com ells. Potser buscaven això, persones sense empenta per devorar i alimentar-se de les qualitats de l’altre… se’ls menjaven per afany de devorar, perquè no eren bones persones”.

Al final, com en aquell jardí borgià amb dos camins que es bifurquen i que cadascun du a un destí diferent de l’altre, tots tres han d’escollir, i la seva decisió obrirà camins nous en el futur de tots ells. L’Ester, obsessionada amb la idea de la mort des de la infància (assisteix ociosament a enterraments i col·lecciona recordatoris de desconeguts) ha d’escollir entre seguir al seu germà en aquest no viure com fins ara, continuar ancorada en el passat, o iniciar una nova vida. La Raquel, model de conducta i rectitud que cerca sense trobar-la l’aprovació i el respecte del marit, haurà de triar entre allò que és correcte ―allò a què la inclina la seva manera de ser, assenyada― i allò que sap que ha de fer per guanyar-se el cor del marit, per suplantar-hi la germana. I en Joan, potser el personatge menys complex i més elemental de la novel·la, més previsible ―el que menys fa per canviar la seva situació desesperada, deixant la responsabilitat, ell que és un irresposanble, en mans de les seves dones― senzillament farà com l’escorpí del conte infantil i es limitarà a seguir la seva naturalesa. Sobreviure, a qualsevol preu. Al cap i a la fi, seria una incongruència que actués d’una altra manera quan al llarg de tota la vida, de tota la novel·la, s’ha preocupat només d’una persona i de cap altra: de si mateix.

Germans, gairebé bessons és una novel·la ben escrita, amb una trama que enganxa, però sobretot és un hàbil retrat de la interioritat d’uns personatges de personalitat complexa (especialment els femenins). Així, per sobre de l’acció, hi predomina molts cops la reflexió.

Tal vegada en això consistia la vida, a intentar, desesperadament i infructuosament, evitar que ens fessin mal.

Dura i sense concessions unes vegades, amb un fi sentit de l’humor unes altres, punyent en la realitat del món de les relacions sempre, la novel·la discorre àgil pels nostres dits fins al punt i final. O potser fins més enllà; fins aquell punt i final que hi ha en la ment dels lectors i que, inevitablement, va molt més enllà del punt i final de la novel·la.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada