ZOO (2013) – Carles Fages de Climent

Títol: Zoo
Autor: Carles Fages de Climent
Edició: Joan Ferrerós i Jordi Pla
Editorial: Brau Edicions
Any: 2013
Pàgines: 129
ISBN: 9788496905962
Valoració: ★★★

 

Quan Carles Fages de Climent (1902-1968) va morir, el seu particular faulari, Zoo, estava ja pràcticament enllestit, i moltes de les il·lustracions de Miquel Capalleras (1933-1992), amic del poeta i amb qui Fages havia acordat una edició conjunta de text i il·lustracions, eren ja fetes. Malauradament, però, la mort del poeta empordanès va aturar el projecte indefinidament. Han hagut de transcórrer prop de cinquanta anys des que Fages l’enllestís fins avui dia perquè, gràcies als filòlegs i estudiosos de la figura del poeta figuerenc Joan Ferrerós i Jordi Pla (ben familiaritzats amb la seva vida i obra), finalment puguem llegir-lo.

El resultat és una acurada edició crítica de més de cent composicions, totes elles sobre bèsties (algunes versions distintes d’un mateix animal). Atenent al caràcter del seu autor, la diversitat de tons i maneres en els poemes és notable. Així doncs, ens trobem des de poemes que podríem denominar “amb clau”, és a dir, amb un sentit amagat i que evoca el Fages més juganer i entremaliat, el dels epigrames amb els quals Zoo manté una porosa frontera (per exemple Cigonya[1]), fins a poemes volgudament crítics, tant des del punt de vista personal (Guineu, versió I[2]) com social (Cavalls, versió I[3]).

En la breu introducció que encapçala el poemari, els dos filòlegs fan una llambregada a la tradició literària on s’incardina aquest bestiari. El gènere faulístic es remunta fins ben bé als orígens de la literatura universal, i les seves imbricacions arriben a totes les tradicions literàries. Isop i Fedre en l’albada de la nostra tradició occidental, però també la tradició oriental, la hindú o l’àrab ―de la qual begué el nostre Ramon Llull, autor de l’extraordinari Llibre de les bèsties, o el propi Francesc Eiximenis―, s’han d’assenyalar com precedents d’aquest llibre. La llibertat que proporciona la faula no l’ofereix cap altre gènere. Potser per això ha comptat amb tanta predicació entre els intel·lectuals d’arreu durant tant de temps.

Seguint amb aquesta tradició, ja al segle XX i a Catalunya, Guerau de Liost publicaria Somnis (1913), i contemporàniament a Fages, Pere Quart escriuria el seu popular Bestiari (1937), també il·lustrat (en aquest cas l’artista fou Xavier Nogués), i Josep Carner, el 1964, el seu propi llibre de les bèsties, amb idèntic títol.

Entre les dues fites, la del bestiari de Pere Quart i la de l’escrit per Josep Carner […] se situa Zoo.

Certament, resulta una concomitància massa evident per passar-la per alt, però ells mateixos s’ocupen de marcar diferències entre aquestes tres obres. Fages segurament coneixia l’obra dels altres dos, especialment la de Carner, de qui es considerava deixeble.

És un fet que el domini del llenguatge resulta una de les bases més admirables de Fages, com a bon home noucentista que era. És aquella particular artificiositat que tant desagradava Pla en, per exemple, un altre noucentista com Eugeni d’Ors (per altra banda també ben conegut de Fages), de qui deia amb certa sorna:

Mai no pogué demanar un parell d’ous ferrats parlant amb naturalitat.

Aquest enginy poètic fa Fages graciós fins i tot quan cau en l’astracanada, ja que domina igual de bé els registres més col·loquials que els més sublims, la qual cosa l’allunya de la boutade en pro d’un profund intel·lectualisme. Ho veiem abastament en els jocs lingüístics i els malabarismes semàntics de molts poemes d’aquest llibre.

Zoo, a la fi, és només una curiositat intranscendent (en el bon sentit del terme), una llaminadura delicada, però tremendament enginyosa i, com molt bé diuen els seus editors:

Una mostra fefaent de la ductilitat, de la virtualitat que la llengua […] adquireix sota la mirada visionària de Fages.


[1] “Per la finestra escadussera / la cigonya / porta a la noia soltera / la vergonya”.
[2] “Diu la guineu astuta al bou: / -És una qüestió de fetge. / Si tu poses el cap al jou, / un ànec em durà una fletxa”. Assenyalen els editors les referències més o menys explícites al jou i les fletxes i l’àliga imperial, emblema franquista que decorava la bandera espanyola.
[3] “El cavall de Sant Jaume / li deia al de Sant Jordi: / -La Cucafera és a la bauma? / (No foren mai amics, que jo recordi)”.

2 Comments

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada