LLIBRES, MESTRES I SERMONS (2005) – Francesc Eiximenis

Autor: Francesc Eiximenis
Títol: Llibres, mestres i sermons
Edició: David Guixeras i Xavier Renedo
Editorial: Barcino
Any: 2005 (1381-1409)
Pàgines: 268
ISBN: 978-84-7226-717-6
Valoració: ★★★★

 

Martí de Riquer ja denunciava, quaranta anys enrera, que l’obra del menoret gironí Francesc Eiximenis (1330?-1409) romania en la seva immensa majoria inèdita modernament i, per tant, inaccessible al lector, la qual cosa constituïa una llacuna imperdonable en l’estudi de la nostra literatura medieval. Malgrat algunes valuoses aportacions durant els últims vint anys, però, són molts encara els estudiosos que avui reclamen edicions modernes serioses de les obres d’Eiximenis per poder-lo estudiar amb major rigor. No obstant aquesta queixa, la prolixitat del franciscà i la dificultat que comporta moltes vegades contrastar gran nombre de testimonis, ha fet que avui en dia aquesta tasca, la de lliurar al coneixement general les seves obres en edicions modernes, sigui encara incompleta. Així doncs, cal celebrar doblement l’aparició d’aquesta antologia de textos eiximenians: primer, pel que té de desgreuge envers els propi menoret, i segon, per la cura que n’han tingut els professors Xavier Renedo i David Guixeras.

Es tracta, però, d’una antologia amb omissions inevitables. Pensem que només els quatre llibres que Eiximenis va arribar a escriure del Crestià, això és, el Primer (1381), el Segon (1383), el Terç (1384) i el Dotzè (1387), ja contenen 2.587 capítols, en els quals tracta un ventall gens menyspreable de temàtiques: des de moral, astrologia i política fins a urbanisme, higiene i medicina. A aquests, encara cal sumar-hi els capítols corresponents a les seves altres obres: el Llibre dels àngels (1392), el Llibre de les dones (1396), la Vita Christi (1403) i l’Ars praedicandi populo, amb un altre bon grapat de temes: angeologia, cosmètica, cristologia, l’art de la memòria, etc. És perfectament comprensible, doncs, que en comptes d’una antologia general de tota l’obra eiximeniana, els autors hagin preferit cenyir-se només a aquells episodis que tenen a veure amb un tema en concret i confegir una antologia temàtica, centrada en un de sol dels aspectes de la seva obrada:

Les idees del menoret gironí sobre l’educació i la cultura.

Malgrat que només una obra d’Eiximenis, l’Ars praedicandi populo, pot considerar-se plenament un tractat pedagògic, al llarg de tota la seva obrada en català hi ha multitud d’ocasions per llegir les seves observacions a propòsit de l’educació (dels fills, de les dones, dels prínceps, etc.). Amb la intenció d’ordenar tots aquests materials i ser el més clars possible en l’exposició de cada cas, els autors han decidit dividir la selecció en quatre parts, que estan dividides, al seu torn, en un estudi introductori i els textos corresponents: en la primera part (13-66), es tracta del pecat original, que comportà la pèrdua del do de ciència i la caiguda en la nafra d’ignorància, que féu

L’hom així com a taula rasa en què res no ha pintat ne escrit.

Per combatre aquesta ignorància, el franciscà proposa omplir de continguts cristians i escolàstics la “taula rasa”, és a dir, proposa vèncer aquesta ignorància a partir, per una banda, de l’oració, que ens acostarà a la il·luminació divina per via de gràcia, i a partir, per una altra banda, dels 

Sistemes pedagògics clàssics, vinculats a les escoles i a les esglésies, als mestres i als predicadors, als llibres i a la disciplina.

Eiximenis assumeix en la seva obra les tesis mantingudes pels franciscans i defensa que és només en la ciutat, on hi ha

Més hòmens cients e més llibres e més sermons e més lliçons e més bons exemples de moltes bones persones.

Els principis que havien de regir en l’educació dels fills i de les filles és la temàtica dominant en la segona part de l’antologia (67-142). Eiximenis distingia clarament l’educació que calia dispensar als nois d’aquella que calia donar a les noies:

Els homes calia preparar-los per guanyar-se la vida fora de casa treballant, negociant o governant; les dones, en canvi, havien de ser educades per governar la casa i per sortir ben poc del clos familiar.

Eiximenis, que defensava la superioritat moral i intel·lectual de l’home enfront de la dona, demostra amb les seves opinions que pertany a un món dominat per un fort corrent antifeminista, en el qual aquesta situació de segregació de gèneres en l’àmbit de l’educació era perfectament normal. No és casualitat que un dels màxims coneixedors d’Eiximenis en la Castella del segle XV fos justament Alfonso Martínez de Toledo (1398-1468), el misogin Arxiprest de Talavera.

El pla d’estudis i de lectures que Eiximenis proposava per a la societat del seu temps, ocupa la tercera part de l’antologia (143-208). Eiximenis, en la seva obra, prova de donar resposta a les necessitats educatives d’una societat que, d’ençà el segle XII, havia experimentat canvis importants: d’una cultura segrestada en els monestirs i en les corts dels reis, s’havia passat a una certa democratització del saber que havia tingut com a centre difusor les ciutats i com a resultat més notable el naixement d’una nova classe: la burgesia. Així doncs, a banda dels prínceps i de la classe noble, també calia ajustar el programa educatiu a aquest nou grup de ciutadans, les ànsies de saber dels quals els podien menar, si no se’ls orientava correctament, a errors ben perillosos.

Al marge dels llibres morals i religiosos, el currículum escolar incloïa pràcticament tot el trivi i el quadrivi.

Ens sorprèn Eiximenis quan defensa que els criats i les dones també havien d’aprendre a llegir i escriure, posició que en terminologia d’avui podríem titllar de ben progressista.

La quarta i última part de l’antologia (209-244) està dedicada a parlar de la figura del mestre i el règim pedagògic que es respirava en les aules medievals. La importància de l’oralitat, de l’explicació en veu alta de la lliçó a classe per part del mestre, es fa molt més entenedora si recordem aquell passatge de sant Jeroni que diu que

Molt mills sap hom ço que ha après per oïda e per informació vocal d’altre que no ço que ha llegit ne estudiat per si mateix.

Una petita perla clou el llibre: l’apartat dedicat a l’eutrapèlia, terme exposat per Aristòtil en la seva Política i pres per Eiximenis per a referir-se a la conveniència del joc, del solaç honest, en l’educació. Segons la medicina medieval, la tristesa, originada de vegades per un excés d’esforç intel·lectual, podia conduir a la malaltia. Per evitar-ho, calia trobar

Un punt dolç entre el treball i la diversió.

D’aquí que Eiximenis recomanés un seguit d’activitats com ara passejar, cavalcar, caçar, fer esgrima, practicar gimnàstica, etc. Ara bé, amb moderació; cum grano salis. L’antologia queda completada per un glossari (253-265) que ha d’ajudar el lector poc acostumat a llegir en català medieval, i que és un bon complement a les notes a peu de pàgina que hi ha en els textos.

En definitiva, el llibre de Guixeras i Renedo afronta amb profunditat i erudició, alhora que es fa perfectament entenedor per a tothom, als lectors especialitzats i als que no ho són, un dels temes cabdals de la prosa eiximeniana. L’antologia, doncs, acompleix sobradament el que es proposa: donar una imatge completa de les idees d’Eiximenis sobre l’educació i la cultura de la Catalunya baixmedieval i fer-ho de manera amena i divertida, tal i com el menoret gironí es mereixia.


Publicat originalment a la revista Mot, So, Razó, 5 (2006), pp. 94-95.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada